La ciutadania se n’ha cansat, de la política. El darrer baròmetre municipal constata que un 43,2% dels barcelonins, quatre de cada deu enquestats, encara no ha decidit quin partit votarà quan falten 16 mesos de les pròximes eleccions municipals. Una xifra que, sumada al 12,5% que té clara l’abstenció, dibuixa un escenari prou escèptic amb la política de Barcelona. En altres paraules, la meitat dels enquestats no ha generat gens de simpatia amb cap grup polític durant aquest mandat. El nombre d’indecisos incrementa respecte dels registres més elevats dels darrers anys; duplica la xifra de la primera onada del baròmetre de 2024 (20,4%) i es dispara 14 punts per sobre del 28,9% de la segona onada del 2023. La dada d’aquest hivern també supera amb escreix la del juny de 2022, a un any vista de les darreres eleccions, quan un notable 35,8% no tenia clar el vot.
Experts consultats per aquest diari creuen que els comicis de 2027 mantindran la tendència que es va iniciar el 2023, quan la participació va caure 5,6 punts a Barcelona. La disputa Trias – Colau va mitigar la caiguda, més sostinguda que a la resta del país; un 10% dels electors catalans que van votar el 2019 van quedar-se a casa el 2023. Sigui com sigui, les pròximes eleccions podrien recuperar, també a Barcelona, la tendència històrica de les municipals, en què la participació acostuma a ser força més baixa que les catalanes o les de l’Estat. “Ens havíem acostumat a una mobilització més alta de l’habitual perquè hi havia batalla electoral, i tampoc podem negar la major, hi ha un cert desinterès de la política”, remarca el professor de ciència política Jesús Palomar. El consultor polític Ferran Fer va més enllà i veu “un interès encara més baix de l’habitual” per les eleccions municipals.
Els experts recorden que les casuístiques de les últimes eleccions –sempre per sobre del 60%– han estat excepcionals. Les del 2019, que a Barcelona guanya Ernest Maragall (ERC), coincideixen amb les primeres europees després de la sentència del Procés. “Són eleccions molt polaritzades en què Puigdemont i Junqueras es poden presentar a Europa, cosa que marca aquelles setmanes”, recorda Fer. L’interès per anar a votar “es va incrementar” i la participació va ser del 66,7%. Quatre anys abans, les primeres d’Ada Colau, apareixen sota el pretext del 15-M i del despertar de la reivindicació nacionalista, amb forces polítiques d’esquerra i caràcter municipalista reformades. “Són moviments, com el de Colau o la CUP, que tenien opcions sobretot als municipis i apunten la importància dels ajuntaments per canviar les coses”, explica Fer. La participació va ser del 60,59%. Ara bé, aquesta no era la norma fins aleshores: la victòria de Trias del 2011 es consagra amb un escàs 52,99% de participació i les del 2007 de Jordi Hereu només amb el 49,62%.
El poc interès històric per la política municipal té una raó de ser, des del punt de vista de la ciència social i política. El sistema polític de l’Estat atorga poques competències als ajuntaments. Palomar aprofita per definir les administracions locals “com una gestoria de la ciutat” i veu “més difícil interpel·lar el vessant emocional del votant”. “L’epicentre d’unes eleccions municipals molts cops és la neteja o la convivència; són problemes que poden sorgir en una comunitat de veïns, també. A Barcelona, el problema més gran d’ara és l’habitatge, però l’Ajuntament té poca capacitat de decisió en aquesta matèria. I la gent ho sap. El sistema polític és el que desincentiva la participació en les municipals”, conclou l’expert.
Empipada generalitzada i lideratges desconeguts: problemes afegits
El grau alt d’indiferència no només s’explica per un decreixement de l’èpica política. Ferran Fer denota un “cabreig monumental de la societat” cap a la política i, citant el periodista Enric Juliana, que el 2017 va instaurar el concepte del “català emprenyat”, remarca que “el ciutadà ara està doblement emprenyat”. “El descontentament és molt gran i els partits d’esquerres no han aconseguit revertir-lo. Per tant, molta gent se n’està anant a l’abstenció mentre es produeix alhora un auge de partits d’extrema dreta”, avisa. El professor Jesús Palomar afegeix un altre factor habitual de tota anàlisi política, els lideratges. “No crec que la gent estigui tan descontenta, però no sap quines opcions té per votar”, comenta el docent de la Universitat de Barcelona.
L’alcalde Jaume Collboni sembla l’únic candidat consagrat. Falta per veure quina de les dues ànimes de Junts s’acaba imposant, si l’oficialista Josep Rius o l’històric Jordi Martí. Els Comuns cada cop s’inclinen més per l’exregidor Gerardo Pisarello, que ha rebut públicament l’aval d’Ada Colau, però encara no hi ha res estipulat i l’activista Bop Pop no ha renunciat a plantar-hi cara. A ERC, argumenta Palomar, la crisi interna a Barcelona “no ajuda els seus actius a implicar-s’hi”, cosa que “dificulta la tria del candidat”. Ara bé, Elisenda Alamany, cap de files a l’Ajuntament i secretària general del partit, ho té de cara. El PP tampoc ha confirmat Daniel Sirera i no encara no se sap qui encapçalarà Aliança Catalana i VOX.
Palomar insisteix que el factor candidat és determinant per entendre el 43,2% d’indecisos. “En eleccions estatals o catalanes votes molt el partit i qui encapçala la llista no sempre és determinant, però a les municipals sí. És una institució massa propera –fins i tot a Barcelona– per a hores d’ara no saber qui es presentarà”, sentència l’expert, que argumenta la tesi amb un exemple antic. “No és el mateix una candidata com Elsa Artadi, que significava renovació total, que un candidat com Xavier Trias, que ja sabem què farà si és alcalde, perquè ja ho ha estat. La tria del nom és important”, insisteix.
Ferran Fer afegeix la falta de carisma que travessa la institució. “Collboni és un alcalde que no genera simpaties ni antipaties, no provoca gran entusiasme; en altres paraules, no és Maragall. És un lideratge tranquil. Colau era tot el contrari, o blanc o negre, o t’agrada molt o la critiques. ERC no té amb Alamany un lideratge que la gent reconegui en massa i Junts no sap a qui presentarà. Pisarello, si fos finalment l’aposta dels Comuns, tampoc és que tingui milers de persones darrere per l’entusiasme que genera”, remarca en la línia del seu company.
Qui lidera l’oposició, un possible element de mobilització
Aquest fet beneficia, molt probablement, l’únic lideratge consagrat, el de l’alcalde Jaume Collboni. El coneix el 83% de la població i aprova –no és tan habitual– amb un 5,17 raspat. Ferran Fer matisa que la “participació alta o baixa no va bé a un partit o un altre”, però afegeix: “En aquest cas el que has de fer és mobilitzar els teus. Si el PSC aconsegueix que el seu votant clàssic voti, probablement guanyarà. Però també haurem de veure quina capacitat tindrà Junts, sense Trias, de tornar a mobilitzar el seu electorat. Històricament, deixant de banda Colau, són les dues grans famílies polítiques que han competit per Barcelona”, concreta Fer. És a dir, que el candidat que generi més il·lusió entre els seus tindrà força opcions d’imposar-se. “En el llibre l’Art de la Guerra, Sun Tzu explica que, abans d’anar a la guerra, qualsevol general ha de mirar si hi ha gent darrere seu disposada a recolzar-ho. Doncs per anar a la batalla electoral també has de mirar si la teva base electoral està mobilitzada o no”, sentencia el politòleg.
Amb matisos, Palomar creu que “molta gent dona per fet que guanyarà i governarà Collboni, sigui amb majoria o sense”, la qual cosa rebaixa la incertesa de les eleccions. “Quan n’hi ha poca, tampoc hi ha incentius per manifestar el teu vot”, concreta l’acadèmic. Ara bé, el 2027 podria plantejar-se des d’una segona perspectiva. A ulls de l’elector, no és el mateix un pacte amb els partits habitualment situats a l’esquerra que una sociovergència, la forma en què l’esquerra de Collboni descriu el seu acostament a Junts. “La batalla per liderar l’oposició pot ser un element de mobilització de vot, els partits poden condicionar la majoria i els pactes de Collboni, i això també pot ser un element decisiu per votar”, concreta Palomar.
