Tot comença amb una pregunta innocent d’un net. “Quan va ser l’últim cop que vas anar al cinema, iaia?”. “Uf, des de Lo que el viento se llevó“, reconeix la Isabel Anaya. Aquesta dona de 85 anys feia pràcticament quatre dècades que no trepitjava una sala de projeccions. La darrera vegada va ser molt a prop de la ronda de Sant Antoni per veure una reposició d’aquest clàssic nord-americà dirigit per Victor Fleming. Aquesta resposta precipita una idea que ja rondava la família des de feia uns dies i que neix amb l’estrena d’El 47, la pel·lícula de Marcel Barrena que retrata la lluita per la dignitat del barri de Torre Baró a través de la figura de Manuel Vital, l’activista veïnal i conductor de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) que va segrestar el bus de la línia 47.
Com molts altres emigrants andalusos i extremenys que a mitjans del segle XX van abandonar la seva terra per cercar un futur millor a Catalunya, la Isabel arribava a Barcelona des de la seva Granada natal amb 22 anys, recentment casada i amb un nen que encara no tenia 3 anys. No era el primer cop que trepitjava aquest territori: ja ho havia fet una dècada abans, quan va treballar durant una temporada com a servei per a una família benestant de Santa Coloma de Gramenet. “Vaig arribar sola amb només 7.000 pessetes amagades entre la roba. Recordo perfectament quan em van ensenyar l’habitació on dormiria i em van mostrar l’armari on podia guardar les meves coses. Em vaig posar a plorar perquè no tenia res que posar-hi dins“, rememora. Lluny de les comoditats d’aquella primera experiència, el seu segon aterratge a la capital catalana la va portar directament a instal·lar-se amb la seva sogra, que vivia en una de les moltes barraques que poblaven aleshores les faldes de la muntanya de Montjuïc.
És aquí on el relat d’El 47 es fon amb les històries que durant anys la Isabel havia explicat als seus nets. Les penúries i la precarietat d’aquella època van ser les mateixes a Torre Baró que a Can Valero, un dels principals nuclis de barraques de la cara nord de Montjuïc. Com els protagonistes del film, les famílies que vivien en cases construïdes amb les seves mans a la part alta de l’actual barri del Poble-sec tampoc tenien ni llum ni aigua corrent. “Havíem de pujar amb el càntir ple carrer amunt fins a la carretera que donava al parc d’atraccions”, explica la dona. Tampoc tenien serveis de cap mena, exceptuant el bar que dona nom al nucli, indiscutible punt de pelegrinatge i de trobada dels habitants d’aquella cara B de la Barcelona preolímpica. I, per descomptat, tampoc arribava l’autobús.
Una mà aixecada a la sala
Una conjura familiar aconsegueix convèncer la Isabel perquè acompanyi els seus nets a veure la pel·lícula de Barrena. La porten als cinemes del centre comercial Diagonal Mar, els més pròxims al pis del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs que li va tocar per sorteig quan van enderrocar les barraques abans dels Jocs Olímpics del 1992. Salva amb dificultats les escales que duen fins a la sala, que un diumenge a la tarda és plena de gent gran, i s’asseu en la seva butaca, flanquejada a banda i banda pels seus nets. Només portem uns segons de projecció, però la primera escena del film ja desperta l’emoció en la dona. Quan els veïns de Torre Baró han de refer les cases després que els policies les enderroquin per no tenir sostre, com marcava aleshores la Llei, assenteix. “Això era veritat, pura veritat. A vegades venien inclús amb mànegues“, apunta en veu fluixa.
Com moltes de les dones retratades en el llargmetratge, la Isabel no va poder anar a l’escola. Nascuda “l’any que va acabar la guerra”, la dona era la filla gran d’una família de vuit germans. En ple context de postguerra i en un entorn de l’Andalusia rural, va treballar des dels 7 anys perquè als petits de la casa no els hi faltés mai almenys un tros de pa per posar-se a la boca. Quan el personatge de Clara Segura, que interpreta una mestra religiosa que acaba penjant l’hàbit per casar-se amb Vital, pregunta a les dones de les barraques de Torre Baró quantes no saben llegir i escriure, la Isabel aixeca la mà decidida a la sala de cinema. “El meu pare era molt llest i sempre em preguntava com m’ho feia per poder anar a treballar en metro si no podia ni llegir el nom de les parades… Jo identificava les estacions pel color de les rajoles”, afirma.
Felicitat en la misèria
El teló en negre marca el final de la pel·lícula, que rep els aplaudiments pràcticament unànimes dels espectadors, una escena cada cop menys habitual en un cinema. La Isabel somriu i es queda asseguda a la seva butaca comentant la jugada amb els nets fins que obren completament les llums de la sala. “Això que explica ho hem viscut tal qual. No teníem aigua ni llum i s’havia de baixar i pujar cada dia per anar a treballar, però estàvem bé. Vivíem a gust“, assegura la dona dibuixant una certa nostàlgia a la mirada.
D’aquella època, en guarda un regust agredolç. La barraca que van construir al costat de la que tenia la sogra, al final del carrer del Poeta Cabanyes, va ser el lloc on el seu segon fill va fer els seus primers passos. “Sempre dic que va néixer a les portes de l’Estadi de Montjuïc -el precursor de les instal·lacions olímpiques que aleshores albergava petites barraques a l’interior- perquè allà va ser on em vaig posar de part”, recorda. A Can Valero s’hi sentia com a casa, però fora, al centre de la ciutat, emigrants com ella eren vistos per alguns com a ciutadans de segona. “Hi havia una dona que sempre em deia que marxés al meu poble, que perquè venia a menjar-me les seves mongetes. Al principi, no sabia què respondre i marxava sempre plorant a casa. Després vaig perdre la vergonya“, assenyala.
Àvia i nets marxen del cinema mentre encara comenten el film. Ells pregunten i ella explica deixant enrere una sala que ja ha quedat pràcticament buida. La conversa deriva a través d’anècdotes en un record als que ja no estan, però també en un reconeixement a la pel·lícula, que aconsegueix recuperar la memòria d’una Barcelona que molts cops no s’explica i que es va perdent amb comptagotes amb la mort dels seus protagonistes. “La següent pel·lícula haurà de ser sobre les barraques de Montjuïc perquè hi ha molt a explicar”, conclou somrient.
