Barcelona s’està venent a trossos. I massa barata. De fet, la nostra ciutat corre avui el risc de compartir final amb la faula de la gallina dels ous d’or. I això passa quan uns pocs s’adonen que es poden aprofitar la ciutat per enriquir-se ràpidament, sigui turisme massiu, els pisos turístics o les botigues de souvenirs. Però, com en el conte, l’avarícia acaba matant la gallina i deixant-nos sense ous ni futur. Quan una ciutat deixa que se n’aprofitin, el que es perd és precisament allò que la feia única: els seus barris, la nostra llengua, la nostra identitat, la nostra manera de viure.
Barcelona és una ciutat oberta, però hi ha una línia que no podem traspassar: no som un parc temàtic per a turistes ni un refugi financer per a fons d’inversió estrangers. Podem rebre qui arriba amb esperances, i alhora dir amb serenitat allò que és obvi: és casa nostra. I a casa nostra s’hi ha de poder viure, no només si ets ric. Una societat digna, com ser una gran ciutat, no es mesura per l’espectacle que ofereix als de fora, sinó per la vida quotidiana que permet. I avui ho estem perdent.
Però qui són els responsables? Els qui s’aprofiten de la ciutat. Són els que fan negoci amb el turisme massiu, encara que això signifiqui expulsar famílies senceres del barri. Mentre ells especulen, una àvia de Sagrada Família veu com el forn on comprava el pa cada matí es converteix en una botiga de souvenirs. Mentre un jove autònom de la Barceloneta deixa el seu pis perquè el lloguer li puja 400 euros, aquell mateix pis apareix anunciat com a allotjament “amb encant” per a turistes. I són també els que menyspreen la llengua i el caràcter propi d’aquesta ciutat, fins al punt que hagis normalitzat que no pots demanar un cafè o un gelat en la teva llengua.
I tot plegat va a més i ho hem anat normalitzant en el nostre dia a dia. Sobretot, si les institucions es desentenen de regular, vigilar i intervenir quan toqui per protegir la ciutat. Fa un temps les jornades laborals eren interminables per a adults i nens fins que s’hi va posar un fre. De la mateixa manera, sense lideratge i control per part de les institucions públiques és pràcticament impossible avui que un comerç de barri pugui competir (sense ser expulsat) amb un supermercat 24 hores o una botiga dissenyada per al turista de pas. En la partida de protegir Barcelona hi tenim en contra el sistema econòmic, la força del mercat, etc. Però tenim una eina: les institucions públiques. Serveixen per això. Doncs les haurem d’aprofitar bé.
I no és que no sapiguem què cal fer. Altres ciutats europees ja han actuat. A Amsterdam, a París o a Lisboa, les institucions han posat límits al turisme massiu, han comprat habitatges per destinar-los a lloguer social o han protegit el centre de la ciutat per als veïns. Se’n diu regular, governar. I és la feina de les institucions públiques. Aquí, en canvi, ens hem passat anys fent veure que no passava res, o limitant-nos a denunciar-ho mentre la ciutat es buidava de vida. El problema no és la falta de diagnòstic, és la falta de política. S’ha renunciat a governar, com si protegir Barcelona fos una extravagància. Però regular no és prohibir, és posar ordre. És recuperar el control de la ciutat.
De poc ens servirà limitar-nos a culpar el capitalisme o anar identificant culpables en lloc de buscar solucions. Perquè, sobretot, aquí hi ha un responsable, una mena de cooperador necessari a banda de l’avarícia: la política conformista. No és només el mercat qui mata la ciutat, és la renúncia dels que la governen. Dels que es conformen amb “l’anar fent” amagant una falta de rumb. Les nostres institucions públiques haurien de ser les grans defensores i protectores de Barcelona. I si es desentenen dels reptes de la ciutat, com han fet els darrers anys, o es limiten a anar tirant, de poc ens serveixen. Si no estan a l’altura per protegir Barcelona, la nostra llengua o el nostre comerç de barri; si no estan a l’altura per saber-nos protegir dels especuladors o del turisme massiu; si es limiten a anar fent. Així perdem Barcelona.
És sentit comú: que qui ve a gaudir de la nostra ciutat hi contribueixi de debò. El recàrrec turístic de Barcelona, per exemple, no és per fer calaix, és per retornar als barcelonins allò que el turisme els demana cada dia: carrers nets i segurs, transport que funcioni, barris cuidats, lloguers que no s’enfilin perillosament. I també retornar-nos els costos del turisme a aquells barris que més en pateixen l’impacte. Si Barcelona és atractiva, ho és perquè hi ha barcelonins i barcelonines que la fan possible; és just que el que paga el visitant arribi a la vida de qui hi viu.
És sentit comú: Barcelona no és un actiu financer: és un lloc per fer-hi vida. Les places no són un decorat; els baixos comercials no són una xifra de rendibilitat, són la botiguera que et saluda pel nom. I els pisos no són xifres en un full d’Excel: són on ens relacionem, vivim, on criem… Són els plors de nadó, olors de cuina, els records dels avis, els sopars veient els partits de futbol. I en una ciutat amb el parc d’habitatge envellit, s’ha de rehabilitar. És imprescindible. I si no ho fan les institucions, ho faran especuladors.
És sentit comú: garantim que es pugui viure en la nostra pròpia llengua. Que el català soni als comerços, al transport, a l’escola i a la feina amb normalitat i orgull, sense haver de demanar permís. No parlo d’aixecar murs ni de tancar portes. Però Barcelona és casa nostra. I avui està en joc. I parlo, sobretot, de què la política faci la seva feina. Perquè cada botiga que abaixa la persiana i cada família que ha de marxar de la ciutat és un ou d’or que es perd. Si no fem res, quan vulguem adonar-nos-en ja no quedaran ni ous ni gallina. Només una closca buida d’allò que un dia vam anomenar Barcelona.
Barcelona pot ser una altra cosa. La nostra Barcelona és una ciutat viva. Una ciutat dinàmica, amb barris amb personalitat, la Barcelona del català, motor del país. Una ciutat per als barcelonins i les barcelonines, per viure-hi, treballar-hi, per somiar, per construir-hi el nostre futur. Volem que torni a ser Barcelona. La nostra Barcelona. I la volem tota.
