En Jordi Portabella té dues passions: la política i el Barça. Va dedicar-se a la primera més de dues dècades i ara gaudeix tranquil, i allunyat del focus mediàtic, de la segona. El president culer Joan Laporta l’ha escollit per liderar un dels departaments més importants del club, el de la sostenibilitat. És l’encarregat, entre molts aspectes, que el pròxim Camp Nou creixi amb mètodes “pioners” per a una infraestructura esportiva. “Farem un gran estadi, amb molta capacitat, altament sostenible i altament tecnològic”, afirma Portabella. Prudent en les respostes, també defensa el model assembleari d’ERC –partit que va liderar a l’Ajuntament durant setze anys– i demana una Barcelona “més funcional” i que sigui “capital de Catalunya”.
Com s’aconsegueix que un estadi de les dimensions del Camp Nou sigui sostenible?
Tenint cura dels materials que s’incorporen. Hem reutilitzat 130.000 tones del formigó armat de la tercera graderia i els hem tornat a utilitzar, no només posant-lo –fins al límit legal– en el nou formigó per construir la tercera graderia nova, sinó també en altres llocs: drenatges, rajoles, proteccions d’aparells electrònics, etcètera. Farem un gran estadi, amb molta capacitat, altament sostenible i altament tecnològic.
Tenen cap termini concret per finalitzar les obres?
Una cosa és la tornada parcial. Obrirem la primera i segona graderia aquesta temporada, per descomptat. Però som prudents amb les dates de tot l’estadi, perquè és complexa, farem una coberta de 18.000 metres quadrats de plaques solars, que donaran una potència de 3,6 megawatts, la màxima que pot necessitar el Barça.
En tot cas, s’està seguint el calendari previst?
Anem poc endarrerits, en realitat, però hi ha reptes tecnològics i tècnics que es van resolent quan toca. Una coberta com aquesta que deia necessita una estructura específica. Poden sortir sorpreses. A vegades tens molts soldadors i de cop en necessites tants que no n’hi ha prou al país.
L’últim any han aparegut informacions que qüestionen les condicions laborals dels treballadors de l’obra del Camp Nou.
Nosaltres no contractem els treballadors i treballadores. Contractem una empresa constructora que subcontracta d’altres. Els treballadors els contracten ells. Els donem unes normes legals, evidentment, però ells també les tenen. No som nosaltres qui decidim qui hi treballa i qui no.
Fem un salt enrere i parlem de la seva altra passió, la política. Vostè va liderar ERC a l’Ajuntament de Barcelona setze anys i va formar part d’un tripartit liderat pel PSC. Quines diferències veu entre aquell PSC amb qui vostè va governar i el PSC que ara governa?
Jo diria que, en aquell moment, l’equip que governava tenia una clara vocació social d’esquerres, i mantenia, gràcies a nosaltres, un punt de capitalitat que ara s’ha anat perdent. Barcelona és la barreja equilibrada d’identitat i cosmopolitisme. Això encara hauria de ser així, però la part de capitalitat i identitat ha anat perdent pes en relació amb el cosmopolitisme. Aquí sempre hi ha hagut aquesta batalla permanent, perquè, com a capital de Catalunya, liderem des del catalanisme, per una banda, però sent oberts, sent bons receptors de persones de qualsevol procedència, per una altra.
A què atribueix que Barcelona hagi perdut aquesta funció de capital?
Es necessita un esforç per mantenir aquest equilibri, que aquest equilibri entre identitat i cosmopolitisme sigui el que realment identifiqui la ciutat. A poc a poc, s’ha anat desequilibrant. I per això és important que gent assenyada i amb coneixement, com els d’ERC, puguin participar en governs tan rellevants com el de la capital del país.
De fet, ara fa uns mesos ERC va estar a punt d’entrar al govern municipal de Collboni. Vostè també hauria apostat per aquesta posició?
Sí. Jo trobo que és una anomalia que un partit tan important com ERC només hagi estat al govern en el període en què vam ser nosaltres. És a dir, ERC hauria de formar part habitualment del govern de Barcelona, quan es donin les circumstàncies. Quan estem al govern de la ciutat, aportem una sensibilitat social molt clara i també una sensibilitat nacional.
Vostè posar fi al tripartit que governava Barcelona després de vuit anys. Ara deia que és important formar part dels governs. Per què va prendre aquella decisió?
Vaig deixar el govern en minoria i aleshores negociava els pressupostos, perquè era una manera de tenir molta més influència. És important tenir influència sobre el govern perquè passi el que tu creus que ha de passar. Vaig estar vuit anys al govern i en el tercer mandat era impossible aprovar els pressupostos si no era arribant a un acord amb nosaltres. Nosaltres vam utilitzar aquesta eina perquè continuessin passant les coses que crèiem que havien de passar.
Una partit que entra en un govern com a soci minoritari té menys força?
De vegades tens més força des de fora. La capacitat negociadora d’un pressupost depèn de la teva capacitat de decidir si s’aproven o no, més que del lloc on ets. Des de fora, de vegades, sacseges més.
Li hauria agradat que fructifiqués l’acord entre Xavier Trias i Ernest Maragall el 28M?
En aquell moment estava justificat perquè, en el mandat anterior, havia guanyat ERC les eleccions i se li va impedir governar. I en el següent, guanya en Trias, i també se li impedeix governar. Es crea una solidaritat mútua, en el sentit que som els que guanyem i no ens deixen governar, i busquem un denominador comú que ens permeti governar junts.
Té la percepció que l’esperit de la política municipal, on habitualment és més fàcil arribar a pactes, ha acabat engolit per les batalles polítiques d’àmbit nacional?
Hi ha una part d’influència de la política nacional en tots els municipis, però com més gran és el municipi, més influència es produeix. Després, a Barcelona, hi ha un orgull de ciutat, d’allò que volem que sigui, un element diferenciador que pesa molt.
Al final de la seva trajectòria municipal va unir-se a Joan Laporta en una candidatura transversal de l’independentisme. Veu possible que torni a haver-hi una coalició d’aquest tarannà a Barcelona?
Jo penso que és necessari que dos partits independentistes, amb polítiques socials diferents, puguin confluir en un mateix moment per fer un avanç significatiu en la sobirania del país. Però segurament no és possible que hi hagi polítiques socials compartides. Aleshores, on poses l’accent? Depèn de l’oportunitat temporal.
Aquell moment ha passat?
La política són cicles. Aquell va ser un moment i ben segur que en tornarà un altre, i no trigarà. La idea d’una Catalunya independent ha perviscut durant segles, no és només fem-hi un intent i llestos. No s’ha de dir “llàstima, hi vam estar molt a prop, però no va poder ser”. No és això. Però cal tornar a construir-ho.
S’ha de reconstruir l’independentisme?
Jo no diria reconstruir, diria enfortir. Aquest enfortiment passa per diversos discursos que tots tindran un punt comú. Cal veure en cada moment què és el que es necessita i quan es donin les condicions, produir de nou aquesta confluència. Tot això, fent un cordó sanitari a la ultradreta d’Aliança Catalana, és clar.
Sempre ha defensat el poder transformador de la política municipal. En el moment històric en què ens trobem, en quins àmbits creu que hauria d’influir més l’Ajuntament de Barcelona?
Ara percebo que la ciutat, funcionalment, es fa incòmoda. Si abans era difícil trobar habitatge a Barcelona, ara ho és encara més. També hi ha un canvi en l’estructura econòmica que ha fet que hi hagi molts passavolants que alteren l’estructura comercial. Aquestes estructures, en alguns barris, acaba substituint fins i tot la funcionalitat i la necessitat dels autòctons. En tot això hi ha una part d’identitat que s’ha de defensar: identitat del barri, de l’entorn, de la societat i de la ciutadania. Allò de baixar a comprar a les botigues del barri cada vegada és més complicat. I les generacions actuals no pensen a viure a Barcelona perquè ho veuen molt difícil.
Han passat diferents governs, amb visions diferents, i la crisi de l’habitatge continua. Quina seria la seva fórmula?
Les polítiques d’habitatge sempre han estat difícils. Però sempre s’ha de comprar sòl, fer més habitatge que en l’última dècada, i arribar a un acord amb els promotors perquè es construeixi més i ells guanyin menys. Perquè el que no pot ser és que, encara que hi hagi més oferta, els preus continuïn pujant.
En tot s els partits hi ha discrepàncies internes, però per què creu que a ERC són més visibles?
Els partits amb una càrrega ideològica forta, amb un objectiu compartit, però maneres diferents de com assolir-lo, sempre tenen debats ideològics i d’estratègia que és molt rics i valuós. Això fa créixer el partit. Després, se’n va a eleccions, guanyen uns, perden altres… I aleshores és millor arribar a acords entre qui ha guanyat i els que no, sobretot si el resultat ha estat ajustat. A partir d’aquí, cal respectar la democràcia. I és així com t’enforteixes.
ERC ha rebut crítiques d’algunes faccions per acostar-se al PSC. Les comparteix?
Nosaltres, quan estàvem al govern municipal, vam fer coses interessants: des de la promoció de la bicicleta, amb un gran augment de quilòmetres de carril bici, fins a polítiques de rehabilitació que encara ara són reivindicades. També vam projectar internacionalment la ciutat a escala comercial i turística, en un moment en què el turisme no significava el que és ara. Des del meu punt de vista, quan et dediques a la política, t’ofereixes a la ciutadania i intentes fer coses perquè millori la seva qualitat de vida i la funcionalitat de la ciutat.
I tornem al present. Ara està centrat en el Barça. No tornarà a la política?
Jo no tinc intenció de tornar a la política. Però sí d’estar sempre pendent de la política, perquè crec que té una gran capacitat transformadora.
1 
