Dos anys i mig després que Jaume Collboni arribés a l’alcaldia per la porta del darrere, gràcies al vot del PP i d’Ada Colau, que van robar la victòria electoral a Xavier Trias i a Junts, el balanç és demolidor: Barcelona no millora, es degrada. I la raó és clara: l’únic projecte de Collboni és Collboni. L’únic interès de Collboni és mantenir-se al poder. Barcelona i els barcelonins són només un mer decorat per a la seva ambició personal.
El mandat de Collboni és el reflex fidel de tota la seva carrera política: mentides, incompliments i accions poc ètiques. Des de com va arribar a l’alcaldia traint el mandat democràtic, passant per les campanyes publicitàries que el mateix Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) li ha tombat i ell ha mantingut obstinadament, fins a les trucades telefòniques d’aquest Nadal, amb missatge gravat seu, als usuaris de la teleassistència. Una pràctica absolutament populista que recorda aquell president americà de color taronja que envia els xecs amb ajuts a la ciutadania amb la seva signatura ben gran… Pur populisme i propaganda per tapar la incompetència.
Barcelona no millora. Tot el contrari. Seguretat i habitatge són dos fracassos absoluts, per molt que Collboni intenti vendre fum amb la seva maquinària propagandística pagada amb diners públics. La inseguretat s’ha disparat i és una de les principals preocupacions dels barcelonins, especialment de la gent gran, els joves i les dones, així com dels barris més vulnerables. Però Collboni no sap com gestionar-la. L’habitatge s’ha tornat inassequible, expulsant famílies de la ciutat mentre ell mira cap a una altra banda.
La seva incapacitat és tan gran que no ha estat capaç de negociar cap pressupost. Tots els aprova per la porta del darrere, amb l’instrument excepcional de la qüestió de confiança, o els prorroga. Això no és governar, és improvisar dia a dia.
Davant d’aquest desgovern, els regidors i regidores de Junts hem impulsat propostes positives per la ciutat: reducció d’impostos en una Barcelona on cada vegada costa més arribar a final de mes; propostes en habitatge per donar seguretat al lloguer i facilitats per llogar; suport al comerç tradicional que dona vida, feina i prosperitat; més i millor activitat cultural —sobretot en català— i suport a les entitats; transparència i participació ciutadana real.
Hem reclamat polítiques per gestionar el turisme: atraure aquell que és de qualitat i beneficia la ciutat, i posar fre a la ciutat parc temàtic que ens han deixat Colau i Collboni per no saber-ho o no voler-ho gestionar. Volem un turisme controlat que sigui positiu, no un problema per a la vida quotidiana dels barcelonins.
Avui Barcelona és també antipàtica per a la gent que ve a treballar o visitar-nos des d’altres ciutats de Catalunya. No estem exercint el lideratge com a capital que ha d’anar en benefici de Barcelona però també de la resta del país.
Amb Collboni, el català sembla una curiositat antropològica en comptes de la llengua de la ciutat i del país. És l’exemple més clar de la seva personalitat política: diu que fa o defensa una cosa, però realment fa la contrària. Així ha estat sempre.
Finalment, Collboni és el principal autocensurador de l’ambició i projecció de Barcelona. Mai reclama res a Madrid, mai exigeix res. Ni la Zona Franca, que ha de ser retornada a la ciutat; ni la caserna del Bruc, l’edifici del Banc d’Espanya o la vergonyant comissaria de Via Laietana; ni els immobles de la Sareb, la millora de Rodalies o el finançament que mereixem. Collboni és claudicació, com Illa.
Va perdre l’oportunitat de pactar amb nosaltres la reforma del 30% en habitatge, que vam vincular a moltes altres accions necessàries. Vam negociar a fons malgrat la zero confiança que ens genera, i vam presentar propostes que no va acceptar.
Amb la nova ordenança de civisme, un dels nostres compromisos electorals, vam fer una proposta potent perquè Barcelona necessita més i millor convivència al seu espai públic. Collboni va acceptar totes les nostres peticions i per això l’hem acordada i votada. Malgrat la desconfiança, insisteixo, malgrat les jugades patides i les seves mentides, hem volgut aprovar-la pel bé dels barcelonins i les barcelonines. Ara tenim una gran ordenança. Veurem com la gestiona aquest mal govern.
Barcelona som tots nosaltres: les àvies que surten a passejar pels barris, els joves que somien amb un futur digne, les famílies que lluiten cada dia per tirar endavant, els comerciants que obren les persianes amb esforç, les entitats que teixeixen comunitat.
Barcelona és la ciutat que no es rendeix, que sempre s’ha aixecat amb orgull i dignitat davant les adversitats. I ho tornarem a fer. Perquè tenim la força, el talent i la determinació per construir la Barcelona que volem i mereixem: una ciutat justa, pròspera, orgullosa de la seva identitat i oberta al món. Una Barcelona on tothom tingui oportunitats reals, on es pugui viure bé i on el català sigui la llengua natural de tots els espais. Aquesta Barcelona és possible, i la farem realitat junts.
Nosaltres continuarem sempre treballant per Barcelona. Perquè Barcelona mereix molt més que Collboni.
