Va arremangar-se quan el PSC només tenia quatre regidors a l’Ajuntament de Barcelona i ara viu, com a diputada, un dels pitjors moments del PSOE a Madrid. Li agrada viure l’adversitat. Carmen Andrés podria haver optat a l’alcaldia el 2015, però un any abans va perdre les primàries del partit contra Jaume Collboni. Era un moment marcat per la crisi econòmica del 2008, l’auge del moviment 15-M i la reivindicació independentista a Catalunya. Onze anys més tard, ara des de la distància del Congrés dels Diputats, Andrés defensa la triangulació entre el PSC, els Comuns i el PP que va donar alcaldia a Collboni fa dos anys. L’exregidora critica les polítiques dels populars en altres ajuntaments i descriu el partit de Núñez Feijóo com a “dreta extrema”. Però a Barcelona, els vots de Daniel Sirera no l’incomoden, “en absolut”.
Creu que Collboni està acusant el fet de governar en solitari?
No, de cap manera. L’alcalde té un recorregut polític molt llarg, ha sigut un camí llarg fins a arribar a l’alcaldia, un camí en què hi va haver moments que només érem quatre regidors. Allò sí que eren moments de soledat, però ara no. No tinc la sensació ni de minoria per governar ni d’un alcalde en solitari; al contrari, crec que és un govern bastant fort.
No té prou regidors per tenir-ne un a cada districte i encara no ha aprovat cap pressupost per via ordinària. No és un símptoma de debilitat política?
És un govern que governa sol, però jo crec que la incapacitat per arribar a acords no és del grup de govern ni de l’alcalde. Jo crec que hi ha una conjuntura que impedeix que grups polítics que podrien sumar-se als acords s’hi sumin. Jo no parlaria d’incapacitat per arribar a acords, parlaria d’una conjuntura política molt difícil en general, que impedeix en aquest moment arribar a pactes puntuals a Barcelona.
L’oposició ha retret a Collboni que governi “com si tingués majoria absoluta”. Alguns grups, fins i tot, han acusat el govern d’actuar amb “prepotència”. Vostè com respondria?
Crec que el govern té uns compromisos de govern amb la ciutadania molt forts. Els compromisos que siguin clau s’han d’intentar mantenir, òbviament, i no s’ha de confondre la fermesa en la defensa dels compromisos amb prepotència. Crec que és un error. Més aviat em sona a arguments de l’oposició per no arribar a aquests acords.
Creu que li pot passar factura el fet de no aprovar cap pressupost per via ordinària?
Ha passat en mandats anteriors. A l’alcaldessa Ada Colau li va passar en diverses ocasions. Hi ha mecanismes que estan previstos per poder aprovar els pressupostos sense aquestes majories necessàries.
Però si no aconsegueix un pacte els pròxims dos anys, serà el primer alcalde de la democràcia que no n’haurà aprovat cap amb la majoria del ple.
Jo, ho repeteixo, crec que hi ha una conjuntura política que sobrepassa la ciutat de Barcelona i l’Ajuntament, que dificulta que grups polítics que sí que podrien sumar-se a acords puntuals, com els pressupostos, s’hi sumin. També per al moment que viuen aquests possibles socis. És un moment complex per a forces polítiques, especialment de l’esquerra.
En què ho nota?
Hi ha forces d’esquerres que eren molt potents a Barcelona. BComú, amb qui vam ser socis de govern, ha fet una evolució i ha de fer tots els seus processos per enfortir la mateixa formació.
El 2015, va viure el pitjor resultat electoral del PSC a Barcelona. Va ser la pitjor etapa del partit?
Va ser el pitjor resultat de la nostra història. Érem només quatre regidors i estàvem a l’oposició. Però, tot i ser pocs, vam fer bé les coses, mai vam perdre de vista les nostres prioritats per a la ciutat, les vam treballar des de l’oposició, amb la nostra minoria, i les vam poder rendibilitzar. Després vam entrar al govern amb l’alcaldessa Ada Colau. No vam defallir en el nostre projecte per Barcelona.
Li va tocar ser la portaveu socialista quan es va signar el primer acord de govern amb els Comuns de Colau. Per què va ser possible aquell pacte?
Crec que dins de la mateixa formació [BComú] hi ha hagut canvis. No és el mateix ser la primera força política, la més votada, que no ser-ho. Nosaltres mateixos, el PSC, hem passat per aquesta mateixa situació: de tenir l’alcaldia a passar a ser una força que necessitava fer pactes per poder arribar a governar, com va passar. I aquesta és la diferència.
Vostè s’hauria imaginat que ara hi hauria més vincle amb ERC que amb els Comuns, amb qui han governat pràcticament vuit anys?
Nosaltres, sempre que hem pogut, hem tingut governs amb ICV, en la seva versió genuïna, i posteriorment vam fer governs amb BComú, amb qui tenim molts punts en comú, evidentment. Amb ERC tenim un punt que no és comú, que és la independència, això és clar. Però, en altres èpoques, també, nosaltres hem tingut vincle de confiança i de govern amb Esquerra. El PSC ha cedit més d’una vegada consellers de districte a ERC perquè hi hagués governs amb pluralitat de totes les forces d’esquerres.
Com va viure la investidura de Jaume Collboni com a nou alcalde?
Amb moltíssima emoció i molta alegria com a militant socialista. Des del punt de vista polític, vaig pensar que era una gran cosa positiva per a Barcelona. Tornar a governar-la amb els valors, les idees, la perspectiva socialista, que vol una ciutat per viure-la avui i amb una capacitat de projectar la Barcelona del futur i treballar per aquesta Barcelona.
Vostè que és diputada al Congrés i viu cada dia l’enfrontament directe entre Pedro Sánchez i Núñez Feijóo, no veu una contradicció en el fet de pactar l’alcaldia de Barcelona amb el PP i enfrontar-s’hi a Madrid de forma tan directa?
El PP tenia els seus motius per votar a favor de la investidura i donar la confiança a l’alcalde Collboni. Jo crec que la política municipal és diferent de la política general. A la política espanyola, el factor de Vox influeix molt en el PP; a Barcelona, no tant. Arribar a acords als municipis és més viable que arribar a acords al Congrés dels Diputats perquè hi ha factors diferents que influeixen.
Després de la investidura no hi ha hagut cap gran acord entre el PSC i el PP. De fet, cap projecte -llevat dels que han tingut unanimitat- ha estat aprovat amb la combinació de la investidura.
El seu va ser un vot d’investidura. I així ho van dir. Amb el PP pots arribar a acords als districtes, potser és més fàcil, però en temes de ciutat hi ha temes on, radicalment, hi ha diferències. Per exemple, en habitatge, són plantejaments molt diferents. O en educació. Hi ha temes on és impossible posar-se d’acord, perquè són molt ideològics. Una altra cosa és que hagin fet una confiança per la investidura i que després diguin: “Ja veurem si ens hi trobem o no”.
No hi veu cap contradicció?
Tots els partits polítics tenim un objectiu, que és arribar a governar la institució per la qual ens presentem a les eleccions. A mi els vots del PP a la investidura no em van incomodar, en absolut.
El 2014, enmig del debat de primàries del PSC a Barcelona, vostè va dir que el partit havia deixat de fer polítiques d’esquerres. Ho continua pensant?
Aquell moment veníem d’una crisi financera molt forta. La del 2008 va afectar sobretot les rendes baixes i mitjanes-baixes. Jo creia –i ho segueixo pensant– que calia oferir igualtat d’oportunitats des de la ciutat. Per això defensava reforçar les polítiques socials, per compensar l’impacte de la crisi.
Collboni era el seu principal rival en aquelles primàries. Com a alcalde, va en la línia que vostè demanava?
Sí, totalment. L’alcalde ha fet una aposta clara per una política econòmica de creixement de la ciutat i amb objectius clars: redistribuir la riquesa i pal·liar els efectes d’allò que han pogut generar les crisis anteriors, la del 2008 o la Covid. Necessitem ciutats cohesionades, i l’alcalde ho té molt clar.
Algunes accions han estat polèmiques, com tancar el Parc Güell per un acte privat de la Copa Amèrica. Creu que és una acció d’esquerres?
Jo no ho veig com una privatització del parc, sinó com una acció de promoció econòmica de la ciutat. Promoció internacional, més que econòmica. Un govern d’esquerres també ha de projectar Barcelona al món. Ho crec profundament.
Però els veïns del parc fa temps que es queixen de la massificació. No ho van entendre.
El Park Güell és un símbol identitari de la ciutat, i hi insisteixo, veig la mesura pensada en clau de projecció internacional. L’alcalde està actuant sobre el turisme. La taxa turística, per exemple, ha permès climatitzar escoles. És inqüestionable que és una política turística d’esquerres. Ha tancat la porta de manera molt clara als apartaments turístics. Ha estat valent i pioner. De fet, altres ciutats importants estan mirant Barcelona com a exemple.
L’oposició està dividia, entre els que no volen tancar-los i els que critiquen que s’esperi al 2027 per fer-ho. Però tots remarquen que Collboni “només fa anuncis”.
Bé, alguns ni anuncis fan… Fan accions fins i tot contràries. Només cal veure com gestionen els apartaments turístics alguns ajuntaments del PP i com ho està fent Barcelona.
Amb l’auge de la reivindicació nacional, hi va haver fugues importants al partit, com Ernest Maragall o Jordi Martí Grau, que després van tornar a l’Ajuntament amb altres grups. Aquesta etapa va obrir un forat a la seva formació?
Hi va haver companys que van marxar perquè tenien una visió diferent. No és agradable que hi hagi baixes al teu partit, però tot plegat va facilitar que el PSC quedés molt cohesionat. Vam quedar tots els que compartim aquest projecte federalista.
Creu, com alguns dels que van marxar, que el PSC ara és menys catalanista que abans?
No. No s’ha de confondre catalanisme amb independentisme.
El PSC mai ha estat independentista, la pregunta era sobre el catalanisme de la formació.
El PSC ha estat catalanista des de la nostra fundació. Ens hi identifiquem plenament. Ho defensem des dels ajuntaments, des del Parlament i en la relació amb el govern espanyol.
No estan més lligats al PSOE que abans?
No. Ens hi hem relacionat sempre de la mateixa manera. Participem en els seus congressos, amb delegats i dret a vot, però el PSOE no participa en els nostres. Compartim un projecte comú que defensem per a Espanya, des del federalisme. Ens entenem i relacionem en aquest marc.
Des del 2019 és diputada al Congrés. És aquest el pitjor moment del PSOE a Madrid?
És un moment molt complicat, sí. L’extrema dreta i el PP estan instrumentalitzant les institucions. Però, tot i això, el govern ha tirat endavant. Hem guanyat 1.037 votacions i aprovat 36 lleis en dos anys. Una altra cosa és que això s’expliqui prou bé.
El cas Cerdán ha sacsejat la legislatura espanyola. Sobreviurà a l’escàndol, Pedro Sánchez?
És el moment més complicat, perquè, fins que no se sàpiga tot, hi ha un alt nivell d’incertesa.
Yolanda Díaz ha demanat una “neteja” interna, i Ernest Urtasun, ministre de Cultura, dels Comuns, mesures concretes. Les mesures que ha pres Sánchez són suficients? [L’entrevista es va enregistrar abans del comitè federal de dissabte passat].
Són les que tocaven en aquest moment, amb la informació que tenim. Estem parlant d’un informe de l’UCO gravíssim, però cal veure si tot és cert i si hi ha més coses o menys. Ha pres les decisions que havia de prendre en el moment en què estem.
Creu que la legislatura pot arribar al 2027?
Crec que sí. Els socis no estan demanant eleccions anticipades. No hi haurà cap moció de censura, que és el que podria avançar les eleccions, i el president ha dit que continuarà.
Si hi hagués eleccions, li agradaria repetir?
Sí, m’agradaria, la veritat. Hi ha lleis en què estic treballant com a ponent, especialment en matèria sanitària, i tindríem opcions de tornar a governar i acabar de rematar-les.
Vol dir que no la veurem més a la política municipal?
Amb la política mai se sap. Una cosa és el que t’agradaria i una altra el que decideix el partit. En tot cas, la política municipal ha estat una etapa molt enriquidora. Allà veus més directament els efectes del que fas.
És més agraïda la política municipal?
Sí. És més immediata, més agraïda, sí. Si t’agrada el contacte amb la gent, ser regidora és impagable. A més, és una gran escola.
Si hagués guanyat les primàries el 2014, potser hauria optat a ser alcaldessa. Ara ja no s’hi veu?
[Riu] No, espero que l’alcalde que tenim ara duri molts anys.
