Barcelona exporta al món una imatge de ciutat oberta, capital del diàleg i pionera en participació ciutadana. S’inverteixen milions en plataformes i campanyes per assegurar que s’escolta la veu del carrer. No obstant això, com bé adverteix l’acadèmic José Manuel Ruano en les seues anàlisis sobre governança local, sovint aquest discurs és utilitzat pels representants polítics com un mer instrument de legitimació institucional, sense que existisca una voluntat real de transferir poder o d’escoltar de manera efectiva. La participació institucionalitzada esdevé un eslògan buit, una façana publicitària impecable.
Aquest relat idíl·lic i aquesta suposada voluntat d’escolta s’afonaran estrepitosament quan els qui truquen a la porta de la Casa Gran no són ciutadanes en un fòrum controlat, sinó la seua pròpia plantilla. Es fan dir el “Govern de la Participació” i s’omplen la boca parlant de democràcia participativa, però, què passa quan la seva pròpia plantilla vol participar de la dignitat laboral? Llavors la participació s’acaba i apareix el menyspreu.
Les que sostenim aquesta ciutat som, de manera aclaparadora, dones. Som les educadores, les treballadores socials, les psicopedagogues, les psicòlogues, les administratives i el personal de les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC). Som totes i cadascuna de les professionals que cuidem la infància en risc, les que acompanyen les víctimes de violència masclista i les que donen la cara diàriament davant la ciutadania per a sostenir el sistema. Com assenyala la pensadora Angela Davis, les institucions del sistema capitalista i patriarcal tendeixen a respondre amb mesures policials i de control quan són incapaces de gestionar els problemes socials i estructurals que elles mateixes generen. I això és exactament el que ha ocorregut aquí: davant de les nostres reivindicacions pacífiques, la resposta de l’alcalde Jaume Collboni i d’Albert Batlle ha estat enviar-nos als Mossos d’Esquadra.
Però, si pretenien dividir-nos o espantar-nos, han aconseguit just el contrari. Cada dia estem més unides i organitzades. Des de La Intersindical, sentim un orgull immens en veure com avancem cap al pròxim 21 d’abril com un sol bloc. Hem deixat enrere la sopa de sigles per ser una sola veu: OAC, Escoles Bressol, Feminismes, l’Institut Municipal de Serveis Socials i tot el personal administratiu, sense el qual aquesta administració no obriria les portes. Ens unim des de l’amor profund per la nostra professió, perquè l’única cosa que demanem és asseure’ns a parlar i renegociar el que és una autèntica barbaritat. El contrast polític és sagnant: mentre el Govern central acaba d’anunciar a so de bombo i platets la jornada de 35 hores per al funcionariat de l’Estat, presumint d’ampliar drets, l’alcalde Jaume Collboni ens ofereix un conveni que, per primera vegada, ens furta drets adquirits. Una retallada sense precedents que ens recorda més a les mesures dràstiques de Javier Milei que a les d’un govern municipal que s’autoanomena progressista.
La tàctica d’Albert Batlle és de manual. Ja ens ho advertia el sociòleg Pierre Bourdieu: quan el poder es veu acorralat, intenta fabricar la idea de “funcionaris privilegiats” i “treballadors ostatges”. Per què ho fa, en Batlle? Perquè ens volen dividides. Vol que la treballadora del sector privat, que també pateix la precarietat, ens miri amb recel en lloc de mirar com l’Ajuntament degrada els serveis públics de tothom. Senyor Batlle, vostè vol que ens comparem cap a baix, però nosaltres exigim que tota la classe treballadora pugui pujar cap a dalt. No demanem almoina, demanem un dret que és de tota la ciutadania: un servei públic digne. La nostra lluita és la lluita de totes les barcelonines i barcelonins.
Miri’ns bé, senyor Batlle: el 10 de març érem 654 al carrer, segons les seves pròpies dades. Si som “privilegiades” és perquè tenim la dignitat de no callar davant de la seva gestió. Si algú als despatxos pensa que aquesta exhibició de força ens doblegarà, s’equivoca profundament. A qui s’enfronten? A gent a qui volen fer petita i dividida, però el que tenen al davant no els dona la raó; els fa por. Coneixem perfectament l’immens valor del nostre treball i la nostra capacitat de resistència, que no té fissures. Som professionals altament qualificades, no delinqüents, i és una covardia política inacceptable utilitzar cordons policials com a força de xoc contra treballadores que només demanem ser escoltades.
Portem més d’un mes de vagues i mobilitzacions. Exigim que l’Ajuntament s’adone que s’ha equivocat i que cesse immediatament l’ús de la policia per silenciar-nos. Nosaltres volem parlar i dialogar, però si ens posen els Mossos d’Esquadra al davant, és evident que no ens hi podem acostar. Com que es neguen a obrir-nos les portes dels seus despatxos, no ens queda cap altra opció que fer dels carrers la nostra taula de negociació. Com ens va ensenyar Joan Fuster, “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. I nosaltres sabem el que valem i arribarem fins al final per defensar els serveis públics de Barcelona, perquè, com recordava el poeta Estellés: “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Que ningú tingui el més mínim dubte: no ens faran callar.
