Com a soci i aficionat del Club Esportiu Europa, procuro escriure el mínim possible sobre la rivalitat entre aquest equip gracienc i la Unió Esportiva Sant Andreu per evitar caure en opinions tendencioses. De fet, crec que és la primera vegada que escric al respecte i ja em disculpo per avançat, perquè, involuntàriament, cauré en algun argument parcial o arbitrari. No obstant això, després dels fets ocorreguts en el derbi d’aquest cap de setmana passat tinc la necessitat d’aportar la meva visió. Potser és una manera egoista d’ordenar les meves idees i aprofitar l’altaveu que tinc per fer sentir la meva veu, però espero que a algú li pugui interessar. Des del meu punt de vista, crec que es pot dir que, ara per ara, el derbi entre l’Europa i el Sant Andreu és un fracàs. Un fracàs dels clubs, de les aficions, dels jugadors… però sobretot un fracàs del futbol popular i una gran oportunitat perduda.
El derbi es va haver de suspendre després que cedís la tanca que separava els aficionats del Sant Andreu de la gespa en la celebració del cinquè gol dels quadribarrats en un partit absolutament boig. No es podia garantir la seguretat ni dels seguidors, ni dels jugadors, tècnics, àrbitres i altres persones que hi pogués haver sobre el terreny de joc, així que l’única opció sensata era ajornar el duel i així es va fer. Uns diuen que la culpa és de l’Europa per no cuidar i mantenir adequadament les seves instal·lacions, mentre els altres diuen que la culpa és del Sant Andreu per haver-se llançat contra les tanques en la celebració del gol. El cas és que podria haver succeït una tragèdia i els dos bàndols continuen apuntant-se els uns als altres i fomentant encara més la tensió, l’odi i la violència en aquest enfrontament de dos clubs i aficions que ho comparteixen gairebé tot i defensen el mateix model de futbol popular.
I, justament per la defensa d’aquest model de futbol popular, el més sorprenent és que, després d’uns fets com aquests, el que no hi hagi sigui una unió de totes dues parts per denunciar, una vegada més, l’abandonament de les institucions. Tant l’Ajuntament de Barcelona, com la Generalitat de Catalunya i la Federació Catalana de Futbol giren l’esquena a la gran majoria de clubs barcelonins i catalans una vegada i una altra. En el que, probablement, és l’esdeveniment més important del futbol popular a Catalunya s’ha posat de manifest aquest abandonament. L’Europa fa temps que alerta l’Ajuntament de la necessitat de reforçar les tanques del Nou Sardenya, estadi municipal, i la resposta del consistori sempre és negativa, com ha explicat el mateix Nil Torreguitart, porter del Sant Andreu. En l’últim derbi al Narcís Sala va estar a punt de passar quelcom similar al sector dels aficionats de l’Europa, així que, novament, la situació dels dos clubs és molt similar, però la unió per denunciar-ho és inexistent. El Sant Andreu, per la seva banda, ja ha redactat un comunicat exemplar, on assenyala l’Ajuntament.
Però això és només la punta de l’iceberg. En una conversa posterior als fets d’aquest derbi amb el periodista Marc Mosull, especialitzat en futbol popular català, m’explicava, després de seguir la prèvia de les aficions d’Europa i Sant Andreu, que la festa era total a banda i banda. A l’hora de trobar-se, però, també em deia que s’havia perdut l’oportunitat de convertir aquest partit en una mena de derbi basc entre l’Athletic Club i la Reial Societat: dos equips amb moltíssima rivalitat sobre el terreny de joc, però amb una gran germanor fora del camp. Jo mateix he tingut l’oportunitat de viure una prèvia d’aquest partit pels carrers de Donostia i he vist, amb admiració i enveja, com les dues aficions comparteixen txakolis i pintxos, mentre canten a favor dels seus clubs, però també comparteixen càntics contra enemics comuns.
En comptes d’això, el derbi entre l’Europa i el Sant Andreu reprodueix la cara més amarga del futbol, aquella que sembla impossible de dissociar de l’odi i la violència. Algunes imatges del partit trenquen el cor: nens molt petits, de menys de deu anys, cridant “puta Sant Andreu” i “puta Europa” a banda i banda, amb una actitud de ràbia que posa els pèls de punta, mentre els pares no només ho permeten, sinó que ho aplaudeixen i ho promouen. Més enllà d’això, llançament d’objectes entre aficions i al camp, jugadors provocant la graderia en les seves celebracions, insults constants… fins al punt que s’ha convertit en desaconsellable passejar-se pels carrers de Sant Andreu amb una samarreta de l’Europa o pels de Gràcia amb una del Sant Andreu.
Jo vaig al Nou Sardenya des que tinc ús de raó, des de finals dels anys 90 i principis dels 2000, quan el meu pare, que descansi en pau, m’hi portava tots els caps de setmana. En aquella època, la rivalitat amb el Sant Andreu era gairebé inexistent, o com a mínim això és el que jo recordo. Els dos equips vivien moments molt diferents i, de fet, recordo que el derbi de l’Europa més aviat era amb el Martinenc. Des d’aleshores, he tingut èpoques de més i menys proximitat a l’equip escapulat, però sempre n’he estat seguidor i, sobretot els darrers anys, he viscut amb il·lusió i entusiasme el creixement del club. Ben segur que a molts aficionats del Sant Andreu els hi haurà passat el mateix amb el seu club.
A més a més, tots dos clubs tenen la particularitat d’haver crescut d’una manera gairebé impossible de veure actualment: respectant el model del futbol popular i amb uns valors ideològics molt marcats que volen fomentar el respecte i la no-violència. El derbi, però, ha acabat representant tot el contrari. No és una festa del futbol popular, és un fracàs de totes dues bandes i cal una reflexió profunda que, actualment, no pot donar-se a causa de l’altíssima tensió que existeix entre els dos clubs i aficions. La sensació que em queda és de profunda tristesa, vergonya i frustració per l’oportunitat que s’ha perdut, però ara mateix el que sembla que seria més saludable per a les dues parts és que deixi d’haver-hi derbis durant una època. Això és difícil, ja que en els darrers anys els dos equips han compartit categoria i posicions similars a la classificació. Així doncs, potser el que ens quedarà serà la imatge dantesca de derbis sense permetre l’entrada d’aficions rivals o més enfrontaments directes amb més odi i violència. Cap de les dues opcions sembla massa engrescadora. El panorama és desolador.
