Quan, ara fa cinc anys, estàvem a punt de parir el Tot Barcelona moltes veus ens preguntaven si calia aquell nou mitjà en un hàbitat que semblava saturat. Com que s’acostaven unes eleccions municipals apassionants –com ho són totes en aquesta ciutat des que les majories absolutes van desaparèixer–, les interpretacions eren múltiples. Les més agosarades vaticinaven que aquell nou mitjà tindria una vida curta, que desapareixeria després dels comicis. És obvi que s’equivocaven. No cal donar-hi més voltes.
Els cinc anys de periodisme que celebrem avui són la resposta a la pregunta: evidentment, calia el Tot Barcelona, i ara ja ningú no s’imagina l’ecosistema comunicatiu de la ciutat sense aquest diari. Perquè els periodistes –redactors i fotògraf–, els tècnics, els comercials i l’equip d’administració que hi treballen estan centrats al 100% en la ciutat i la tracten com el que és, la capital d’un país que es diu Catalunya i que busca el camí per decidir el seu futur. Una ciutat on hi ha problemes, conflictes i tensions –que el Tot Barcelona mai defuig, fent valer la seva independència– però també projectes i persones amb idees i empenta que generen bones notícies.
Els d’El Món, els barcelonins, els econòmics –Món Economia– i els altres companys del Grup Món compartim físicament la redacció i, per tant, idees, propostes i esbarjo. Tots els intercanvis productius. Els que vam fer arrencar el Tot vam posar-hi l’entusiasme i la força que calien en aquell moment. I ara veig cada dia a les taules del costat l’equip actual, capitanejat per Gemma Aguilera –la tercera dona directora del mitjà, després de mi mateixa i de Meritxell M. Pauné. Ells han fet créixer el que s’havia sembrat i han convertit el Tot Barcelona en una eina imprescindible i robusta que és aquí per quedar-s’hi.
