Cinquanta anys després de la transició política que va significar la restauració dels Borbons el 1875 i l’alternança bipartidista al poder, el sistema estava exhaurit, mil problemes per resoldre i violència als carrers, quan el 13 de setembre de 1923, ara fa cent anys, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’estat, aplicant una mena d’article 155, va suspendre la Constitució beneïda pel Rei, continuant durant en una Dictadura militar amb Rei, que prohibí i reprimí sindicats, aplicant la “llei de fugues” assassinat adversaris, partits polítics, intel·lectuals o, a Catalunya, entitats culturals, esportives o qualsevol mostra de catalanitat, des de la llengua a grups infantils com els “Pomells”.
Tot això i molt més va passar fa cent anys i no va ser fruit de l’atzar, sinó un cop d’estat i un règim militar repressiu planificat al mil·límetre, aquells nou anys van ser el model d’una altra Dictadura, hereva seva, la de Franco, quatre vegades més llarga, que ha blanquejat i desdibuixat la crueltat també de la de Primo, el seu model.
Una dictadura blanquejada
La llarga nit del franquisme, de rastre que encara perdura, la seva brutalitat, durada i cruesa, va blanquejar aquella dictadura de la qual ideològicament n’era hereva, conseqüència o inclús imitació. Catalunya té excel·lents treballs històrics, però aquest període, fora de cercles acadèmics o d’apassionats per la història, és desconegut pel gran públic, que coneix més enllà de mitja dotzena de fets o personatges, com el Complot de Garraf (1925), els Fets de Prats de Molló (1926) o l’Exposició de Barcelona (1929), Calvo Sotelo o el mateix Primo de Rivera.
La realitat va ser que entre 1923 i 1930 el poble va viure sota una dictadura militar, a Catalunya particularment dura, set anys de suspensió de l’ordre constitucional, sota mesures d’excepció, i una repressió generalitzada, intensificada en els camps identitari, cultural o sindical.
Una dictadura militar que il·legalitzaria els partits polítics i els sindicats, anul·laria les eleccions, nomenaria els càrrecs a dit, clausuraria entitats culturals, perseguiria la llengua catalana i aboliria institucions com la Mancomunitat; també reprimiria a les persones d’esquerres, catalanistes, intel·lectuals, aplicaria la llei de fugues assassinant detinguts, donava carta blanca als abusos policials i emprendria una guerra d’extermini al Rif. En set anys van haver milers d’empresonats i exiliats, centenars de deportats i desterrats, milers de multats i espoliats de béns, censura total a la premsa i un bon nombre de morts, a part del cost humà de la guerra colonial.
La Dictadura de Primo de Rivera no va ser cap broma, encara que alguns, humorísticament, en van dir Timo de Primera. Va saber aprofitar una economia mundial favorable presentant-ho com èxit propi, restablí l’ordre públic, estabilitzà la colònia africana, creà llocs de treball fomentant obres públiques i infraestructures, però a costa de repressió, suspendre la constitució, saltar-se la llei i barrar llibertats i nacionalismes .
La seva caiguda coincidí amb la gran crisi mundial de 1929, però en set anys no havia resolt ni els problemes socials, ni nacionals, ni colonials, el problema agrari continuava pendent, no havia creat llocs de treball estables i deixava un país econòmicament hipotecat i profundament dividit. Aquell septenni era una època de totalitarismes creixents i el règim s’inspirava en el feixisme italià, en copiava estructures, el Dictador admirava Mussolini, el propi rei Alfons XIII, deia de Primo que era “Mi Mussolini”.
Dissecció de Primo de Rivera
La figura central que hem de conèixer és la del Dictador, Miguel Primo de Rivera Orbaneja, nascut a Xerès de la Frontera el 8 de gener de 1878 que seguí la carrera militar. El pare era Miguel Primo de Rivera Sobremonte i la mare Inés Orbaneja Pérez de Grandallana i la tradició militar a la família venia de lluny, de diverses generacions, al servei de la corona des del segle XVII.
Pedro Patricio, nascut a les Amèriques, fill d’Enrique, nascut a Flandes, era pare del rebesavi Joaquin Primo de Rivera Pérez de Acal (Veracruz, 1734-Maracaibo, 1800), governador militar de Maracaibo i brigadier; l’avi, José Joaquin Primo de Rivera Ortiz de Pinedo (Algeciras, 1777-Sevilla 1853) va fer meteòrica carrera a la marina, condecorat al Setge de Saragossa quan la Guerra del Francès, mentre que l’oncle, Fernando, seria capità general de Filipines o el propi germà del Dictador, Fernando, militar de cavalleria, va tenir una mort heroica el 1921 al Desastre de Annual, evitant amb l’acció del seu esquadró, afegir milers de baixes més als 18.000 soldats espanyols morts en aquella humiliant derrota.
Miguel Primo de Rivera Orbaneja es va formar a l’Acadèmia militar d’Infanteria de Toledo on ingressà als 14 anys. El 1893 era destinat com a tinent a Melilla en plena Guerra de Margallo o Primera Guerra del Rif, nom que ve per el general Juan Garcia-Margallo, mort a Cabrerizas Altas al començar el conflicte, besavi del qui seria ministre de Asuntos Exteriores del Partit Popular Jose Manuel Garcia-Margallo. D’aquesta guerra Miguel Primo de Rivera en va sortir amb les estrelles de capità i la Cruz de San Fernando de primera classe.
Els anys següents va participar en la guerra de Cuba, amb el general Arsenio Martínez Campos i el seu oncle el general Fernando Primo de Rivera, després passaria a Filipines en el moment de l’esfondrament de l’imperi colonial espanyol el 1898.
El 1902 es va casar amb la filla del darrer alcalde espanyol de La Havana, Casilda Saez de Heredia, el matrimoni va durar sis anys, fins al 1908, quan morí Casilda havent parit sis fills en els sis anys: José Antonio (1903-1936), fundador de Falange Española i afusellat a la presó d’Alacant; Miguel (1904-1964), falangista que durant el franquisme seria procurador, governador, ambaixador i ministre; Carmen (1905-1956), casada amb el diplomàtic Juan del Peche Cabeza de Vaca, marquès de Rianzuela; Angela (1906-1913); Pilar Primo de Rivera (1907-1991), directora durant el franquisme de la Sección Femenina de la Falange, procuradora en corts i que el 1977, desmantellat el Movimiento, fundaria i presidiria fins a la seva mort l’Asociación de Veteranas de la Sección Femenina i el grup falangista Nueva Andadura, iel darrer fill, Fernando (1908-1936), militar i metge, falangista assassinat el 1936 a la Cárcel Modelo a Madrid.
El 1908, en enviudar, Primo era coronel i l’any següent tornava a l’Àfrica participant en la vergonyosa Guerra de Melilla, on moriren milers de soldats de lleva al Barranco del Lobo i a d’altres punts, llavors comandava el Regiment d’Infanteria de San Fernando, on ascendí a general de brigada l’any 1911.
Des del 1909, quan es va fundar el Centro de Acción Nobiliaria en va ser un dels puntals, fet que ens ajuda a entendre el seu pensament. Aquesta entitat agrupava la noblesa espanyola des del vessant més ranci, tradicionalista i conservador, alhora corporatiu i aristocràtic. Una entitat que recolzaria el sindicalisme groc i donaria suport incondicional al seu Cop d’Estat i règim dictatorial, desapareixent en proclamar-se la República.
La família Primo de Rivera, procedia de l’aristocràcia cubana, havent ostentat títols nobiliaris, com Conde de San Fernando de la Unión o Marquès de Bajamar, el mateix Primo, el 1921, a la mort sense fills del seu oncle Fernando, heretà el títol de Marquès de Estella que li havia estat concedit al general el 1877 per l’acció contra els carlins a la tercera guerra, quan el febrer de 1876 la conquesta de Montejurra permeté controlar la ciutat, un títol de marqués que, ascendit ell al poder, el rei Alfons XIII distingiria amb la Grandeza de España l’octubre de 1923.
Ell a part de laureado, obtenia la Gran Creu del Mèrit Militar el 1913; general de divisió el 1914, governador militar de Cadis el 1915, des de 1917 mantingué públicament i en moltes polèmiques el 1921 i el 1923, que caldria bescanviar amb els britànics, Ceuta per Gibraltar, idea que mai no prosperà; ascendí a tinent general el 1919 sent capità general de València (juliol de 1920 a juny de 1921) on s’enfrontà al terrorisme anarquista.
Escollit el 1920 senador per Cadis, passaria breument per la capitania general de Madrid (juny a novembre de 1921), sent designat capità general de Catalunya el maig de 1922, amb Severiano Martínez Anido de governador civil, ambdós empararen als sindicats lliures i les bandes de pistolers al servei de la patronal, sent els moments més àlgids de la violència dels anys vint.
El 13 de setembre de 1923, sent capità general de Catalunya, va donar un cop d’estat des de Barcelona, del qual parlaré a bastament en el seu moment, també de les seves causes i antecedents, com de la seva actuació en aquell període i de la seva caiguda, que es produí el 28 de gener de 1930 quan estava en marxa un complot de generals i polítics per a enderrocar-lo.
Dimitit, Primo va marxar precipitadament a París, instal·lant-se a l’Hotel Pont Royal, al 5 de la Rue de Montalembert, a la rive gauche del Sena, prop Saint Germain-des-Prés on unes setmanes desprès, el 16 de març del 1930 moria a causa de la diabetis, complicada amb el grip que estava passant.
La versió oficial vol que les seves filles el deixaren llegint correspondència i premsa, seient a un sofà mentre elles anaven a missa, trobant-lo al tornar amb les ulleres posades, van creure que dormia, fins adonar-se’n que era mort.
Circularen versions més sòrdides del seu traspàs, inclús que havia estat enverinat, fet desmentit pel metge Bandelac que l’atenia de la seva afecció gripal. El seu cadàver va ser traslladat a Espanya per ser enterrat, tenint una rebuda indiferent i sense cap honor oficial.
Primo va ser un militar i prou, poc il·lustrat, menyspreava la cultura i procurava humiliar als intel·lectuals; el 1926, quan va ser investit Doctor Honoris Causa –a petició pròpia– per la Universidad de Salamanca, en el discurs d’investidura va dir “Perdonin la immodèstia però jo soc Doctor de debò en Ciències de la Vida, que de ella he rebut els ensenyaments que m’han preparat per governar”. Naturalment van córrer panflets on es recordava que era un Doctor Honoris Causa, sense honor, sense causa i sense cultura.
Pinxo, a les fotografies apareix amb gesticulació fatxenda, fumador empedreït, jugador impenitent i perseguidor del joc en aparença, que va prohibir casinos i timbes, unes 2.000 en tot l’estat, amb fama absoluta de faldiller, amb amants acreditades i conegudes, com La Caoba, ensems que golafre, bevedor i poc refinat.
Viticultors protegits per la seva afició al vi
Deien que tenia tirada al vi, el mateix Josep Maria de Sagarra, a Vida privada (1932), escriu: Primo estava cansat de tot el dia. Duia a les galtes el maquillatge del vi. Algunes actuacions i comportaments constaten la veu popular, eren els temps de la Llei Seca als Estats Units, però aquí es deia que els viticultors estaven ben protegits pels membres del govern.
Entre les diverses amants que se li atribueixen, amb Nini Castellanos, aristocràtica filla dels Condes de San Felix, va arribar a anunciar data de casament el setembre de 1928; un altra relacionada seria Raquel Meller, cupletista en el zenit de la seva carrera; sobre La Caoba, que he esmentat abans, aquesta era una prostituta cocaïnòmana que el 1924 seria detinguda per tràfic de drogues i immediatament posada en llibertat per ordre personal de Primo de Rivera, el jutge, l’asturià Jose Prendes Pando Díaz Laviada va ser destituït quan es negava a fer-ho, així com Buenaventura Muñoz Rodríguez, president del Tribunal Suprem, quan va defensar al jutge.
La notícia va aparèixer encriptada a El Heraldo de Madrid, com si fos un fet esdevingut al primer ministre de Bulgària. Criticat el dictador arreu, en especial a l’Ateneo de Madrid, per intel·lectuals de gran prestigi com Miguel de Unamuno o Rodrigo Soriano, despòticament va callar les veus, desterrant-los a Fuerteventura i clausurant l’Ateneo de Madrid. Unamuno quan li va ser alçat el desterrament s’instal·là a França fins a la caiguda de la Dictadura el 1930, podent parlar allà amb llibertat.
Sembla que en el tema de La Caoba, fins al mateix Alfons XIII va mostrar el seu rebuig a Primo per les formes. Una botiga de mobles que anunciava un Magnífico dormitorio caoba, estilo Directorio va ser multada.
Barroer i poca vergonya amb aires populistes, tot sovint pretenia ser un regeneracionista pretorià, li agradava el qualificatiu de Cirujano de Hierro, en el seu concepte particular la Pàtria estava per damunt de qualsevol opinió, inclús de la veritat, utilitzat calumnies i mentides contra els adversaris, les fake news d’ara eren habituals en el seu règim.
Li agradava el lluentor brillant del bonapartisme cesarista, contingut i estètica del feixisme, els uniformes i el pretorianisme, alhora que pretenia reflectir-se com un benvolent paternalista.
Lluny d’exalçar al feixisme, i sense cap ànim de lloança per a cap dels dos dictadors, comparant Primo de Rivera amb el seu admirat Mussolini, els dots de Primo eren força reduïdes comparades a les de l’italià, tant com a actor, comunicador o conductor de masses, Primo no motivava pel seu verb i feia tuf de caserna.
Un detall que crida l’atenció és que mentre el feixisme italià, igual que la Falange fundada pel fill de Primo, José Antonio, feia valdre la joventut i la força, el corporativisme de Primo de Rivera va ser elitista, molt nobiliari, militar i d’estaments, les mobilitzacions juvenils no li plaïen, el partit únic de la Dictadura, la Unión Patriotica, en parlaré, no va fundar la branca juvenil fins al novembre de 1924 perquè més bé li feia basarda qualsevol radicalisme jove que no pogués controlar: en aquells anys de milícies juvenils uniformades, a ell militar classista, li semblava un sacrilegi la uniformitat, que ell considerava com un privilegi reservat a la casta militar.
#Joan Pallarès-Personat (Caldes de Montbui, 1953), amb més de cinquanta anys escrivint a diversos mitjans, tracta sovint temes locals de Sant Andreu i la Sagrera, conflictes del segle XIX i XX i biografies, com les d’Odón de Buén, Francesc Baliarda o el bisbe Modrego. Autor o coautor de més d’una cinquantena de llibres, com “Víctimes i Botxins la violència política a Catalunya al llarg de la història”, conferenciant, també col·labora regularment en mitjans de ràdio des de fa quaranta anys.
