A les institucions, el compte enrere electoral és llarg. Barcelona el comença ara, amb l’inici d’un curs polític que hauria de resoldre els lideratges que faran front a l’alcalde Jaume Collboni el maig de 2027. A dos anys vista de les municipals, els pròxims mesos també seran clau per saber si l’oposició consolida un perfil més dur amb l’alcalde, una vehemència que ja va tenir els primers capítols les setmanes prèvies a l’estiu. Junts se’n va anar de vacances trencant les negociacions pel 30% i tombant la regulació de les pistoles Taser, i Barcelona en Comú liderant a Sant Jaume la lluita dels veïns de Vallcarca i complicant-li a Collboni el pressupost de 2025. Només ERC, que ha consolidat alguns acords, com la comissionada del català, s’apropa a un PSC que acabarà el mandat sense majoria.
El PSC continua liderant les enquestes del Baròmetre malgrat viure, tot just abans de l’estiu, els pitjors mesos del mandat. Collboni no té pressupostos nous i ha hagut de fer front a polèmiques sonades; una rectificació pública del regidor Xavier Marcè per titllar de “nazis” les federacions esportives, l’assenyalament de la tinenta Maria Eugènia Gay pel gag catalanòfob programat en una sala de teatre i un conflicte obert amb els docents de les escoles bressol municipals. L’alcalde tampoc podrà comptar amb ERC dins del govern –una opció desitjada a totes dues bandes, però que els republicans han acabat descartant per les tensions internes– i ha reestructurat l’executiu deslluint la cartera de Gay i alçant la regidora de Sants, Raquel Gil, a una nova tinença que assumirà l’àrea social.
Amb aquest context sobre la taula, l’oposició ha de reestructurar-se per vèncer en dos anys un PSC que governa sol les principals institucions del país, però que continua liderant enquestes. A l’espera de nous lideratges, amb l’independentisme dividit a Catalunya i els Comuns sense el far visible d’Ada Colau, els socialistes són ara el rival a batre en les pròximes municipals. L’últim baròmetre situa Collboni primer amb el 16,1% dels vots, vuit punts més que els Comuns (7,9%). ERC seria la tercera força (7,5%), seguit de Junts (4%), la CUP (2,7%), PP (2,4%) i Aliança Catalana i Vox (2% i 1,9%).
Junts i BComú busquen lideratge
L’adeu de Xavier Trias ha deixat el principal partit de l’oposició, i guanyador de les últimes eleccions, sense una cara visible que generi unanimitat de cara al 2027. Les travesses apunten a diferents bandes i l’exalcalde ha fet públic el seu desig que el pròxim candidat surti de dins del grup municipal. La idea d’una aposta a vuit anys vista ha aparegut sobre la taula, però encara no ha fructificat. Junts defensava que hi hauria candidat abans de Setmana Santa, però mesos més tard encara fa cabòries per trobar l’opció ideal.
Mentrestant, el grup municipal apuja el to contra l’alcalde i el govern socialista, tombant reformes clau que els socialistes confiaven tirar endavant amb Junts, com la reforma del 30% o el reglament de les pistoles Taser. El grup ara liderat per Jordi Martí Galbis no ha descartat, això sí, entrar en la negociació per l’ordenança de civisme, un aspecte important per a Collboni que també podria formar part del càlcul polític dels de Puigdemont.
A l’altre extrem de l’arc polític, Barcelona en Comú ha d’afrontar pròximament la travessia post-Colau, que ara centra la seva activitat en l’activisme a favor del poble palestí. Ningú ha descartat enèrgicament el retorn de l’exalcaldessa i tothom –dins i fora del partit– dona per fet que la decisió final serà seva. La mateixa Colau va esquivar tancar-ne definitivament la porta en una de les seves últimes respostes al respecte, en una entrevista a Europa Press: “Només m’ho plantejaria [tornar a la primera línia política] molt excepcionalment si el fet de presentar-me a alguna cosa puntual fos realment útil”, va dir el maig passat.
En tot cas, i a l’espera de desencallar aquesta qüestió, algunes informacions apunten altres noms que van tenir pes durant la irrupció dels Comuns, com Gerardo Pisarello, que darrerament ha valorat positivament les intencions de Gabriel Rufián (ERC) de fer un front ampli a l’Estat. A Barcelona, després de l’últim congrés, el partit també va obrir la porta a un front ampli dels partits i plataformes que se senten a l’esquerra del PSC. Una opció aparentment poc viable a hores d’ara; si més no, que no ha tingut resposta d’altres bandes. Havent acordat amb Collboni una reducció de les terminals de creuers el curs passat –que l’alcalde va materialitzar abans de vacances amb el Port–, els Comuns han xocat amb el pressupost i s’han encaminat a una oposició desacomplexada contra l’executiu socialistes.
ERC busca rèdit dels pactes polítics
Esquerra Republicana té un escenari diferent. L’estratègia no busca el cos a cos continu amb el PSC, sinó més aviat treure rèdit dels acords que s’han materialitzat els dos primers anys de mandat. De fet, els republicans han acusat tant Junts com Barcelona en Comú de “gesticular” en l’última reprovació a l’alcalde. Sense Ernest Maragall a l’Ajuntament –un vers lliure que confrontava directament amb Collboni– el nucli dur del partit ha acostat postures amb el PSC i ha polit la relació amb la federació republicana de Barcelona, que ara lideren els crítics amb l’aparell. ERC ha decidit mantenir Elisenda Alamany com a cara visible a Sant Jaume malgrat les noves responsabilitats en l’àmbit nacional.
El grup municipal arriba a aquesta nova etapa havent superat una de les primaveres més complexa dels últims anys. El grup municipal va signar un preacord de govern amb Collboni que, en canvi, mai s’ha acabat de formalitzar per les tensions internes. Mesos més tard ha acordat amb Collboni un augment de la fiscalitat turística, un dels seus cavalls de batalla els dos primers anys, i l’aparició d’un nou comissionat per a fomentar el català, que ara pretén fiscalitzar des de l’oposició i sumar a la seva causa de cara a les eleccions de 2027. La gran carpeta pendent de tancar és la negociació del pròxim pressupost, però les interpretacions varien en funció de qui les explica. A mitjans d’agost, amb mig consistori de vacances, Collboni va deixar caure en una visita al Port que la negociació està avançada, però ERC hi va respondre amb un comunicat en què exposava la seva “sorpresa” perquè “encara no s’ha produït cap reunió” per parlar-ne.
El PP encarrila l’estratègia i s’obren incògnites a l’extrema dreta
Qui té l’estratègia més perfilada és el PP, que molt probablement apostarà de nou per Daniel Sirera, una figura pròxima a Alberto Núñez Feijóo i que el darrer any ha guanyat influència entre les estructures internes del partit a Madrid. Sirera té el repte de trobar l’antídot –expressió utilitza per l’exlíder popular Alberto Fernández Díaz en una entrevista al Tot Barcelona– als vots que va cedir al PSC per a la investidura de Collboni. El partit té clara la seva voluntat de fer una oposició nítida contra el govern socialista, oposició que expressa fins i tot fent costat a reprovacions proposades pels Comuns, però haurà de convèncer el votant que el 2023 era necessari aposar per un alcalde amb qui, anys després, no ha pactat pràcticament res.
És un argument que podria fer servir Vox per fer front a la pujada progressiva del PP tant a Catalunya com a l’àrea metropolitana. Fins ara, el partit liderat per Gonzalo de Oro Pulido ha fet servir la cadira de l’Ajuntament per traspassar a Barcelona la política de Santiago Abascal a Madrid; duresa contra la immigració i una espanyolització sense matisos de les institucions. En aquest escenari cal veure quina força tindrà Aliança Catalana, que creix a Catalunya amb una política també islamòfoba. En l’últim precedent, les eleccions catalanes del 12M, els de Sílvia Orriols van guanyar en tres municipis del Ripollès i van aconseguir representació per Girona. En canvi, van quedar-se per sota del 3% a la demarcació de Barcelona. Saber la força real de l’extrema a dreta a Barcelona també pot marcar l’estratègia dels partits els pròxims dos anys.
