Ernest Maragall tanca la seva llarguíssima vida política amb 80 anys, havent fet molts papers de l’auca -a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, al Parlament i també a les sales de màquines dels partits-, però amb un regust totalment agredolç. S’ha donat de baixa d’ERC per considerar la seva militància incompatible amb les clavegueres que s’han destapat arran de l’escàndol pels cartells de falsa bandera en què apareixia ell i el seu germà Pasqual, en què es feia una crida a fer fora de Barcelona l’Alzheimer. I Maragall ha anunciat que estripa el carnet a la seu d’ERC, dalt del faristol on compareix habitualment la direcció del partit, que coneixia l’afer des de feia mesos. Amb la premsa escoltant-lo i els logotips republicans de fons, Maragall ha buidat el pap perquè ningú no interpretés que demanés l’arxivament de les diligències judicials com una complicitat amb una estructura B d’ERC: “No puc romandre callat i encara menys acceptar que algú confongui silenci amb conformitat o complicitat”. I garrotada a l’actual direcció del partit, a qui reclama que aclareixi “aspectes significatius” del cas que no s’han aclarit. “Qui ho va saber des del primer moment, fos qui fos, per haver-ho pensat o validat o perquè se li escapés de control, no va voler donar la cara ni assumir responsabilitats“, ha alertat.
En aquesta escenografia si més no atípica -un militant anunciant que trenca el carnet a la seu del partit, Ernest Maragall llença la tovallola d’una militància política que s’ha allargat 50 anys, després d’haver fet la primera incursió d’abast en la política com a fundador de Convergència Socialista de Catalunya l’any 1974 i del PSC-Congrés el 1976, havent passat pel PSC, estripant-ne el carnet l’any 2012, fundant Nova Esquerra Catalana i Moviment d’Esquerres, i fent el salt final a ERC el 2018. Fins ara, les decepcions polítiques d’Ernest Maragall tenien un fonament clarament ideològic -en el cas del PSC, pel posicionament del partit en l’incipient inici del Procés, de fet, Maragall va trencar la disciplina de vot votant a favor del pacte fiscal que abanderava Artur Mas-, però en el final de la relació formal amb ERC, a més de les evidents discrepàncies estratègiques davant del PSC de Jaume Collboni, ha pesat essencialment el component ètic i moral. És per això que Maragall ha preferit blindar els 90 anys d’història d’ERC i intentar aïllar les sigles d’aquest final polític personal: “Ara més que mai, hem de distingir què vol dir projecte i què organització. Segueixo identificat amb una ERC en procés de renovació. No retiro la signatura del manifest. Cal obrir una nova etapa amb nous lideratges”. En resum, cal fer net.
Sigui com sigui, la renúncia de Maragall no és anecdòtica i transcendeix l’afer dels cartells. Fa la bola més gran en un partit que no només està en una guerra civil interna acarnissada, sinó que es troba atrapada políticament per l’aritmètica del 12-M. Sense possibilitat d’obtenir poder institucional, i pressionada tant pel PSC per investir Salvador Illa com per Junts, que continua mantenint la via Puigdemont viva. Maragall és molt més que un regidor retirat, és símbol d’una manera de fer i de creure en la política que està en desús. El pacte a què va arribar amb Xavier Trias a l’Ajuntament n’és la prova més recent. Quan tots dos partits estaven profundament enfrontats -amb Junts fora del Govern de la Generalitat-, tots dos van bastir ponts i van convèncer les direccions de les bondats del pacte. Tasca on gens fàcil.
Crònica d’un desengany anunciat
D’uns mesos ençà, Maragall ha fet mans i mànigues per evitar perjudicar les sigles que representava, però el seu desacord en la línia estratègica del grup municipal de Barcelona -el febrer de 2024 ERC va anunciar un acord de pressupostos amb el PSC, avantsala del pacte de govern- era més que evident i s’ha fet més explícit arran del Congrés fallit en què la militància d’ERC havia estat convocada a validar l’acord amb Jaume Collboni.
El 22 de desembre de 2023, sis mesos després de ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per ERC, el cap de files dels republicans a la capital entregava la seva acta de regidor. Ernest Maragall deixava via lliure a Elisenda Alamany, ferma defensora del pacte amb el PSC i poc entusiasta de l’acord de govern a què havien arribat Ernest Maragall i Xavier Trias per portar a Barcelona el primer govern independentista, sense comptar que el PSC, el PP i els Comuns segellarien un pacte d’estat contra el tàndem. Maragall marxava, empès per una part del partit, i de la federació de Barcelona, que consideraven que ERC havia d’intentar aconseguir una parcel·la de poder al govern municipal per a reconstruir-se. Però Maragall defensa aquell “ara i així, no”, no al PSC sense debat i sense posar un preu.
I aquest dilluns, Ernest Maragall ha anunciat que deixa de ser militant d’ERC sis anys després de signar la seva alta a la formació de Macià i Companys. Ha estat dues vegades candidat d’ERC a Barcelona -amb victòria el 2019 i operació Valls-Colau inclosa-, també ha estat diputat al Parlament del grup republicà i conseller d’Acció Exterior durant uns mesos del 2018 amb el Govern Quim Torra.
“Mireu, avui m’entrevisteu tots, però la setmana vinent m’haureu oblidat i sense cap problema. I no em queixo de res, eh? És així, simplement. Ja està, les coses s’amortitzen i les persones també”. Ho deia Ernest Maragall en una entrevista al TOT Barcelona després d’anunciar que renunciava a la seva acta de regidor. Malauradament s’equivocava. Les clavegueres destapades a ERC el van obligar a tornar a la primera plana política per defensar l’ètica política, i a posar punt final a més de mig segle de militància política de forma agredolça.
2 
5 
