Ho vam recordar i celebrar al mateix indret dels fets. El 17 de febrer de 1976, centenars de treballadors de l’Ajuntament de Barcelona convocats per la “comissió dels quinze” estaven reunits en assemblea a la planta baixa de l’edifici municipal, just a l’entrada per la plaça de Sant Jaume. Fins que van rebre una generosa ració de gasos lacrimògens i altres obsequis policials. Encara sort, malgrat el risc evident de confrontació activa, que la presència a la plaça de bombers i guàrdia urbana arribats en socors dels assembleistes va dissuadir les forces de l’ordre d’actuacions repressives més elevades.
Una primera constatació gens menor: es tractava d’un moviment tant o més polític que estrictament sindical. Hi havia representació de pràcticament tots els serveis i departaments: administratius, matarifes (escorxador), metges i infermeres, mestres i professors, guàrdia urbana, bombers, serveis socials, parcs i jardins, tècnics, enginyers, advocats, economistes, arquitectes, informàtics, delineants, servei de neteja…
Feia el cim aquell dia un moviment de llarg recorregut iniciat, almenys, tres anys abans.
Un moviment empeltat de la magnífica febre col·lectiva que caracteritzava el trànsit de la foscor franquista a la llum democràtica tants anys somiada. Pocs dies després de les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer (“Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”), els treballadors municipals afegien un vessant prou significatiu al conjunt de la mobilització ciutadana. També nosaltres vivíem i patíem la degradació d’una administració pública que agonitzava al mateix temps que el règim del qual era instrument de dominació. Érem conscients que estàvem construint el futur.
No sempre és senzill assolir la sinergia positiva entre tantes persones amb personalitat pròpia per convertir-la en projecte compartit i capaç de guanyar les fites plantejades a l’inici del camí. En aquell ampli moviment hi havia passió compartida pel que és públic, hi havia diversitat política, hi havia debat però també determinació per superar les contradiccions.
Però enllà de tot això hi havia persones, dones i homes amb un amplíssim ventall de condicions, coneixements i experiències: Graciela, Cinta, Esteban, Mario, Gabriel, Margarita, Jaume, Meritxell, M Eugènia, Pepa, Montse, Montserrat, Mariona, Salvador, Trini, Trillo, Lluís, Matamala, Zamora, Roberto, Ventura, Paisal, Montserrat, Gloria. Pilar, Ana, Pau, Oriol, Josep, Joan, Pasqual… I tants i tantes més de qui no soc capaç de recordar el nom. Una excepcional escola de formació de quadres polítics i futurs responsables i directius públics.
Em pregunto si avui seria altre cop possible una desfilada multisectorial de treballadors públics procedents de tots els indrets de la ciutat on el concepte de servei públic estava en joc: Sant Jaume, Portal de l’Àngel, Ronda Sant Pau, Torrent de l’Olla, Parem i Hospital del Mar, Museus, Quarters de Bombers (Provença) i Guàrdia Urbana, Biblioteques, Escorxador, Ciutadella, Montjuïc, Escola del Mar i del Bosc… I molts més.
De fet, no gaire temps després, la immensa energia acumulada en el període 1970-78 es va anar dissolent en la diàspora política i sindical immediata. També l’STAC (Sindicat de Treballadors de l’Administració de Catalunya) constituït poc temps després, va ser víctima de la voracitat competitiva del “sindicalisme de classe”. Amb la consegüent pèrdua de pulsió creativa i de la capacitat transformadora del sector públic que s’havia generat.
Cinquanta anys després, potser el més interessant per entendre de què anava tot allò sigui posar en primer pla la suma d’actitud-convicció-visió que donava caràcter i sentit al moviment. Volíem millorar salaris i condicions laborals inacceptables, naturalment, però sobretot teníem al cap una clara concepció del que havia de ser un Ajuntament al servei de la ciutadania. Incloent una nova i radical exigència per definir la nostra condició de servidors públics.
Voldria poder recuperar les ponències i les actes (amb les infinites hores que hi vam posar durant els mesos previs) del Congrés fundacional de l’STAC. Estic convençut que hi trobaríem evidència suficient de la qualitat individual, la solvència col·lectiva i l’ambició transformadora que ens aplegava. Certament, com vam comprovar al llarg dels anys següents, tot estava per fer i, per tant, tot era possible.
Avui podem mesurar millor la distància entre aquelles expectatives i la feixuga realitat del present.
Una distància creixent i crítica si avaluem la qualitat, l’eficiència i la proximitat a la ciutadania de les nostres administracions. Qüestió, precisament, del tot relacionada amb l’expansió i predomini del corporativisme sindical al sector públic, és a dir, amb l’apropiació desmesurada de recursos i, gradualment, del mateix concepte de funció pública.
En efecte, la de l’Administració Pública és una de les diverses “reformes pendents” que cada nou govern proclama com a urgent i indispensable, però que quatre anys després, es diu, “no s’han donat les condicions adequades”. Abans de refugiar-nos en la frustració o la nostàlgia, potser millor si mirem de treure’n les lliçons i aprenentatges útils de tot plegat per corregir, rectificar, reformar… per tornar a començar si cal.
