Jaume Collboni governa en solitari, amb només 10 regidors, però ho fa còmodament, sense gaire oposició. En aquest any de mandat llarg del PSC, la veritat és que la gestió de la ciutat no ha millorat gaire. No ha empitjorat, però tampoc és que s’hagi notat un canvi significatiu. Tot i el fre en el nombre de delictes, les dades continuen molt altes, i la inseguretat és el principal problema per als barcelonins. L’accés a un habitatge digne a un preu raonable no està garantit, amb un parc públic de pisos que fa riure. L’esforç d’aquests darrers mesos de l’executiu municipal s’ha centrat en un esdeveniment, la Copa Amèrica de vela, que interessa a molt pocs, hauria falsejat les dades previstes de visitants, genera especulació immobiliària i privatitza l’espai públic. I la neteja és encara una assignatura pendent en molts barris. I una vergonya a Ciutat Vella.
Però aquesta situació no li passa factura a l’alcalde que, segons el Baròmetre municipal del juliol i ara una enquesta d’el Periódico, guanyaria unes hipotètiques eleccions municipals. Amb Ada Colau amb un pas i mig fora de l’Ajuntament, i les retirades de Xavier Trias i Ernest Maragall, sembla urgent que Junts per Catalunya-Trias per Barcelona i Barcelona en Comú -els dos grups de l’oposició amb més regidors- premin l’accelerador contra el PSC, facin visibles els aspectes negatius que considerin oportuns de la gestió de Collboni i triïn com més aviat millor els seus alcaldables per al 2027.
Jordi Martí Galbis és el nou president del grup municipal de Junts i Janet Sanz assumirà el càrrec aquest octubre, després de la sortida de Colau. Però cap d’aquestes dues persones té garantit ser el candidat d’aquí a dos anys i mig, i fora bo que les formacions no triguin a posar cara al seu alcaldable i aquest comenci a treballar per als pròxims comicis. Amb un cap de files clar i visible, presentat amb temps, que lideri des de la seva formació l’oposició a Collboni, l’electorat tindrà temps de familiaritzar-se amb ell i el discurs s’articularà entorn de l’alcaldable. Òbviament, segons a qui escullin aquests partits, poden esperar fins a l’últim any de mandat. Però que ningú s’enganyi. D’en Trias només n’hi ha un. I que els Comuns esperin que Colau decideixi presentar-se o no pot ser una arma de doble tall si les enquestes no l’acompanyen i finalment no fa el pas.
ERC juga una altra lliga. De moment, prou feina tenen els republicans a entendre’s entre ells, després de la guerra bruta que es va fer en contra de Maragall, i no serà fins a finals de novembre que escolliran a la nova direcció. Si guanya Oriol Junqueras, Elisenda Alamany, la presidenta del grup municipal, serà la secretària general, i guanyaria molt de pes per ser l’alcaldable, si aquest és el seu interès. Si Junqueras perd (la qual cosa sembla molt poc probable), les opcions d’Alamany seran mínimes. Enmig de tot aquest procés, ERC té signat un preacord per entrar al govern de Collboni. Arribat el moment, i un cop el partit tingui nova direcció i si les bases republicanes de la ciutat avalen el pacte amb Collboni, els republicans hauran de decidir si els convé entrar o no, o fer oposició i anar marcant distància amb els socialistes. Els darrers resultats electorals d’ERC a Catalunya i a Barcelona no conviden a l’optimisme.
Després del cop de força del PP a les eleccions catalanes i els bons resultats a les municipals del 2023, ara mateix no sembla que al PP ningú hagi de fer ombra a Daniel Sirera com a alcaldable. Sense altres partits que li puguin restar vots, més enllà de Vox, els populars probablement trauran el 2027 més regidors. Sirera especula amb un possible govern amb Junts. Ara, sembla difícil, tal com estan les coses. Però, en la política actual, res és segur i menys definitiu. El mandat de Trias com a alcalde, el PP d’Alberto Fernández Díaz ja va ser des de fora la crossa del govern convergent, privatitzant alguns aparcaments de la ciutat o endurint l’Ordenança de civisme, per exemple.
