L’exregidor popular Alberto Fernández fa anys que va deixar la política institucional —a Barcelona, 27 anys de regidor en dues etapes— però no ha perdut el to. Encara mira amb detall els acords de la comissió de govern i els consells plenaris, és tertulià i articulista en diferents mitjans i continua demostrant que, en política, hi ha figures que són un vers lliure. De fet, ha impulsat l’associació Barcino5G, que ell mateix va definir com “una entitat per promoure el debat, compromesa amb Barcelona, oberta, propositiva i dialigant”. No li agrada que el seu partit voti a favor de reprovacions de Collboni instades pels Comuns, a qui titlla d'”esquerra extrema”, i qüestiona que s’investís l’alcalde “sense tenir cap paper signat”. Amb ell, el Partit Popular va aconseguir nou regidors. El millor resultat de la història del partit a l’Ajuntament de Barcelona. Catorze anys més tard, lamenta que, en el seu moment, “no es va valorar prou”.
Quina recepta donaria al seu partit per recuperar els bons resultats que vostè va obtenir a Barcelona?
Jo vaig obtenir nou regidors l’any 2011 que, en el seu moment, potser no es va valorar prou pel conjunt de la ciutadania i dels mitjans. És cert que després va haver-hi una dinàmica en què la corrupció, primer, i el procés, després, van afavorir l’emergència de Ciutadans en detriment del PP. Però estem en la línia de tornar a recuperar els millors resultats de la història. Un cop Ciutadans ja no hi és, vull creure que el PP serà capaç de començar el compte enrere per apropar-se, i fins i tot superar, aquells resultats excepcionals a Barcelona.
A vostè li van arribar ofertes per incorporar-se a una llista àmplia de Manel Valls en un dels pitjors moments del PP a la capital. S’hi va negar pel bé del seu partit?
Amb Ciutadans podem coincidir en algunes qüestions relatives al model d’Estat i formes d’entendre Catalunya, compromesa amb la resta d’Espanya, però hi havia aspectes que ens diferenciaven. Jo crec que era necessari mantenir aquesta diferenciació. I el temps ens ha donat la raó, perquè un cop el procés independentista i la corrupció han quedat enrere —almenys des del punt de vista del PP [l’entrevista es va gravar abans de l’esclat del cas Montoro]—, és evident que les aigües tornen al seu lloc.
Era un moment de clara debilitat electoral i dins del partit es temia el ‘sorpasso’ de Ciutadans. Algú el va temptar a acceptar la coalició?
Mai em vaig plantejar militar en una altra formació. Jo sempre feia una broma: que era una persona previsible, com les sigles del PP. En política també has de ser “PP”, en el sentit de “persona previsible”.
El PP no ha remuntat a Barcelona des que vostè va marxar. No li han demanat de tornar a la política?
Tothom que ha estat a primera línia i que ha tingut uns resultats importants sempre té cants de sirena. Però el que fa bo un mariner és no alterar el rumb. No em veig canviant de trajectòria, ni de forma de ser, ni de pensar, ni de fer política. S’està deteriorant massa. Hi ha episodis, com la corrupció, que cal erradicar. Ara bé, els atacs personals, les crítiques innecessàries o excessives, o l’excés en el discurs, no toquen.
És partidari de mantenir l’aposta per Daniel Sirera com a candidat el 2027?
És important que les apostes es puguin mantenir, com a mínim, dos mandats, per saber si van a l’alça o a la baixa. Però és evident que d’aquí a un temps hi haurà un debat prou important. Per primer cop a la seva història, el PP es presentarà a unes eleccions municipals com a alternativa a un alcalde a qui ha investit. I això és novetat, haver investit Collboni pot ser un verí electoral. El PP ha de ser capaç de trobar l’antídot per neutralitzar qualsevol efecte perniciós.
Creu que va ser un vot precipitat?
Jo no vaig viure les últimes hores de la investidura ni conec la base de les converses que es van mantenir amb Jaume Collboni i amb Xavier Trias. Però el que sí que sé, i em va sorprendre, és que Xavier Trias, que va fer una campanya exclusivament barcelonina, dient que el procés no formava part del debat d’unes eleccions municipals, un cop celebrades va arribar a un pacte amb ERC que anava en contra d’això. I tampoc li donava la majoria. Probablement hauria estat diferent si Trias hagués arribat el dia de la constitució de l’Ajuntament amb una proposta en minoria.
Però Daniel Sirera està fent una oposició molt vehement sobretot amb Collboni. És contradictori ser tan crític amb el govern si no es va signar cap pacte?
Jo mai hauria investit un alcalde sense tenir un paper signat. Jo vaig pactar una investidura amb Jordi Pujol, però hi havia un acord per escrit, amb continguts reals i d’impacte. El temps dirà —i sobretot les urnes diran— si aquell minut de glòria de la investidura es converteix en una condemna electoral. No pas perquè el PP pugui retrocedir, perquè ara està a nivells relativament modestos, sinó perquè el seu creixement quedi limitat. Per això parlava de l’antídot.
I com s’aconsegueix aquest antídot?
Amb un discurs de ciutat molt clar i una estratègia molt apamada. I sobretot, no fent pinces amb els Comuns, que són l’esquerra extrema d’aquesta ciutat i responsables d’un llegat que Collboni encara no ha derogat. Cal una mica menys de postureo. Em costa entendre que es pugui donar suport a una reprovació de Collboni instada pels Comuns després d’escoltar la seva portaveu. Els arguments i les raons són diametralment oposats als del PP.
Amb en Xavier Trias s’hi va entendre quan ell era alcalde de Barcelona. Hi veia tantes diferències entre aquell Trias i el que es va presentar el 2023 amb Junts?
La diferència la vaig trobar en el mateix mandat de Trias com a alcalde. Vam acordar rebaixes d’impostos i grans inversions municipals, però a mig mandat en Trias va girar i es va contagiar de la dinàmica de l’Artur Mas i de les consultes [referint-se al 9N]. Trias va començar barceloní i va acabar independentista, el mateix que va passar en l’última campanya electoral.
En aquella època vostès i el PSC lideraven l’oposició. Sempre ha defensat que en l’àmbit municipal es pot arribar a acords amb diferents famílies polítiques, però ara, a l’Ajuntament, és molt més complex. A què ho atribueix?
Més enllà de les reprovacions, hem vist com s’ha rebutjat l’ús de les pistoles Taser, algunes modificacions de crèdit que incorporaven més recursos pel transport públic o un increment de la retribució del personal. No tot és legítim per desgastar el govern. El que s’ha de fer és posar en evidència les mancances de Collboni, que són evidents, i formar una alternativa molt sòlida i ideològica.
El PSC ha intentat aprovar els pressupostos amb BComú i ERC, i va intentar pactar sense èxit amb Junts la modificació de la reserva del 30%. En aquest escenari, el PP queda desdibuixat?
Si tenim en compte les sumes que poden fer els partits, és molt difícil que el PP hi pugui jugar. Necessites alinear-te amb els Comuns i el PSC, o amb els Comuns i amb Junts. Són sumes molt complicades que, tot i això, s’han donat recentment. Crec que el que ha de fer el PP és centrar-se en una posició ferma, rigorosa i constructiva. I no renunciar a acords de ciutat que afavoreixen tothom, perquè aquesta és la grandesa de la política municipal. S’han de perdre els complexos. Per què has de dir que no a un paquet de mesures que afavoreixen la nostra gent gran?
El PP ha estat molt rígid amb la seva postura respecte al 30% en habitatge. Tenint en compte que no hi ha una majoria suficient al Ple per tombar-lo sencer, creu que el PP hauria d’haver optat per facilitar una flexibilització?
El setembre del 2018, recordo a Colau, que era la promotora de la iniciativa, aplaudir-ne l’aprovació amb totes les entitats amigues, que feien el mateix a la tribuna. Cridaven com si fossin aficionats després d’un gol. I Collboni i Trias també hi van votar a favor. Vam ser l’únic grup que vam votar en contra, i ja vaig advertir que passaria el que ha passat ara. Ara parlen de moltes opcions per modular el 30%. És clar que n’hi ha, però generaran problemes igualment.
La patronal Foment va intentar remar perquè la negociació entre PSC i Junts arribés a bon port. Tenint en compte l’aritmètica municipal, que no hi ha aquesta majoria per tombar el 30%, hauria preferit una opció intermèdia a la regulació que hi ha ara?
No, la meva proposta seria tornar a la casella de sortida. En tot cas, Collboni el que ha de fer és presentar la seva proposta i que els altres justifiquin per què li donen o no suport.
El darrer any, vostè ha recomanat a Collboni seguir els passos de Pasqual Maragall. El PSC de Collboni és poc maragallista?
Pasqual Maragall va ser un gran alcalde i un mal president, perquè jo crec que la seva ànima era de ciutat. Maragall era molt més central i molt més transversal que el PSC de Collboni, i va aconseguir promoure acords de ciutat. Si tenia un projecte, el posava sobre la taula i tirava endavant, sense mirar si eres d’esquerres o de dretes. Collboni ha de presentar projectes, no ho fa. El barceloní no valora si tiren o no endavant, sinó si el projecte que defensaves era bo o no.
Creu que hi ha una competició a l’Ajuntament per qui recull o integra millor aquest esperit maragallista?
Maragall és irrepetible, per la seva personalitat i pel context, que era molt diferent. En unes eleccions municipals, el que es jutja és si qui es presenta té personalitat per dirigir la ciutat i si és capaç de posar Barcelona per damunt del partit. Sobren sigles polítiques i falten esforços de ciutat. Jo em vaig posar al costat del govern municipal de Maragall abans dels Jocs Olímpics, perquè necessitàvem les rondes i no hi arribàvem. No em va importar fer-ho, perquè era necessari.
Parlant de líders carismàtics: Sirera creu que és possible repetir a Barcelona el que ha aconseguit Xavier Albiol a Badalona, que té una majoria absoluta amplíssima. És un fenomen reproduïble a la capital?
Tot és reproduïble… si trobes la persona indicada. A partir d’aquí, d’aquí a dos anys veurem si és possible repetir el que ha passat a Badalona a Barcelona. Per ara, les enquestes no diuen això. En Sirera tindrà el seu propi estil i haurà de decidir què vol ser.
Vostè ha creat recentment l’associació Barcino5G, una mena de think tank que debat sobre quines polítiques hauria d’abordar Barcelona. Té ganes de tornar a fer política?
Quan has estat regidor, el teu compromís per Barcelona continua, però de manera diferent. Quan vaig plegar, vaig tornar a ser advocat i també vaig fer aquest projecte. Hem tingut una activitat discreta durant cinc anys, i ara al febrer ens vam presentar en públic. La idea és reflexionar i treure conclusions sobre habitatge, mobilitat, infraestructures, seguretat, etc.
Fins ara heu presentat polítiques concretes. També és un espai de treball obert a fer reflexions més polítiques? Per exemple, quina ha de ser la relació del PP amb l’extrema dreta?
No, no. L’ADN d’aquesta associació és la gestió municipal. Nosaltres entrem únicament en propostes concretes. No entrem en polítiques ni en pactes. L’única llicència política que té el document que vam presentar és que s’ha d’erradicar el llegat de Colau, però no entrarem en si s’ha d’investir un o altre o quina relació ha de tenir el PP amb Vox.
Com tractar Vox és un tema rellevant. A l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, la majoria de grups han apostat per fer-li un cordó sanitari. Vostè participaria en aquest aïllament de l’extrema dreta?
Si s’ha de fer un cordó a Vox perquè estan a l’extrem de l’arc municipal, també s’hauria d’haver fet el mateix a la CUP quan hi era. Jo ho he viscut, també. Quan estava en actiu, aquest cordó s’aplicava al PP. No oblidem que Artur Mas va anar a un notari dient que no pactaria mai amb nosaltres, i que en Maragall va configurar el tripartit dient que ens faria un cordó sanitari.
El cordó sanitari actual s’aplica perquè Vox planteja polítiques que van en contra dels drets bàsics universals.
Si en un moment donat hi ha un discurs d’odi, evidentment, en aquest aspecte no se’ls ha de donar ni un mil·límetre. Però una cosa és tallar de soca-rel el cordó umbilical quan hi ha un plantejament d’odi o de violència, i una altra és rebutjar qualsevol proposta sense analitzar si és bona o no.
Creu que Vox ha conduït el PP cap a un extrem?
Amb els discursos que inciten a la violència o a l’odi per raó de pensament, de creença o ideològica, s’ha de ser radicalment inflexible. I crec que el PP ho ha estat. Aquí vivim amb molta normalitat governar amb el suport dels Comuns —que són d’esquerra extrema— o amb la CUP. Hi ha extrems a tot arreu i, per a alguns, els extrems només són a la dreta.
Continua tenint un estil molt personal, gairebé un vers lliure dins de la política municipal. Creu que el recorden així, els seus companys?
La gent em recordarà més per algunes bromes, alguns comentaris, algunes frases o una crítica que no era mai àcides, ni mai personal. Però sí que buscaves jocs de paraules i excepcions de termes que tinguessin ganxo. L’atac personal no era el meu estil, ni abans ni ara, i evidentment no ho canviaria.
Vostè és molt de l’Espanyol, que ha canviat per fi de propietari després de molts anys de rumors. Estarà content?
És una incògnita, de vegades els canvis no són per a bé. Però ara s’obre una finestra d’esperança i de proximitat, perquè hem vist més la nova propietat en unes hores que Mr. Chen [el propietari antic] en tres anys.
En certa manera, la situació de l’Espanyol podria assemblar-se a la del PP, que també viu rumors constants que amenacen el seu líder actual a Madrid.
[Somriu] Afortunadament, dins del PP soc com a l’Espanyol: accionista minoritari. Soc un més, i ja decidiran els afiliats qui ha de ser el líder en cada moment.
4 
