El 12 de maig és el dia escollit per anar a les urnes. L’avançament electoral decretat pel president Pere Aragonès després de quedar-se sense pressupostos fa que els catalans estiguem cridats a votar per tretzè cop des de la restauració de la democràcia. La campanya electoral s’ha tancat amb prop d’un 30% d’indecisos, que podrien decantar la balança. Però també podrien quedar-se a casa. Les eleccions catalanes són més llamineres que les municipals, si ens atenim a les dades de participació, però depenen molt del clima polític. Els anys de més auge del Procés, Barcelona va sortir en massa a votar, a diferència d’aquelles èpoques en què la política ocupa un segon pla de la vida de les persones.
El procés reanima el vot a les catalanes
Les eleccions al Parlament no engresquen tant com les espanyoles, si ens atenim a les dades, però últimament han agafat força. Les primeres eleccions de la democràcia –1979 les municipals, 1980 les del Parlament– la diferència va ser de gairebé cinc punts (53,49% vs. 57,91%), poca diferència si la comparem amb la de les eleccions de la dècada dels 2000, quan les catalanes augmenten la participació fins al 60% aproximadament mentre les municipals s’ensorren. Una tendència que pràcticament no s’ha revertit, si bé els comicis a l’Ajuntament han recuperat ara part de l’interès que van perdre aleshores.
Sigui com sigui, tot plegat respon a una recuperació de l’interès en la política. Fins a l’any 2010, les dades de participació amb prou feines arribaven a superar en alguna ocasió el 65% al Parlament. Les darreres eleccions, però, mostren la tendència oposada. El 2012, any que Artur Mas aconsegueix revalidar la presidència amb l’abstenció del PSC, un 70,89% dels barcelonins acudeixen a les urnes. És el primer any que la capital aconsegueix arribar al 70% de participació. Poc després comença el Procés i les dades es multipliquen. El 2015, amb la coalició Junts pel Sí i sota la promesa d’un referèndum, un 77,08% dels barcelonins decideixen votar. I més tard encara, el 2015, les eleccions del 155, un 81,6% voten. Tot un rècord que ja no s’ha superat. El 2021, Salvador Illa i Pere Aragonès empaten en unes eleccions que tornen a xifres pre-Procés, amb només un 57,13% dels barcelonins votant.
La tendència oposada de municipals
Si l’interès dels barcelonins pel que passa al Parlament de Catalunya ha pujat amb els anys, el que passa a l’Ajuntament de Barcelona ha viscut el camí oposat. El rècord l’ostenta les eleccions de 1987, amb el 68,93% de participació. Quatre de cada deu ciutadans voten Pasqual Maragall, que revalida la vara d’alcalde. Des d’aleshores, la participació cau contínuament, amb alguna oscil·lació amunt i avall però sempre per sota del 60% de participació. La irrupció d’Ada Colau –envoltat d’un clima de protesta generat pel 15-M i l’auge de l’independentisme– l’any 2015 capgira aquesta tendència. La diferència entre les eleccions de 2011 i 2015 és de pràcticament 8 punts a l’alça. Quatre anys més tard, Ernest Maragall i Ada Colau empaten –amb una lleugera avantatja de vots per al republicà– en unes eleccions que freguen les xifres de 1987 (66,17%). El frec a frec entre Xavier Trias, Jaume Collboni i Ada Colau del 2023, les últimes eleccions en disputa a Barcelona, va generar molt soroll mediàtic, però va despertar menys interès real (60,65% de participació).
Sigui com sigui, tal com s’observa en les dades, en cap d’aquests anys en què l’interès per la política municipal ha reviscut –en part per una polarització més que evident a l’Ajuntament de Barcelona– s’ha aconseguit arribar a xifres com les que ostenta el Parlament. En les darreres dues dècades, la participació en les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona ha oscil·lat entre el 60 i el 67%, mentre que la participació dels barcelonins en unes eleccions catalanes ha estat d’entre el 70 i el 81%, amb el permís del sotrac de 2021 (57,12%). Sigui com sigui, parlem de més de 10 punts de diferència. Aquest 12-M veurem si la tendència torna a ser la dels darrers anys o si es manté la baixada de participació del 2021.
