L’amnistia del 1977 és el gran escull judicial per a les denúncies per tortures a dissidents polítics a la comissaria de la Via Laietana per part de la policia franquista al final de la dictadura i durant la transició. Tot i la mort de Franco ara fa 50 anys i la llei de memòria democràtica aprovada pel govern espanyol el 2022, la llei de l’oblit penal del 77 és un mur “insalvable” per als represaliats. Fins ara, dos dels tres casos denunciats han estat arxivats a l’estat espanyol i han acabat a l’ONU i al Tribunal Europeu dels Drets Humans. La tercera denúncia està a la taula de la Fiscalia de Memòria Democràtica, que ha de decidir si la porta a un jutjat perquè la segueixi investigant. Maribel Ferrándiz, una de les represaliades pel franquisme a Via Laietana, i el Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia han fet un balanç a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) del recorregut judicial dels casos ara que fa mig segle de la mort del dictador.
Irídia ha portat a la justícia tres casos, però en cap dels tres les víctimes han pogut declarar davant d’un jutge. La primera querella va ser la de Carles Vallejo, sindicalista torturat el 1970 i el 1971 i actual president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. El seu cas va arribar a un jutjat de Barcelona el novembre del 2022, just després de l’entrada en vigor de la llei de memòria, però va ser arxivada en primera instància i després l’Audiència de Barcelona i el Tribunal Constitucional li van tancar la porta. Per això, el passat mes de setembre Vallejo i Irídia van acudir al TEDH amb l’argument que la nova llei preveu una “legítima perspectiva” per facilitar la investigació de crims de lesa humanitat, com és el cas de les tortures policials amb motivació política.
Un any després, el novembre del 2023, es va presentar la segona querella per part dels bessons Pepus i Maribel Ferrándiz, activistes comunistes torturats el 1971. La justícia ordinària també la va arxivar i el TC la va rebutjar. Però en lloc d’anar al TEDH van provar una altra via diferent i van acudir a l’ONU. Finalment, un any més tard, el novembre del 2024, les germanes independentistes Eva i Blanca Serra, torturades en quatre ocasions a la comissaria de Via Laietana i a la Direcció General de Seguretat de Madrid entre el 1977 i el 1982, va buscar una via diferent per evitar un altre arxivament. En lloc d’anar directament al jutjat, van presentar la denúncia a la Fiscalia de Memòria Democràtica a Barcelona, que el passat mes de maig va prendre declaració només a la Blanca, ja que la seva germana Eva ja ha mort. Així, es va convertir en la primera torturada pel franquisme a declarar davant la nova fiscalia, que ara ha de decidir si l’arxiva o la porta a un jutjat d’instrucció. En aquest cas, part de les tortures es van produir després de l’aprovació de la llei d’amnistia del 77, però hi ha el risc que la justícia no les consideri delicte contra la humanitat i les declari prescrites.
La decepció de Ferrándiz amb la justícia espanyola
La Maribel Ferrándiz, una de les afectades pel bloqueig judicial, està decebuda amb la justícia espanyola i lamenta no haver tingut reparació. A banda de buscar culpables, crec que l’estat espanyol hauria d’explicar “bé la història”, sobretot a les noves generacions. Ella assegura que s’hauria conformat amb què la justícia hagués investigat les tortures que va patir i els seus possibles autors, més enllà que no podrien ser condemnats perquè són morts. “Han de passar a la història per allò que van fer”, reclama Ferrándiz. Tant per ella com per la resta de represaliats que també són morts o que es van exiliar. “Si no s’explica, blanqueja la dictadura”, lamenta. “Si a l’ONU es defensen els drets humans, allà ens hauran de fer cas; no pot ser que hi hagi tanta impunitat després de tants anys”.
L’advocada Laura Medina, que porta dos dels casos de tortures a Via Laietana, confia que la via de la fiscalia i de les instàncies internacionals donarà més resultats que la via ordinària. Almenys espera un posicionament clar de l’ONU respecta a l’obligació de l’estat espanyol d’investigar els crims del franquisme. “Volem intentar aconseguir un pronunciament clar i directe que estableixi que l’estat espanyol incompleix el dret internacional sobre drets humans”, diu Medina en declaracions a l’ACN. La lletrada creu que hi ha alguna sentència del TEDH “obre una escletxa” per obligar a investigar els fets, tot i que no hi ha precedents similars a Europa.
La coordinadora de Dret a la Memòria d’Irídia, Andrea Carrera, creu que la llei de memòria democràtica és positiva, però que té límits per aplicar-se. “El text, en teoria, és interessant, el vam celebrar, estem contents que hi sigui, però a la pràctica és una mica decebedor en diversos àmbits”, diu. Carrera considera que fa falta un reglament que la desenvolupi i li permeti esquivar els obstacles burocràtics i legals actuals. Segons explica, totes les instàncies judicials s’escuden en els tres mateixos arguments per no investigar les tortures a Via Laietana: una sentència del Tribunal Suprem del 2012 sobre la llei d’amnistia del 1977; el fet de no considerar les tortures policials com un crim contra la humanitat; i el principi de legalitat que impedeix fer retroactives lleis penals més restrictives. L’advocada recorda que la llei de memòria obliga a interpretar totes les lleis espanyoles, inclosa l’amnistia del 1977, conforme a la legislació internacional sobre drets humans.
