La carta que il·lustra aquest article es va trobar fa uns anys entre els trastos vells d’un pis que es buidava a Esplugues de Llobregat. Després de la mort de la darrera inquilina del domicili, la família de la dona es va encarregar de preparar l’habitatge per vendre’l. Més enllà dels mobles, la casa era plena de records, estris de tota mena i llibres. Molts llibres. La majoria estaven col·locats en una estanteria a les golfes presidida per diversos volums d’una enciclopèdia i amb algunes joies com una guia barcelonina dels anys seixanta o un exemplar d’un volum que explicava com defensar-se al carrer sense utilitzar armes. Entre les pàgines d’una d’aquestes obres de la prestatgeria van trobar un full perfectament doblegat per la meitat. Tot i que el document havia agafat un color sèpia fruit dels anys, el seu contingut s’havia preservat íntegrament. L’escrit no portava data, però aquesta no era necessària per ubicar-la en el temps.
El que va trobar la família va ser una missiva enviada 46 anys enrere. Es va distribuir entre moltes de les llars catalanes amb motiu de la celebració de les primeres eleccions municipals després del franquisme l’any 1979. En concret, es tractava d’una carta de propaganda electoral de Convergència i Unió (CiU). L’escrit estava en català i castellà, cadascuna de les llengües ocupava una de les cares. La troballa va sorprendre els familiars. No només perquè el document hagués resistit inalterat tot aquest temps, sobrevivint almenys a una mudança, sinó perquè la tradició política familiar no era precisament afina al partit. Tenien entès que l’àvia votava sempre el que votava l’avi i l’avi sempre havia votat als socialistes. Ambdós eren emigrants almeriencs establerts com tants altres compatriotes seus a la Barcelona metropolitana durant la postguerra. Havien treballat de valent per garantir als seus fills l’educació que ells no havien pogut tenir. Complien a la perfecció el prototip que a les urnes era carn de canó del socialisme triomfant del cinturó roig. Què hi feia propaganda electoral de CiU allà aleshores? L’avi havia canviat el seu vot secretament? Per què havia decidit guardar aquesta carta? Totes preguntes sense resposta i amb cap dels seus protagonistes vius per posar llum a les incògnites.
Un Ajuntament “clar i català”
Més enllà del misteri familiar que acompanya aquesta anècdota, una ràpida cerca a internet ens permet confirmar que es tracta d’un dels exemplars que es van repartir abans de les eleccions municipals del 3 d’abril del 1979. També constata que es tracta pràcticament d’una relíquia de les primeres passes de la democràcia al país. Només es pot consultar en línia una versió del document digitalitzada pel Centre d’Estudis de L’Hospitalet (CEH), una entitat sense ànim de lucre fundada l’any 1984. L’escrit arrenca recordant l’excepcionalitat del moment i concretament dels comicis: “Després de més de quaranta anys, els ciutadans podran elegir els seus regidors i decidir com s’ha de manar el seu Ajuntament. Amb aquestes eleccions municipals s’acaba una etapa en la qual el ciutadà ha vist l’Ajuntament com una cosa estranya o llunyana, quan no com un enemic. Una llarga història de mala administració, a vegades fins i tot de corrupció, s’ha d’acabar ara”.
La missiva continua reivindicant el paper dels consistoris com a mitjà per resoldre problemes i millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Per fer-ho, diu, és important trencar amb els “anys de desori”, en els quals els Ajuntaments han estat guiats per “criteris demagògics o electoralistes”, i obrir una etapa amb unes administracions “al servei dels ciutadans”. “Ara més que mai es tracta d’arreglar les coses teves, les coses del teu barri, poble, ciutat, ha de fer confiança a la teva gent. Per a les coses d’aquí, el partit d’aquí. Ara no es pot badar”, s’apunta en el text. La carta també dedica un paràgraf sencer a la competència. Parla dels ucedistes, seguidors d’Unió de Centre Democràtic (UCD), dels quals augura que es vendran com el partit més pròxim al govern espanyol i amb més capacitat de ser escoltat a Madrid. “Sí que els escoltarà, però poc i a més els dirà que no demanen res més i ells, per disciplina hauran de callar”, argumenten des de CiU. També tenen paraules per socialistes i comunistes, als que acusa de ser “simplement un instrument per fustigar el govern”. “No buscaran solucions, buscaran problemes que justifiquin el seu enfrontament en l’àmbit espanyol”, insisteixen.
El document passa aleshores a centrar-se en el partit, que s’havia fundat només uns mesos abans, reivindicant els candidats de CiU com els únics capaços de “reclamar i resoldre sense que ningú ens reclami cap disciplina madrilenya ni afany de provocar més problemes”. “Tenim ja ara la suficient força perquè ens facin cas i ens escoltin i, a més, no ens poden fer callar quan ells vulguin. Només nosaltres podem servir, parlant clar i català, a uns Ajuntaments que han de ser els teus”, s’afirma en la propaganda. La missiva tanca amb una crida a fer confiança a la formació i amb el que seria un dels lemes de campanya durant aquelles primeres municipals democràtiques després del franquisme: “Anem per feina. Vota un Ajuntament clar i català“. Al marge inferior dret, hi apareix el logotip antic del partit, sense sigles, amb les lletres en majúscula i amb un arbre a la primera lletra i.
Disputa entre dotze llistes
Cal recordar que aquestes eleccions es van convocar el 27 de gener d’aquell mateix any arreu de l’Estat. En el cas de Barcelona, es van presentar dotze llistes als comicis que se celebrarien el 3 d’abril. La candidatura amb més projecció i que acabaria imposant-se a les urnes era la del PSC encapçalat per l’economista Narcís Serra. La seguien la nova marca catalana de la UCD, Centristes de Catalunya (CC-UCD), que liderava l’empresari Carles Güell, i la del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que tenia com a cap de llista l’aparellador Josep Miquel Abad.
Al seu torn, CiU va decidir presentar com a alcaldable a la capital catalana l’empresari Xavier Millet. Ho va fer de manera oficial en una roda de premsa celebrada el 13 de març del 1979 i acompanyat del que seria futur president de la Generalitat Jordi Pujol. Per part d’ERC, la cara visible de la candidatura era el també economista Joan Hortalà. A l’altre extrem de l’espectre polític, la formació postfranquista Coalició Democràtica – Aliança Popular (CD-AP), encapçalada pel professor i jurista Magí Pont. A partir d’aquest punt, les opcions d’entrar al consistori es reduïen i auguraven una disputa entre les diferents candidatures de l’esquerra revolucionària, com el Partit del Treball de Catalunya (PTC) i el Moviment Comunista de Catalunya (MCC), la candidatura impulsada per Bandera Roja, Comunistes de Catalunya o la trotskista de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Aquestes llistes van haver d’afrontar una llarga campanya electoral sense massa mitjans ni recursos econòmics.
El PSC acabaria imposant-se a les urnes, obtenint setze regidors. Darrere, el PSUC i CiU, amb nou i vuit representants, respectivament. Completaven el plenari municipal els ucedistes, amb també vuit escons, i ERC, que va aconseguir entrar a la corporació amb dos regidors. Serra seria investit alcalde gràcies a l’anomenat Pacte de Progrés, que van signar els socialistes amb el PSUC, CiU i els republicans. Dos anys després, els últims dos acabarien sortint del govern municipal per anar a l’oposició. El batlle socialista no acabaria el mandat. Després de la victòria del PSOE a les eleccions generals del 1982, marxaria a Madrid com a ministre de Defensa, sent rellevat al càrrec per Pasqual Maragall.
