Només el Barça, amb les seves peripècies amb Dani Olmo o les golejades a l’etern rival, és capaç de prendre-li protagonisme a Esquerra Republicana. Els d’Oriol Junqueras no tenen els millors resultats electorals, però els afers interns i les lluites aferrissades per liderar l’executiva nacional omplen portades i minuts i minuts de tertúlies. El president reelegit dels republicans avisa que no hi haurà nous pactes amb Illa si el PSC no compleix allò que va signar amb la direcció anterior, que liderava el partit quan ell recorria el territori per conquerir novament la presidència. I Elisenda Alamany, flamant número dos del partit i líder del grup municipal a Barcelona, descarta que les reunions amb el grup parlamentari del PSC signifiquin “estar negociant”. Tot plegat, mentre Jaume Collboni s’apropa cada cop més als seus segons pressupostos. De fet, el mateix alcalde insinuava diumenge que els comptes poden tancar-se “les pròximes setmanes” i el govern ha convocat els mitjans per presentar la seva proposta dijous. Hores abans, el portaveu d’ERC a l’Ajuntament, Jordi Castellana, marcava perfil propi, però matisant que ERC no té intenció de ser “un impediment perquè la ciutat avanci”. Dinàmiques diferents, a banda i banda de Sant Jaume, que marquen l’inici del nou regnat d’Oriol Junqueras.
En conversa amb aquest diari, el doctor en ciències polítiques de la UOC Andreu Paneque recorda que tots els partits “combinen els objectius externs amb els interns”. En clau externa, la renovació de la cúpula republicana els obliga a perfilar una nova estratègia política. Els de Junqueres, apunta el politòleg, han de decidir “si volen representar l’esquerra a Catalunya o si volen intentar aconseguir l’hegemonia en l’esfera independentista“. No és pas una decisió anodina: un pas en fals en l’esfera parlamentària podria fer trontollar els fonaments d’una executiva “que tot just fa els primers passos”. I aquí entra l’estratègia interna. “ERC necessita seguint treballant amb el PSC per tenir rellevància al Congrés i al Parlament, però sense travessar determinades línies perquè encara no té el partit tranquil”, sentència Paneque.
També doctor en ciències polítiques, en aquest cas professor de la UB, Jesús Palomar incideix en aquesta doble estratègia, clau per entendre les darreres declaracions del carrer de Calàbria. Per una banda, la funció d’ERC i de qualsevol altre partit de l’oposició és “pressionar” el Govern: “Segurament hi ha un punt de postureig, típic de tots els partits, de voler forçar Illa a determinades mesures per mostrar-se com una formació útil”, detalla l’analista. Però també s’ha de llegir l’estratègia interna: “Junqueras no va arrasar [al Congrés d’ERC] i ha de convèncer el 40% i escaig restant que no el va votar. Molts són contraris a pactar amb el PSC i un primer canvi és dir-los, ‘nosaltres no regalem vots, nosaltres els posarem les coses difícils'”, explica Palomar.
Catalunya no és Barcelona
Amb els focus apuntant al Parlament, pactar a Barcelona pot resultar més senzill. “És la capital del país, hi viuen més d’un milió i mig de persones i és important, però al ciutadà de Figueres o de la Seu d’Urgell tant li fa si hi ha o no un pacte de pressupostos aquí. Són acords menys visibles que ocuparan tres dies de titulars a la premsa generalista”, desgrana Palomar. Panque hi afegeix un altre ingredient no pas menor. Els partits entenen que la cultura política municipal “té un punt més pràctic i menys ideològic”. Una qüestió, aquesta última, que la ciutadania no només accepta sinó que també demana.
Aquest fet explicaria, per exemple, que a Roses (Alt Empordà) un pacte entre Junts i el PSC tombés ERC, que va ser la força més votada el 28M, o que a Les Franqueses (Vallès Oriental) el PSC i ERC fessin retrocedir Junts a l’oposició. Però els moviments aparentment contra natura no són només una qüestió de pobles petits o mitjans. Alguns exemples més: l’últim alcalde republicà de Lleida, Miquel Pueyo, va ser investit amb els vots de Junts i Comuns; la candidata de la CUP el 2015 a Badalona, Dolors Sabater, va sumar-se els vots de PSC i Convergència; i Barcelona ha vist Xavier Trias (Junts) explorar, ja a l’oposició, un pacte de govern amb el PSC, malgrat que Collboni li havia arrabassat l’alcaldia in extremis fruit d’una carambola amb PP i Comuns, una aliança també impensable en altres tessitures. “En la política municipal -conclou Paneque- trobes lògiques que no responen al mercat electoral”.
Entrar al govern, paraules majors
Les dinàmiques de la política municipal generen un camp de batalla més còmode per a una ERC que encara ha de convèncer la meitat de la seva militància. ERC pot aprovar les ordenances fiscals –el recull d’impostos– o validar els pressupostos de Collboni sense que això generi contradiccions lluny de la corona metropolitana. En altres paraules: són decisions de gran importància pel que fa a l’estratègia externa del partit, que pot mostrar-se útil a Barcelona malgrat tenir només cinc regidors, sense que això suposi un gran terrabastall en l’estratègia interna, molt centrada a posar ordre i convèncer la militància.
Aplicant aquesta lògica, ERC podria encarar amb la mateixa fermesa l’entrada al govern municipal de Collboni. Però els d’Alamany saben que fer aquest pas són paraules majors. Una consulta a la militància, que la direcció podria perdre, tindria impacte més enllà de les fronteres de la ciutat. “Només cal veure els estira-i-arronses que hi ha quan s’apropen unes municipals entre partits que es recriminen determinats pactes d’investidura, per veure que és una qüestió molt més rellevant que els pactes del dia a dia”, reitera en Jesús Palomar, que recorda que una aliança governamental també obligaria ERC a “votar que sí a totes les mesures del PSC”. D’altra banda, la consulta podria suposar una primera derrota per a la direcció del partit, clarament favorable a entrar a govern barceloní. Palomar afegeix que l’executiva “no podria permetre’s, si es donés el cas, un titular tan negatiu tan aviat”.
L’altre aspecte que juga en contra és com es va desenvolupar la consulta a la militància del juny de 2024. ERC va suspendre la votació que havia de dirimir si entrava al govern de Collboni per, segons la versió oficial, problemes d’espai a l’Orfeó Martinenc. “És el tema diferencial. En el fons saps que hagués sortit el ‘no’ i trencar aquest dictamen és arriscat”, comenta l’Andreu Panque. L’expert detalla que, en les democràcies occidentals, els electes poden actuar “com a representants o com a delegats”. La diferència rau en la manera de fer dels polítics: en el primer cas prenen les decisions pels electors –o per la militància, en aquest cas– i en el segon es limiten a fer d’intermediaris. El grup municipal d’ERC va apostar per dirimir una qüestió tan important com entrar a govern per la segona via, tal com manen els seus estatuts, però continua tenint via lliure per adoptar altres decisions de forma unilateral. Diuen els analistes que, en una democràcia com la nostra, majoritàriament representativa, se “sobreentén” que els regidors i els diputats “són els encarregats de decidir què és el millor pel partit o els seus electors”, però no tots els temes són igual de sensibles i una mateixa votació pot tenir diferents interpretacions en funció de la cambra. És més, no seria estrany que Collboni es miri amb els deures fets com els pressupostos d’Illa passen pel sedàs de la militància republicana.
