Llegir els resultats de les eleccions municipals de BCN d’aquest 28M no serà fàcil. Tenim evidències i tenim, alhora un escenari infinit d’incerteses.
La primera i més gran evidència del resultat d’aquest 28M a BCN ha estat la confirmació del seu caràcter “plebiscitari”. És per això que Trias ha guanyat, perquè era el vot que assegurava posar fi al malson de l’Ajuntament Colau. Trias ha estat capaç de recollir bona part del vot dels qui l’objectiu d’aquestes eleccions era fer fora Colau, acabar amb la pitjor gestió municipal de la història de Barcelona. Trias gairebé ha doblat els vots que va tenir Junts el 2019 i s’ha situat com l’opció més votada i amb més regidors. Colau, en canvi, ha perdut al voltant de 25.000 vots en relació al 2019, és a dir, que la seva gestió ha perdut clarament suports i s’ha situat com a molt minoritària, com la gran derrotada. Colau ha governat únicament per a la seva gent, sense importar-li gens ni mica la resta de veïns. Que hagi perdut vot evidencia la magnitud del seu fracàs.
En qualsevol país del món, en qualsevol circumstància, uns resultats com els del 28M a BCN només tindrien una concreció: Trias nou alcalde de Barcelona. Però en la Barcelona, la Catalunya i l’Espanya dels nostres dies el resultat del 28M a BCN planteja, increïblement, moltes incerteses.
La primera i més gran incertesa la tenim en què malgrat la victòria de Trias, el resultat de Collboni i de Colau permeten alimentar moltes opcions per evitar que l’alcaldia de Barcelona deixi d’estar alineada amb el Règim del 78, com ho ha estat aquests darrers 8 anys, en els que Colau ha estat clarament la candidata a l’alcaldia del R78. El 2011 gràcies a la guerra bruta contra Trias dels aparells de l’estat, a favor de Colau, i el 2015 gràcies a la maniobra Valls, que va permetre a Colau tenir uns vots extra per evitar que el candidat d’ERC fos alcalde. Ella ho havia negat amb gran gesticulació, que mai pogués arribar a ser alcaldessa gràcies als vots de Valls, però quan va perdre i els va necessitar, allà estaven els vots de Valls per assegurar que la candidata del R78 seguia sent alcaldessa.
Aquest 2023 la qüestió és com es posicionarà el R78 amb relació a dos dels seus candidats, Collboni i Colau, per tal que algú al seu servei segueixi d’alcalde de Barcelona, impedint que Trias, guanyador de les eleccions, esdevingui alcalde.
Jo crec que el R78 imposarà un acord amb alternança: reelegir ara Ada Colau i, en un o dos anys, situar-la en un nou destí de guanyadora (p. ex. ministra a Madrid) i escollir llavors a Collboni, que arribaria a les noves eleccions del 2027 com a alcalde. Això dependrà molt de les negociacions que hi hagi a Madrid i dels pactes de Sánchez amb Podemos i la de Suma.
Un cop aclarit qui serà el candidat del R78 l’altra incertesa és qui farà, aquest 2023, de Valls. El resultat electoral projecta tres possibles candidats, que sumarien als 19 regidors de Collboni i Colau (10 PSC i 9 Colau) fins a assolir els 21 regidors que derrotarien el guanyador en vot de les eleccions, Trias. Els 3 possibles i tots ells probables candidats són:
- ERC, que pot sumar els seus 5 regidors i assegurar una àmplia majoria colauer al servei del R78
- PP, que pot sumar els seus 4 regidors als 19 de PSC i Comuns, repetint l’escena Valls
- VOX, que en ser una creació, com Colau, del R78, pot acabar posant els seus 2 regidors al servei d’Espanya contra l’independentisme.
Totes tres opcions són, ara mateix, factibles. La que més dubtes em genera és la d’ERC, no perquè no hi estigui compromesa, amb el suport incondicional al colauisme del R78, sinó perquè l’evidència dels costos electorals que això li ha comportat és massa propera i massa grossa com per ignorar-la. Suposo, en tot cas, estarà en mans de la direcció nacional d’ERC, la decisió.
Una altra lectura clau d’aquestes eleccions 28M a BCN la tenim en la valoració de l’impacte de les crides a l’abstenció, vot nul o vot en blanc que han proliferat per les xarxes, sota el paraigua de l’estratègia quartallistista de l’ANC. Per al quartallistisme era fonamental, clau, que en aquestes eleccions s’evidenciés el desgast de les tradicionals forces polítiques de l’espai independentista, de manera que això obrís pas a la 4a llista, o també dita llista cívica, que promou l’ANC, en competència directa contra la resta de formacions de l’espai independentista. Assessorada pel seu “assessor” Jordi Graupera, líder del fracàs de les Primàries, na Clara Ponsatí va esdevenir la principal veu reivindicant l’abstenció. Fins ahir diumenge mateix per tuiter, replicant a Boye.
Seguint aquestes directrius, aquest 2023 a Barcelona s’ha perdut un 22,6% del vot independentista del 2019, que s’ha abstingut o votat en blanc o nul. Però un 77.4%% del vot independentista s’ha mantingut votant Junts, ERC o CUP.
És evident que la propaganda quartallistista ha aconseguit impactar en un segment del votant independentista, aquest 22,6%% de vot independentista perdut a BCN aquest 2023, però també és més que evident que l’estratègia quartallistista de l’ANC només implicarà una major divisió i fractura a l’independentisme i que, per tant, el preu a pagar perquè aquesta quarta llista impulsada per l’ANC obtingui una mínima, testimonial representació al Parlament serà molt gran, perquè implicarà carregar-se l’ANC, fer-la desaparèixer com la gran eina cívica de mobilització nacional i transversal.
Trias ha guanyat les eleccions municipals a Barcelona. Trias ha guanyat el plebiscit veïnal que implicaven aquestes eleccions. La victòria de Trias és un rotund “prou” veïnal al malson Colauer. La victòria de Trias obre un parèntesi de quatre anys per Barcelona per recuperar la racionalitat democràtica en la gestió municipal, per recuperar un Ajuntament que treballi per tots els veïns, lluny del sectarisme que hem patit aquests 8 anys. Però haurem de veure si la victòria de Trias pot ser llegida i assumida en clau de Barcelona o el futur de la nostra ciutat es tornarà a decidir en els despatxos madrilenys del Règim del 78.
