Vuitena manifestació independentista post 1-O. Amb un recorregut notablement més curt que en edicions anteriors, la crida de l’ANC ha portat una bona riuada de gent a la capital del país després d’un matí passat per aigua. La “depressió” que viu el moviment independentista, en paraules del president de l’ANC, Lluís Llach, s’ha fet notar al carrer amb menys manifestants. 100.000 segons la dada que ha validat la mateixa organització. Però molts més que els que aplega qualsevol altra manifestació a tot l’Estat. Marca de la casa, hi ha hagut una barreja intergeneracional insòlita en altres moviments, famílies senceres, cotxets, grups d’adolescents i amics que passen dels vuitanta. Uns més arrauxats que altres, més optimistes i més pessimistes, però amb un nexe comú: creuen que el carrer ha de tornar a empènyer els despatxos polítics.
“Estem ben fotuts, ens toca pressionar des del carrer, perquè els polítics no ho fan, si no els empenyem no es mouran de la seva zona de confort autonomista. Pactar amb Espanya no és el camí”, alerta la Mercè, de vuitanta-quatre anys i amb totes les manifestacions independentistes al sarró. Ha baixat a Barcelona des de Sabadell amb un grup d’amics i el seu marit, l’Antoni, de vuitanta-set anys, més optimista: “Tota la vida que lluito per la independència, i mai com ara he vist una possibilitat tan clara, malgrat que sí, estem fotuts. Però sempre ha estat el carrer qui ha empès, i ho tornarem a fer. Ens cal un moment, una nova oportunitat, i els farem tornar a la unitat com l’1-O”.
Els acompanya l’Aleix, de vuitanta-un anys, que té molt clar que cal “fer foc nou amb els lideratges polítics”: “No me’n crec a cap, tampoc al president Puigdemont, si no apareix un nou lideratge polític no podrem tornar a encendre la flama”. L’Anna és la més jove, i la més pessimista. Té cinquanta-set anys i es defineix com una independentista “desesperançada”. Lamenta que “la unitat amb la qual vam arribar a l’1-O ha desaparegut”, i que “els polítics ens han portat a fer 50 passos enrere. Si no recuperem la unitat, també al carrer, no ens en sortirem mai”, sentencia.
Alguns manifestants han arribat a la manifestació amb més temps i han agafat un bon lloc per veure els parlaments finals. És el cas de la Carme, una jove de vint-i-vuit anys que ha vingut amb la família des de Sant Celoni. Justament, ha vingut a manifestar-se “conscient que estem en hores baixes” i decebuda amb tots els líders polítics: “Jo ja no em sento representada per cap partit, cap d’ells està legitimat per defensar la causa independentista, ens han estafat i ens han fet creure que amb ells seríem independents”. Per tot plegat, creu que és “el poble” qui ha de prendre el control d’una revolta pacífica en la qual “no hi ha cabuda per als líders polítics actuals”. La seva tieta, la Montse, també reparteix culpes entre la societat civil, perquè “quan ells eren a la presó nosaltres ens vam quedar a casa esperant, ens hauríem d’haver revoltat. I els presos polítics sembla que ho han oblidat i ara pacten amb els que els van empresonar”. Espera que “un nou lideratge” arribi a l’independentisme amb “una estratègia nova que faci que passi alguna cosa, com l’1-O”.
L’extrema dreta, provocadora
La líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, ha dut uns centenars de persones a la manifestació. Amb un cordó policial d’una cinquantena d’agents que els han retingut en un lateral fins que ha avançat la capçalera de la manifestació, els seguidors del partit d’extrema dreta han fet càntics com “Puigdemont traïdor, menys mocadors, més barretines, fora moros i espanyols, Illa subnormal o Catalunya catalana”. Durant uns minuts, hi ha hagut intercanvi de consignes en els dos laterals del passeig de Colom. Els independentistes convocats per l’ANC han cridat “fora feixistes de Catalunya”, i els d’Orriols han repetit les consignes xenòfobes amb més força.
