Jordi Martí Galbis (Barcelona, 1961) fa catorze anys que corre pels passadissos de l’Ajuntament de Barcelona. Hi va arribar de la mà de l’home que ara li ha fet l’encàrrec de pilotar el grup municipal de Junts per Catalunya-Trias per Barcelona com a mínim fins al 2027. Fins ara mà dreta de Xavier Trias, Galbis ha dissenyat una direcció col·legiada dels regidors que van guanyar les eleccions el 28-M, i que ara tenen l’encàrrec de fer una “oposició dura però útil” al govern més minoritari de la història, el de Jaume Collboni. Galbis coneix la maquinària dels partits, va començar a militar a CDC amb 18 anys i ha tingut diversos càrrecs al partit. I també sap com les gasten a Madrid: va ser diputat de CiU al Congrés dels Diputats entre el 2000 i el 2004. Defuig postular-se obertament com a cap de cartell d’un partit que a hores d’ara no té candidat per a Barcelona i que es troba, com ERC i la CUP, en procés de transformació a tot el país. Però no amaga les seves ganes de ser-ho, conscient que no serà l’únic interessat. Sigui com sigui, rep el TOT Barcelona al seu despatx per relatar com es pot fer oposició en un plenari amb una aritmètica que ha acabat donant tot el poder a un alcalde amb només 10 dels 41 regidors. Tot plegat, quan una hora abans del ple d’investidura del 17 de juny de 2023, Martí Galbis i els regidors de Trias per Barcelona tenien coll avall que ocuparien, amb ERC, els despatxos del govern municipal.
Han passat 15 mesos des que Collboni va ser investit alcalde. I ni Trias, ni Maragall, ni Colau. Tres caps de cartell cap a casa, i tres partits que han de buscar líder per al 2027. Déu-n’hi-do l’efecte Collboni.
El que ha passat és que l’alcalde Collboni és alcalde gràcies als vots dels comuns i del PP. Això no és neutre. A més, hi ha hagut alguns caps de llista de les eleccions municipals amb una certa edat, és un fet objectiu biològic. I ha passat una cosa que políticament és molt rellevant, que és que no hi ha alternativa en aquests moments. No hi ha 21 regidors que el puguin descavalcar amb una moció de censura. Som on som i ens toca fer oposició.
De moment, Barcelona en Comú i ERC també estan a l’oposició. No estan sols, vostès.
Per a Junts, el que facin els Comuns i ERC és secundari. Nosaltres hem fet el que havíem de fer, intentar dialogar per arribar a acords de governabilitat, i un cop constatat que no era possible, es va descartar i ara som oposició ferma.
Sense Xavier Trias com a líder, i ja amb un Govern a Catalunya sense Junts i replicant un acord que potser es produeix també a Barcelona, canvien les regles del joc?
Collboni té un govern en minoria, i si s’incorporessin els cinc regidors d’Esquerra continuaria sent un govern en minoria. Per tant, des del punt de vista pràctic per a la ciutat, no serviria per a res. Bé, serviria perquè els regidors del PSC vagin més descansats. Però també hi ha escenaris a curt que tindran impacte en la política municipal i que s’han d’acabar de produir per veure com queda l’escenari definitivament configurat, que és el Congrés de Junts per Catalunya de finals d’octubre i el Congrés d’ERC a finals de novembre.
En tot cas, en quinze mesos Collboni no ha tingut cap oposició real, per aritmètica i també perquè ha tingut els partits lligats amb l’expectativa d’un possible acord. Tot plegat, amb uns mecanismes legals que fan que els alcaldes tinguin molta estabilitat. De fet, entre mocions de confiança i pròrrogues pressupostàries, Collboni té la cadira assegurada fins al 2027, amb acords o sense.
Les circumstàncies són estranyes, sí. L’oposició amb Xavier Trias ha estat ‘l’oposició marca Xavier Trias’, tots coneixem en Xavier Trias i la seva manera de fer política, de fer govern i de fer oposició. I ara comencem una segona etapa, diferent.
Detalli les diferències, si us plau.
Som el mateix equip, la mateixa trajectòria, el mateix programa electoral, però amb un equip sense l’alcalde Trias i amb un lideratge d’una nova direcció col·legiada del grup que porto amb la Neus Munté i en Damià Calvet. Farem oposició al govern i una oposició a l’alcalde Collboni, però no farem oposició contra Barcelona ni contra els interessos de la ciutat. No volem destruir, sinó construir en favor de la ciutat i per arrossegar el govern Collboni i el seu equip a les nostres posicions. Farem oposició dura, però útil, aquest és l’equibri que hem de trobar i mantenir.
Hi ha aliances possibles a l’oposició?
ERC en aquests moments no existeix com a grup municipal. Són només un projecte de crossa del PSC, amb tot el respecte. Els Comuns volen entrar al govern, és evident, i ara amb Colau ja fora veurem com es materialitza. Entre els grups, puntualment ens hi trobarem, excepcionalment, de manera conjuntural per un tema concret, en un territori concret de la ciutat, ens posem d’acord amb els Comuns o amb el PP. Però són coses puntuals que no tenen a veure amb el model de ciutat que volem, que és als antípodes del model de ciutat dels tripartits. Estem disposats a dialogar i a pactar en benefici de la ciutat, sempre que els acords siguin la base del nostre programa electoral i que el pacte representi la nostra posició.
En quinze mesos, ha estat difícil saber cap a quin cantó volia Jaume Collboni dirigir els pactes, i justament aquesta habilitat li ha permès governar sol i tenir els partits satel·litzats.
Collboni vol ocupar la part central de l’espectre polític de la ciutat, no és de fiar i ja ens ha enganyat a tots. A nosaltres, que ens ha enganyat, i als ciutadans. Formalment, vol aparèixer com l’alcalde centrat, equilibrat, de diàleg i consens, però a la pràctica, fa les polítiques dels Comuns. Fa de Colau sense Colau i governa amb un full de ruta dels tripartits. Ho veurem clarament a les ordenances fiscals i als pressupostos del 2025.
Dona per fet que Junts no participarà de les negociacions pressupostàries?
Estem oberts a dialogar amb la ciutat i amb el govern de Collboni, però diria que és impossible que parlem de pressupostos amb Collboni, no té gens interès ni de negociar-los. De fet, no hi ha hagut ni un oferiment d’asseure’ns a parlar de pressupostos. I vull tornar a deixar clar que ja vam descartar la governabilitat amb el PSC. Ell només vol fer polítiques que anomena “progressistes”.
De fet, Collboni no necessita ningú per aprovar els pressupostos o prorrogar-los. Té el mandat assegurat amb els mecanismes legals que preveu la llei de les administracions locals. Com l’oposició pot combatre aquesta evidència?
Anar prorrogant pressupostos, anar fent mocions de confiança i anar perdent inversions… Al final, tot això es paga. Ara bé, jo diria que quan ERC hagi passat el seu Congrés i als Comuns s’hagin fet les renovacions per la sortida de Colau, tots dos voldran entrar al govern de Collboni amb un tripartit, que és la garantia de la seva supervivència política.
Un tripartit a Barcelona li aniria bé a Junts, per al 2027?
Si fem els deures, un tripartit a Barcelona ens va molt bé, perquè quedaria molt clar que hi ha dos blocs, dues maneres de fer política i de models de ciutat clarament diferenciats. I nosaltres seríem el 2027 l’única alternativa real.
De moment, alternativa sense candidat. En Xavier Trias sempre el va assenyalar a vostè com la persona de referència del grup municipal. Es veu com a candidat de Junts el 2027?
Aquest escenari de l’elecció del cap de llista no està obert, i qui l’ha d’obrir és la direcció del partit. Quan s’obri aquesta carpeta ho farem bé. Per fortuna, tenim més d’una persona que pot fer un paper més que bo per aspirar a guanyar les eleccions.
Hi ha més d’un nom dins i fora del grup municipal?
Sí, dins i fora. Però en això coincideixo amb en Trias, és molt bo i recomanable primer mirar dins per veure els actius que hi ha al grup municipal. I sobre com em veig jo, no em descarto, com tampoc ho faria cap dels companys de grup si fos president o presidenta del grup. Els 11 regidors estem aquí per fer política i representar els interessos de Junts i intentar fer el canvi a Barcelona. Seria absurd que ens descartéssim com a candidats. Ni jo ni ningú.
En aquesta nova cursa electoral fins al 2027, Collboni tindrà Salvador Illa a la Generalitat i, de moment, Pedro Sánchez a Madrid. Un triangle socialista que diríeu que li aplana el camí o li complica, a l’alcalde?
A priori, l’afavoreix. Però els socialistes actuen en clau sectària, i tenint en compte que el PSC sempre ha tingut zero exigències amb el PSOE, és evident que ni el senyor Illa s’enfrontarà a Sánchez per reclamar res ni ho farà tampoc Collboni, ni amb el president de la Generalitat ni el del govern espanyol. Per tant, Illa i Sánchez, que haurien de ser un actiu per a les aspiracions de Collboni, acabaran essent un hàndicap. I nosaltres ens encarregarem de posar el focus en les renúncies del PSC a Barcelona, les renúncies del PSC a Catalunya i la manca d’exigència respecte a tot allò que se’ns deu com a ciutat i com a país.
Què en queda, d’allò que va inspirar l’acord entre Trias per Barcelona i ERC fa quinze mesos?
Aquell pacte es va fer sobre la base de la confiança entre l’Ernest Maragall i en Xavier Trias i l’honestedat de dues persones que creien que s’havia de fer un pas endavant per situar Barcelona al capdavant del país com a capital i fer polítiques socials i de progrés econòmic. Els dos equips de negociació vam arribar a un acord molt potent fruit d’una gran entesa. Però és veritat que responia molt al compromís de dues persones que ja no hi són, la conjuntura era una altra.
Amb l’ERC d’Elisenda Alamany s’hi entenen?
Sense l’Ernest Maragall ERC ha canviat. No ho dic jo, és molt evident. En aquests moments no exerceix ni de govern ni d’oposició. Això l’Ernest Maragall no ho hauria permès mai. L’Ernest Maragall podria entrar al govern i exercir de tinent d’alcalde, però també hauria fet una oposició dura des de fora. En tot cas, tenim una relació cordial amb ERC.
D’en Xavier Trias hem après que la relació personal amb els adversaris, que no enemics, ha de ser correcta. I tenim una relació correcta amb els regidors i regidores d’Esquerra, en algun cas, més que correcta.
Vostè i Elisenda Alamany podrien ara arribar als acords de fa 15 mesos?
Seria difícil, molt difícil. El tomb que ha fet ERC i la guerra que pateix el partit té efectes sobre el grup municipal que ho fan extremadament complex.
Junts també té obert un procés intern per definir estratègia, i potser lideratges, del futur. Quin paper creu Jordi Martí Galbis que ha de tenir el president Carles Puigdemont en aquest nou context?
Crec que Junts ha de comptar amb el lideratge del president Puigdemont en aquesta nova etapa en què s’ha d’aplicar la llei d’amnistia sense matisos. A casa nostra no hi ha discussió sobre el lideratge present i futur del president Carles Puigdemont en l’àmbit i en les funcions que corresponguin, que ell decideixi i que decideixi el Congrés de Junts. Perquè ho hem de decidir tots, això. No tinc cap dubte que el president Puigdemont ha de ser el líder de Junts els pròxims temps.
Tornem a la ciutat per concretar alguns aspectes del model de ciutat. Copa Amèrica sí o no?
Hem estat d’acord amb els Mundials de Natació, amb els Mundials d’Atletisme, amb els Mundials de Futbol, amb els Jocs Olímpics i amb la Copa Amèrica, perquè Barcelona continuï sent una ciutat capital de l’esport i dels grans esdeveniments. Però cal veure com s’organitze, quin impacte i quin llegat deixen a la ciutat. Quan acabi la Copa, podrem fer un balanç de tot això.
La primera preocupació dels barcelonins i barcelonines és la inseguetat. Vostè és especialment actiu a denunciar el fracàs de les polítiques de seguretat a la ciutat. Té cap recepta per revertir la situació?
Justament han estat els partits pretesament progressistes els que ens han portat a la màxima inseguretat. Hem presentat una bateria de propostes per revertir la situació, però estem on estem perquè els governs de Colau i Collboni, junts o separats, han fet que estiguem pitjor que fa nou anys. Ara comencem a veure una rectificació, assumeixen errors, però per començar, cal retornar l’autoritat als agents policials, que han estat als peus dels cavalls. I això no ho aconsegueixes en un dia, els hem de donar suport i no només amb paraules, també juríficament i políticament. Més promocions d’agents, més coordinació entre cossos, i molta més prevenció. Junts fa un any i mig va dir que es compressin pales detectores d’armes blanques, i ara tot són presses. Igual amb les càmeres de vigilància i amb les pistoles tàser. Està bé que rectifiquin ara sí, però anem tard. Tot el que els hem demanat que fessin els últims cinc anys i han dit que no, ara ho estan fent a corre-cuita.
La segona preocupació és l’habitatge. Junts ha votat en contra al Congrés de la llei per regular el preu del lloguer de temporada i d’habitacions. Els ha caigut un bon xàfec. Pot explicar aquest no en clau barcelonina?
És una manipulació total. Si l’habitatge és un problema tan greu no és per una conjunció astral, sinó que és el producte d’un conjunt de decisions, de lleis, de normes i d’impuls polític, un còctel que ha fracassat. En els últims 9 anys a Barcelona, tot el que s’ha fet amb l’habitatge ha estat un fracàs. Per cert, que Junts per Catalunya, per responsabilitat, a Barcelona aquests últims 9 anys hem votat que sí a totes les mesures que s’han impulsat des del govern, perquè crèiem que estàvem en una situació d’alarma. Això no ha sortit bé. I ara, els que ens hem portat els fracàs, Comuns, socialistes, Esquerra Republicana, el sindicat de llogateres, ens estan dient que hem de continuar fent el que hem fet els últims anys per arreglar una cosa que és un desastre. Hem dit que no. Volem arreglar el problema però amb receptes diferents i noves. I aquesta proposició de llei a Madrid era una baula més de la cadena de fracassos de les polítiques de les esquerres. Nosaltres presentarem la nostra pròpia proposició de llei, amb consens i diàleg i amb els operadors.
I finalment, un altre tema recurrent, el turisme. Com regularien vostès la massificació turística? És suficient amb la taxa turística elevada?
No estem en contra que s’incrementi la fiscalitat, però el problema de la massificació no se soluciona només pujant quatre euros la nit o triplicant la taxa dels autocars turístics. S’ha de fer gestió, i gestionar al marge dels teus interessos particulars, fer-ho amb els operadors públics i privats. I gestionar el turisme vol dir explicar al món què vols i què no vols. I després acompanyar les eines fiscals i altres tipus de regulacions amb l’objectiu polític de quin turisme vols. I nosaltres volem un turisme que aporti més recursos a la ciutat i que ens estalviï problemes de convivència.
2 
3 
