En Jaume Ciurana va liderar l’àrea cultural del govern municipal de Xavier Trias després d’anys a l’oposició. Va fer xarxa al sector cultural i s’hi ha quedat, ara comandant una editorial familiar amb seu a Sant Cugat. Des de la distància, veu una Barcelona “poc amable” per a la resta de catalans i encara recorda amb coïssor la derrota electoral del 2015 contra Ada Colau. La vincula a les notícies falses contra Trias, però també a la corrupció que envoltava Convergència i a la força del 15M. Anys més tard, afirma contundent que Collboni “ha fracassat” com a alcalde i demana candidats que facin de Barcelona la capital d’un país.
La seva carrera política va anar molt vinculada a la cultura, i ara, retirat del a primera línia, treballa en el sector.
Sí, tenim una editorial petita que publica llibres en català, només en català, i la veritat és que m’ho passo molt bé. És una feina que té moltes compensacions: en l’àmbit cultural, evidentment, però també pots de conèixer molts autors i figures interessants de Catalunya.
Durant el mandat de Xavier Trias va voler incidir molt en les polítiques culturals. Va ser cosa seva o era un encàrrec de l’alcalde?
Una de les coses de què estic més content és justament que no em va costar gaire convèncer-lo. En Xavier Trias repetia com un mantra que Barcelona és la capital de la cultura, el coneixement, la creativitat i la innovació, que era el nom de la Tinència d’Alcaldia que jo ostentava en aquell moment.
Una de les seves grans ambicions era convertir la muntanya de Montjuïc en un pol cultural, la “muntanya dels museus”, com es deia aleshores. Però no ho va aconseguir. És una ferida que li ha quedat?
No, perquè una ciutat no s’acaba mai. Un error habitual en política és pensar que amb tu s’acaba la ciutat. Però hi ha objectius que transcendiran el teu mandat. És evident que és difícil transformar Montjuïc en un pol cultural en només quatre anys. Quan comences un projecte, tens una idea i saps que probablement no l’inauguraràs tu. Nosaltres vam acabar projectes començats: el del Born o el del Disseny Hub a les Glòries. Altres que vindran acabaran projectes que tu has començat. L’objectiu d’obrir la muntanya de Montjuïc al públic transcendeix un o dos mandats com a mínim.
Ara, més de vuit anys després, Collboni ha anunciat que transformarà Montjuïc “en una nova centralitat” de cara al 2035. És, de nou, un projecte a molts anys vista. Què té aquesta muntanya que costa tant aterrar projectes grans?
És un punt de la ciutat tan atractiu, tan proper i alhora tan distant a molts altres punts, que les coses que s’hi facin s’han de pensar molt. De fet, el gran renovador de Montjuïc va ser Francesc Cambó; va ser el primer que va imaginar una nova relació -més estreta- entre Montjuïc i la ciutat. Imagina’t, estem parlant de fa cent anys. La ciutat és viva i Montjuïc forma part de l’imaginari col·lectiu dels barcelonins de diverses generacions, per tant, cal pensar molt bé què s’hi fa.
Segons un informe de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), dos de cada tres visitants als museus de la ciutat són estrangers. Creu que el sector de la cultura està massa vinculat al turisme?
No, massa vinculat, no. És evident que Barcelona té uns atractius que la fan una ciutat molt única des d’un punt de vista turístic. Però el problema no crec que sigui si els turistes van o no als equipaments culturals, sinó per què no hi anem més els catalans. Primer els barcelonins i després els catalans. I això em preocupa, perquè Barcelona ha deixat de ser atractiva per a la resta de Catalunya. És una reflexió que hauríem de tenir i no la tenim. Per a molts catalans, Barcelona és territori hostil. Una ciutat poc amable, que no els representa. També des del punt de vista cultural. I això no és gaire encoratjador per a una ciutat que teòricament aspira a ser la capital d’un país.
No és només una ciutat poc amable per a la resta de Catalunya, també ho és per a gent que viu a la mateixa ciutat. Els darrers anys s’ha estès un pessimisme latent entre els ciutadans de Barcelona.
Sí, sí, efectivament. Barcelona és una ciutat poc amable per a la gent que hi viu. El turisme s’ha de gestionar i s’han de saber quines són les prioritats. I les prioritats són els ciutadans. Barcelona ha perdut la capacitat de gestionar el turisme que li arriba. I això és molt greu, sobretot per a la gent que ho pateix: els que tenen pisos turístics al seu immoble; els que no poden dormir amb les finestres obertes pel soroll; la gent que té sensació d’inseguretat, segons en quins llocs i a segons quines hores… Una ciutat d’èxit pot tenir problemes, però una ciutat amb problemes no tindrà mai èxit.
A partir de quin moment creu que Barcelona perd el control?
És possible que algú consideri que no soc objectiu, però jo crec que l’arribada del govern d’Ada Colau a l’Ajuntament va marcar un punt d’inflexió. Per què? Perquè arriba amb un discurs absolutament relativista, si em permets dir-ho així, sobre les normes de convivència. Es donava la idea que tot era possible. Només cal recordar el debat que va haver-hi sobre l’ordenança de civisme. Jo recordo que se’ns criticava per la utilització privada de l’espai públic, sobretot quan es parlava de les terrasses dels bars, però va arribar el govern dels Comuns i l’ocupació privada de l’espai públic es va multiplicar.
Quan el govern de Colau regula els hotels al centre de la ciutat, al·lega que vostès van cedir massa davant del sector. Vist en perspectiva, van ser massa flexibles?
És evident que hi ha fenòmens, com el del turisme, que quan els veus a venir tens poc temps per reaccionar, perquè els processos administratius són molt lents. És a dir, en el moment que veus venir l’onada, no en tens prou amb tres anys per canviar les normatives turístiques i establir un nou pla d’hotels. Crec que hi ha hagut molta impostura amb aquesta qüestió. Segur que ho hauríem pogut fer diferent, però una ciutat també és un pacte amb molta gent. En tot cas, si el turisme era una prioritat de Colau, va fracassar estrepitosament. Perquè és precisament a partir del seu mandat que es produeix el descontrol.
Ara hi ha una altra preocupació que ha escalat a la primera posició del baròmetre i ja fa anys que hi està instal·lada: l’habitatge. Què ha fet malament Barcelona?
Hi ha coses que depenen de l’àmbit municipal i d’altres que no, però s’han fet diversos aspectes malament. Crec que es va perdre una gran oportunitat amb els Jocs Olímpics per tenir un enorme parc d’habitatge públic de lloguer. Hi va haver un moment en què tot el front marítim era propietat municipal i, en aquell moment, s’hauria pogut fer una aposta enorme i magnífica per l’habitatge públic. El que es va fer, però, és privatitzar els espais, vendre’ls per fer habitatge lliure. I aquí governaven el PSC i ICV.
Qui ho va pensar, segurament li diria que s’havia de compensar el forat econòmic que deixava la gran inversió dels Jocs a les arques municipals.
Sí, segurament és cert, però és el mateix de sempre: per què Barcelona s’ho ha de pagar ella sola? No va passar amb l’Expo del 1929 ni passa en moltes altres operacions urbanístiques que s’han fet a Madrid, per exemple. Els Jocs es podrien haver pagat de moltes altres maneres, gestionant les inversions, per exemple. Però que els Jocs impliquessin una despesa important no justifica que es perdés aquesta oportunitat.
Dels Jocs Olímpic fa més de trenta anys. Què més s’ha fet malament perquè ara hi hagi gent amb dificultats per viure a Barcelona?
Barcelona no té grans espais de creixement. Els municipis de la perifèria de Barcelona han esdevingut ciutats per ells mateixos i no perifèries de la ciutat gran, cosa que sí que ha passat, per exemple, a Madrid. És magnífic que Sant Adrià, Santa Coloma o Badalona s’hagin reafirmat com a ciutats independents, però aquest aspecte també ha comportat, lògicament, que no s’hagi gestionat l’habitatge de forma conjunta. Hi ha aspectes, com l’habitatge o també la mobilitat, que si haguéssim tingut una visió més territorial i no tan susceptible a les modes del moment, ens aniria millor.
És un error que els governs municipals han cronificat? En la seva època, per exemple, es podria haver construït més habitatge públic?
Nosaltres vam fer habitatge públic, però això no vol dir que el mercat ho noti. Perquè hi hagi realment un impacte gran, has de fer polítiques d’habitatge públic massives. Però aleshores això té altres inconvenients: densifiques la ciutat, poses més edificabilitat…
En els seus baròmetres hi havia una tònica prou habitual que ja no apareix: la preocupació per l’atur. Com els va afectar la crisi econòmica?
Intentes que la prioritat sigui crear riquesa. Crear-la i després distribuir-la, perquè si no ets capaç de crear-la, directament, no la pots distribuir. Per això una de les dèries que tenia Xavier Trias era la projecció internacional de la ciutat. No per atraure més turisme, sinó per captar inversions importants. I l’altra gran preocupació era el forat econòmic enorme que va deixar el govern anterior. Quan vam arribar, Barcelona tenia dèficit cada any. Ningú discuteix que els nostres anys vam tenir superàvit.
Vostès van sanejar l’Ajuntament, però l’oposició els criticava que la desigualtat va créixer el seu mandat. Segons el baròmetre de juny de 2015, l’últim que recull resultats del mandat de Trias, l’exclusió social era la segona màxima preocupació, només per darrere de l’atur.
Jo més aviat diria que mai com amb Ada Colau hi ha hagut tanta gent dormint als carrers de la ciutat. No ho dic jo, ho diuen les entitats que hi treballen. De fet, en relació amb l’exclusió social, vam obrir albergs i es va reduir el nombre de gent que dormia al carrer. Però, sobretot, el que es va fer és intentar generar riquesa perquè la gent pogués trobar feina.
Fem un salt en el temps. Collboni ha atorgat la Medalla d’Or de la ciutat a tots els exalcaldes. Quan la recollia, Trias va dir que preferia oblidar les notícies falses que van publicar alguns mitjans per intentar desacreditar-lo políticament. Quin paper creu que van tenir aquelles informacions en la derrota electoral del 2015?
És evident que les notícies falses, i sobretot la utilització que en van fer Ada Colau i Pablo Iglesias en aquella campanya, ens va afectar electoralment. En aquell moment, la persona més benèvola deia: “Alguna cosa hi deu haver. Si no hi hagués res, no s’ho inventarien”.
També hi havia un ambient molt hostil amb els partits que havien gestionat la crisi econòmica. A banda de les notícies falses, creu que hi va haver més factors que van motivar la derrota electoral?
El 2015 conflueixen diverses situacions. En primer lloc, la campanya de notícies falses feta per l’Estat espanyol, amb el lideratge del PP. També era el moment àlgid de tot el moviment del 15M, que després ha generat decepció, però que en aquella època estava molt mobilitzat. I encara hi havia el soroll per la carta que va fer el president Jordi Pujol sobre la seva deixa, que encara està pendent de resoldre’s judicialment. Hi va haver aquesta triple coincidència de fets que va fer que la campanya electoral anés més enllà de si havíem fet una bona gestió o no.
Com va viure el retorn de Trias l’any 2023?
Crec que mereixia tornar a guanyar les eleccions, que és el que va fer. No es mereixia sortir de la manera com va sortir de l’Ajuntament, amb aquestes notícies falses que tot just ara comentava. En Xavier és una persona amable, que sap liderar, i va fer un pas que trobo lògic.
En aquelles eleccions es va presentar sense les sigles del partit, cosa que no havia passat mai abans. Creu que, en aquell moment, presentar-se sota el paraigua exclusiu de Junts l’hauria perjudicat electoralment?
No ho crec, perquè tots els líders de Junts van participar-hi. Jo crec que volia integrar en la candidatura persones que venien d’altres famílies polítiques. I si tots els membres de la llista no eren militants de Junts, era lògic que preferís optar per ampliar també el nom. En Trias, si té una altra virtut, és que és un vers lliure. Té criteri propi i intenta explicar les coses tal com les veu ell.
En el marc d’aquesta sèrie d’entrevistes hem tingut l’Alberto Fernández Díaz (PP), amb qui Convergència havia arribat a pactar. Durant la conversa, insinua que Trias hauria estat alcalde –si més no, que ho hauria tingut més fàcil– si s’hagués presentat en solitari, sense tancar cap acord amb ERC.
Ell apunta al suport d’ERC a Trias, però fixa’t que el PP va votar a favor d’un Collboni que es presentava amb el suport de Colau. Són excuses de mal pagador. Va ser un pacte vergonyós en què el PP lliura l’alcaldia a Collboni i Colau.
Si mirem al futur, Junts hauria d’haver presentat un candidat nou pels volts de Setmana Santa, però encara no ha trobat la persona adient. És simptomàtic del forat que ha deixat Trias dins la formació a Barcelona?
No crec que hagi deixat un forat, però és evident que és un lideratge important. Però en política els buits no existeixen, s’omplen ràpidament. L’equip municipal actual està fent molt bona feina. Quan una persona s’aparta, n’hi ha una altra que ocupa el seu lloc. L’única cosa és que, lògicament, els lideratges s’han de consolidar, la gent s’ha de donar a conèixer. Jo sempre poso el mateix exemple: en Gorbatxov, abans de ser un líder de la Unió Soviètica, va estar 35 o 40 anys d’ortodòxia.
Sense un nom oficial, les travesses són habituals. Han aparegut noms tant de dins del grup municipal com també de fora. Quin perfil hauria de tenir el pròxim candidat de Junts?
És molt difícil de determinar, perquè encara falta temps i, per tant, cal veure com s’arriba a les eleccions. Independentment de si té o no experiència municipal, aquesta persona ha de conèixer la ciutat. Barcelona necessita candidats que tinguin clar que la ciutat ha de tenir vocació de capital de país, no vocació perifèrica. I ha de ser capaç d’articular un programa il·lusionant, transformador.
Un dels noms que sona és el de Joaquim Forn, que vostè coneix molt bé. Van compartir molts anys a l’oposició i després van formar part del mateix govern municipal. Li agradaria, de candidat?
El nom del Quim em suscita admiració, amistat, cordialitat. Som amics des de fa molts i molts anys, i qualsevol cosa que faci tindrà la meva màxima consideració. És una persona que ha passat per la presó simplement per voler donar veu als ciutadans de Catalunya i que va fer una feina excel·lent com a conseller d’Interior, amb la gestió dels Mossos i, sobretot, arran dels atemptats de la Rambla. Ara bé, jo no vull entrar en noms concrets, perquè és un procés que serà Junts qui decidirà com i quan es fa.
Els partits engeguen les maquinàries electorals amb molta antelació, però, certament, encara queden dos anys per a les eleccions. Quin creu que ha de ser el paper de l’oposició el que queda de mandat?
Aquesta legislatura està políticament acabada. Els fracassos reiterats de Collboni i els escàndols són evidents. Què ha passat les darreres setmanes? Un regidor del govern ha titllat de ‘nazis’ les federacions esportives; una de les tinentes, Maria Eugènia Gay, assisteix enriolada i aplaudint una mostra evident de catalanofòbia en una obra de teatre. I fa tres setmanes, Collboni descarta modificar el 30%. És un mandat fracassat i acabat. Aleshores, què ha de fer l’oposició? Per una banda, denunciar aquelles males praxis municipals, aquells dèficits de gestió; i, per altra banda, fer visible l’alternativa. L’alternativa hi és i cal que arribi a la ciutadania.
Creu que Junts pot vestir aquesta alternativa pactant mesures clau del mandat? Per exemple, el 30%, que tant l’alcalde com Junts volien revisar.
El problema no és de teoria sinó de pràctica. Té credibilitat el govern actual per convèncer que complirà els acords? No. Collboni no s’ha sabut guanyar la confiança dels grups, gairebé ni dels partits que aparentment li donen suport. Els Comuns qüestionen el seu suport cada dos per tres. ERC encara està recuperant-se del sotrac de la consulta, decidint si és govern o si és oposició. Crec que és un problema profund de confiança i de capacitat de gestió. Tu no arribaràs a un acord si tens dubtes —o fins i tot si tens la certesa— que qui ha de complir un pacte no ho farà, perquè no ho vol o perquè no en sap prou.
És un discurs molt electoral i a Junts li està costant trobar un candidat…
[Riu] Passa una cosa: a la política és relativament fàcil entrar-hi, però no sortir-ne. Quan governes, el telèfon no para de sonar, vas als llocs i tothom t’atén, molt amablement. I quan surts, ets un més. Per tant, una vegada has fet l’esforç de sortir, tornar-hi és gairebé un sacrifici. Ara bé, no pots renegar mai de la política entesa com a ideologia, com una manera de fer un món millor. No m’hi veig tornant, però no abandonaré mai l’interès per la política.
1 
