Fa cinquanta anys, Barcelona era més petita, o això pensaven des de la plaça de Sant Jaume. Aquell dia, divendres 28 de setembre de 1973, Barcelona va créixer, tal com ho van percebre des de molts despatxos de l’Ajuntament des dels quals tenien una visió ben limitada de l’extensió de la ciutat. Anem a pams. Entre el 19 de març de 1957 i el 17 de maig de 1973, 16 anys i 2 mesos, Josep Maria Porcioles havia estat alcalde de la ciutat. L’increment de protestes i mobilitzacions veïnals iniciades poc abans de 1970 impulsaren el règim al seu relleu. A primers de l’any 1973 el rumor del relleu era tema de conversa i un delegat de Serveis de l’Ajuntament, numerari de l’Opus, en un cercle reduït ens va dir que el proper alcalde seria Enric Masó Vázquez i, quan li preguntaren d’on venia, va dir “és de la CIA”, i la veritat és que havia assessorat i treballat a empreses americanes.
El nou alcalde de Barcelona
Masó, nascut a Barcelona el 13 d’octubre de 1924, era enginyer, fundador i vicepresident del Banc Industrial de Catalunya creat el 1965, on coincidí amb empresaris com els Ortínez, Puig, Bultó, Ribera, Forrellad… i vinculat als consells d’administració de diverses empreses importants, com Kolster, Emerson, Bedeaux, CASA, arribava a alcalde a 48 anys.
El plenari municipal de 27 de setembre proposava l’aprovació, després de diverses modificacions, del Pla Parcial d’Ordenació a Vallbona, Trinitat i Torre Baró, dins del Districte IX, que englobava els actuals de Sant Andreu i Nou Barris, afectant bona part del que ara és el darrer districte esmentat i que llavors, com a IX, sumava 316.000 habitants.
Masó va anunciar que vista la complexitat del problema, que afectava a més d’un 10% de la població de la ciutat, l’endemà divendres dedicaria la jornada de treball a recórrer “in situ” el territori i conèixer la realitat i així va ser com l’alcalde, amb uns quants funcionaris i tècnics, van complir les vuit hores de la jornada laboral fent carrer, trepitjant terreny. L’amfitrió de la visita seria el regidor del Districte, Joan Anton Sauqué Gallarda, un jove advocat escollit pel terç familiar en aquelles pseudoseccions franquistes, un home dinàmic que ens va deixar el 2021 i que a part d’entrevistar-lo, en converses disteses vaig poder escoltar moltes experiències viscudes en aquella època. Eren uns dies tensos, dominava la magnitud del conveni amb el Ministerio de Educación de reformar 60 edificis escolars en condicions penoses, i el nerviosisme per la mort d’un policia de la brigada politicosocial en un tiroteig en la detenció d’un anarquista: Salvador Puig i Antich.
Un pla territorial
La visita començà amb els titulars a la premsa de l’aprovació del Pla, l’alarma que des de 1968 hi havia 3.000 habitatges en perill de desaparèixer enderrocats en la construcció de rondes i cinturons, que de 2.723 impugnacions només en consideraven 51, que a partir d’ara es treballaria de debò (indignant la frase als regidors antics) o de com el Patronat de l’Habitatge continuava pressupostant a 1.000 pessetes el metre quadrat quan al mercat estava en 8.000. Un plenari que havia començat lliurant a la premsa i als regidors un escrit de les Associacions de Veïns del sector de Vallbona, Trinitat i Torre Baró, recolzada per centres socials i col·legis professionals, demanant habitatge per les 4.370 famílies afectades, sense entrada i a un lloguer no superior al 10% del sou i tot allò que els mancava, especificant-ho: “Equipaments per a cada barri com centres d’ensenyaments primària, secundària i professional, dispensaris, ambulatori, guarderies, centres socials, de gent gran, biblioteques, mercats, instal·lacions esportives i recreatives i altres serveis com correus, telèfons, hospital, dotant d’infraestructures com aigua, clavegueres, enllumenat, asfaltat, que garanteixi l’accessibilitat als barris i la connexió amb la resta de la ciutat”. Ho demanaven perquè no ho tenien, no tenien de res.
28 de setembre de 1973, el dia clau
El 28 de setembre de 1973 era un dia clar, amb sol, la temperatura a Barcelona va arribar als 24oC de màxima i l’alcalde Enric Masó va començar la jornada a les 9 del matí inaugurant el grup escolar “Juan de Sagarra” a la llavors avinguda de l’Hospital Militar i d’allà va marxar cap a les perifèries, a una altra Barcelona que també existia, amb uns veïns que no sabien si era un somni, si filmaven una pel·lícula o feien un anunci: “L’ajuntament és del poble i ha de preocupar-se del poble” li va dir Masó a una àvia de la Guineueta que no entenia l’escena.
Recorrent turons i sense cara de cansat ni d’avorrit, a diferència d’alguns que el seguien, que treien un pam de llengua i maldaven per acabar aviat, l’escena era sempre semblant, uns moments inicials de sorpresa i desconfiança i després la queixa reivindicativa, on l’alcalde escoltava, els donava la raó, deia que s’havia d’arreglar, però com inclús es va atrevir a publicar la premsa de l’època també els deia: “En tres dies no voldran que arregli aquests cinquanta anys, no prometo res, però bona voluntat tota” o també “Aquí hi ha problemes que escapen del municipi, que són de govern hi farem el que calgui perquè ho atenguin” paraules que no agradarien molt al règim.
Roquetes, Guineueta, Verdum, Torre Baró, Trinitat Nova i Trinitat Vella, Prosperitat, Vallbona i Ciutat Meridiana, per carrers sense asfaltar, s’aturava allà on hi havia solars per a fer-hi equipaments. A la Via Favencia li demanaven aigua corrent, a la Trinitat Vella el rector de la Parròquia, mossèn Puig va fer de portaveu dels veïns, ràpidament van aflorar els problemes de la línia elèctrica d’alta tensió, arreu també els del metro a més d’un quart d’hora pels que tenien bones cames, escoles minúscules amb 400 o 700 nens i nenes, en alguns casos l’alcalde demanava un resum i que li fessin arribar.
A Vallbona va trobar dos camions cisterna, així arribava l’aigua als veïns; va visitar també la Llar Municipal d’Assistència d’Emergències i sota un sol de justícia, a Torre Baró, va fer suar la cansalada a la comitiva en atacar l’ascensió de la tartera del carrer de Sant Feliu de Codines. A dalt de tot només van arribar l’alcalde Masó, el regidor Sauqué, els veïns i algun periodista, la resta van desertar a mitja pujada, allà en una escena que podia recordar la transfiguració de Jesús del mont Tabor, acompanyat d’uns apòstols mentre d’altres s’havien quedat al peu de la muntanya, Masó va reconèixer el contrast entre la immensa bellesa del paisatge i les miserables condicions de vida dels seus veïns i es va comprometre a treballar, on fos, per resoldre-ho.
Era un quart de quatre de la tarda quan la comitiva va baixar fins a Sant Andreu a dinar. A taula Sauqué va glossar la visita i en detallà aspectes, Masó va contestar les preguntes dels informadors i va encarar una sessió de tarda amb el tema del col·lector de la riera d’Horta, que recolliria les aigües del Carmel, Vall d’Hebron i tot el que ara són Nou Barris, baixant-les al mar per la rambla Prim, passant per sota del tren a la Sagrera, una obra de tres quilòmetres, dels que ja en portaven un de construït, que discorria a una fondària mitjana de 15 metres, pressupostada en 150 milions de pessetes, que evitaria la inundació de tants i tants carrers, una obra que calculaven acabar en mig any, però que qui escriu aquestes línies, el 1980 encara hi va quedar encallat amb el cotxe en una inundació.
Masó, que moriria el 17 de novembre de 2009, va ser alcalde de Barcelona durant 27 mesos, fins al 18 d’agost de 1975 que li van acceptar la dimissió, fart d’estavellar-se contra una paret anomenada Madrid, però a la història ha quedat el record del “No al català” dels regidors en un plenari i que va causar una polèmica enorme o el que en un tres i no res va desencallar la construcció dels túnels del Tibidabo, no en va abans de ser alcalde va presidir la seva constructora TABASA.
Com a ciutadà a la primera cita a les urnes no va poder votar, l’exalcalde no constava en el cens, tot i ser qui va descobrir que Barcelona era més gran del que fins aleshores es pensaven, la burocràcia municipal encara és inescrutable.
