La sacsejada que representen les eleccions locals d’aquest diumenge va molt mes enllà del final de l’etapa d’Ada Colau com a primera alcaldessa en la història de Barcelona. El terratrèmol deixa molts efectes, a més d’una evident recuperació de força política i institucional per part del PSC. La ciutadania -la que ha votat i la que s’ha abstingut- ha mogut el tauler polític de tal manera que tothom: guanyadors i perdedors tenen deures a fer per gestionar la nova realitat o per mirar de refer-se’n, segons cada situació. En el cas de Ciutadans no hi ha opcions. És la desaparició. Punt final.
Comencem el repàs pels guanyadors. A Xavier Trias, l’operació retorn li ha sortit rodona en tots els sentits. En l’àmbit personal es refà d’aquella derrota de l’any 2015, com si aquestes eleccions d’ara haguessin estat una segona volta, dels comicis de fa 8 anys, unes eleccions marcades -entre altres factors- per la campanya bruta de fake news que li havien muntat des de les clavegueres de l’Estat, governat llavors pel PP. En l’àmbit de la política interna de la convulsa família postconvergent, Trias rep un bany d’autoritat moral. Amb ell guanya terreny el pragmatisme institucional dins de Junts i perden pistonada els sectors més tendents a esquinçar-se la roba quan es concreti pròximament la inhabilitació de la presidenta del partit, Laura Borràs. Les crisis es passen millor després d’una victòria electoral i la victòria de Trias ajudarà a apaivagar el soroll intern i a recol·locar les coses i els protagonistes. Serà interessant veure en quina posició de l’escenari se situarà a partir d’ara Carles Puigdemont.
L’altre gran guanyador de la nit és Salvador Illa. El PSC ha vist recuperar la seva tradicional potència metropolitana i municipal arreu de Catalunya. Illa compta amb una força a Ajuntaments i diputacions que supera el poder que tenia el partit dels socialistes a finals dels anys 90 o en els primers anys del segle XXI. I ara compta amb l’avantatge de no tenir cap signe de la més mínima discrepància interna o de sensibilitat diferent a l’oficial. El sector més catalanista del partit ja fa anys que va deixar de “molestar”. Avui els socialistes poden exhibir la majoria d’alcaldies de ciutats importants. No ho podran fer a Barcelona, però s’apunten un avenç electoral important també a la capital de Catalunya i tenen l’opció de seguir gestionant part del govern municipal si acaba fructificant una entesa amb Xavier Trias.
En el grup dels perdedors, aquestes eleccions deixen reptes majúsculs per a Barcelona en Comú i per a Esquerra Republicana. Els comuns tenen el repte de sostenir el projecte sense Ada Colau i hauran d’afrontar la tasca difícil de construir un nou lideratge municipal per al seu projecte.
Els republicans, governant en clara minoria a la Generalitat, paguen diverses factures a la vegada. Una, la del descontentament postprocés de sectors de l’independentisme que, segurament han contribuït de forma notable a la baixada de la participació en aquestes eleccions. Aquest factor pesa en els mals resultats d’ERC tant a Barcelona com en el conjunt de Catalunya. La segona gran factura que ha pagat l’opció liderada per Ernest Maragall té un origen estrictament local. Esquerra ha fet quatre anys d’oposició responsable, aprovant els pressupostos, col·laborant amb la governabilitat de la ciutat i passant pàgina del veto polític al mateix Maragall que va activar Manuel Valls fa quatre anys per donar l’alcaldia a Colau. Tots els anticolauismes -tant el raonat, com el més irracional i finançat per grans interessos- han calat transversalment en els darrers temps en molts sectors de la societat barcelonina i això també ha castigat electoralment Esquerra Republicana.
I què passarà a partir d’ara? Tancant la nit electoral tant Jaume Collboni com Ada Colau apuntaven la possible alterativa d’una coalició de govern suportada pels 24 regidors d’una hipotètica suma integrada per PSC, Comuns i Esquerra Republicana. Aquesta opció no tindrà més recorregut. La resposta espontània i contundent d’un dirigent local republicà a preguntes d’aquest periodista la passada la mitjanit va ser “rotundament, no”. Fer alcalde a Collboni no faria més que afegir problemes als republicans en el mapa de les pròximes cites electorals.
Xavier Trias serà l’alcalde de Barcelona i segur que ja ha començat a treballar les possibles aliances. Això sí, en el mapa polièdric que deixen aquests resultats electorals a l’Ajuntament de Barcelona, Trias ha de gestionar l’aritmètica. Serà alcalde en un consistori on hi haurà una majoria absoluta de regidors d’esquerres. El Partit Popular i l’extrema dreta que tanta força política poden exhibir a partir d’ara a governs municipals i autonòmics de tot l’Estat, no decidiran res a l’Ajuntament de Barcelona.
