El pessebre virtual d’enguany a la façana de l’Ajuntament de Barcelona se situa en l’irresoluble debat entre tradició i innovació, una fràgil línia que entén de pocs matisos. L’argument que cada època ha de reflectir el moment que li toca viure -sona a eufemisme d’anar-se adaptant a la imposició tecnològica de la qual es lucra una minoria- xoca frontalment amb els qui des de la bombolla nostàlgica sostenen que si una cosa funciona no cal tocar-la. Els qui, per por o comoditat, fan de l’immobilisme una bandera vital.
De fet, té lògica que la gent gran gran percebi com una bretxa social- afegida a la digital en tràmits con els bancaris-, un mapping amb QR que en molts casos no saben pronunciar ni fer servir i que només funciona quatre hores en comptes de l’escena bucòlica de sempre. La paradoxa és que alguns metres més enllà de la Plaça Sant Jaume els paradistes de la Fira de Santa Llúcia malden per perpetuar un antic costum dirigit bàsicament a un públic de caire familiar. Sense gaire marge per a grans innovacions.
Als adolescents ‘tinderitzats’ -molt més a prop de ser inconscients clients fidels en nom d’un hedonisme car (per als pares) que els geolocalitza que no pas herois d’una revolució digital alliberadora- els deu semblar que les figures encarnen una mena de col·leccionisme retro. Igual que a molta gent -gran o no, conviccions religiosos apart- se’ls fa totalment incomprensible que el naixement de Jesús no es representi com gairebé sempre, és a dir, en format físic o palpable, ja no diguem vivent.
Com a rerefons, aquella sensació que des del poder han de traslladar el missatge públic que està fent alguna cosa per al ciutadà per justificar sou i càrrec, qualsevol, ni que sigui modificar el format d’un pessebre. Les tradicions sovint es porten al terreny personal i poden desviar l’atenció durant els àpats nadalencs. Però només temporalment perquè l’oasi de les festes no pot tapar ni la percepció d’inseguretat ni la de brutícia, que tornen a encapçalar el baròmetre municipal. Problemes reals i quotidians la resolució àgil dels quals uniria gent de totes les edats de manera unànime.
