L’anglès s’ha convertit en una de les llengües oficials de la Dreta de l’Eixample. Això no és tan sols una sensació palpable a peu de carrer entre els vianants. Només s’ha de fer un passeig per aquesta zona de la capital catalana per comprovar de primera mà com cada cop més portals llueixen cartells en aquest idioma. Aquests rètols estan destinats tant als visitants que ocupen algun dels molts pisos turístics repartits pel barri com als que o bé han comprat un habitatge o bé han decidit establir-se un temps a Barcelona pagant un lloguer de temporada. La presència creixent d’estrangers té una contrapartida clara: cada cop queden menys veïns de tota la vida.
Però en alguns d’aquests edificis ara reconvertits gairebé íntegrament en allotjaments turístics o pisos de luxe encara sobreviuen barcelonins que es neguen a abandonar la que en molts casos ha estat casa seva durant bona part de les seves vides. Són els últims supervivents de blocs comprats sobretot per fons voltor o grans tenidors que aspiren a treure el màxim rèdit econòmic amb les seves inversions. Un objectiu que afavoreix la gentrificació i que normalment és incompatible amb el manteniment de les condicions que gaudeixen molts d’aquests inquilins com a llogaters de renda antiga, un context que fàcilment es pot acabar traduint en desnonaments silenciosos.
De la mà de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample, el TOT Barcelona ha investigat la situació en la qual es troben els darrers veïns de quatre d’aquests immobles comprats per fons voltor. Es tracta de finques reconvertides en alguns casos en oficines i pisos turístics o renovades completament per vendre-les per sobre del preu de mercat. Totes tenen en comú la presència d’aquests llogaters que resisteixen estoicament amb més o menys dificultats les pressions de les propietats i el tràfec constant d’operaris als edificis per les obres de reforma dels diferents pisos que van quedant buits.
La transformació en un barri turístic
El cas d’en Xavier Olivé és probablement el més paradigmàtic. Aquest home de 75 anys fa gairebé mig segle que viu en un dels pisos de l’edifici que s’erigeix en el número 347 del carrer de la Diputació. Des de l’estiu passat ostenta un títol que mai s’hauria imaginat: és l’últim veí de tota la vida que queda en aquesta finca. El seu contracte de renda antiga -va començar l’any 1976 pagant 8.000 pessetes, uns 48 euros, i ara paga uns 500 euros- és l’únic que s’ha interposat entre ell i el fons inversor holandès que va comprar tot l’immoble el 2016 amb l’objectiu de reformar els habitatges i vendre’ls a preus desorbitats. “Ara ja no conec a ningú pràcticament. La majoria de propietaris són estrangers i utilitzen els habitatges com a segona residència. Només veus que van venint a temporades“, explica Olivé, l’únic dels inquilins que encara estén la roba al pati interior.
Més enllà de la seva experiència personal amb la transformació de la finca, aquest veí ha estat testimoni del canvi radical que ha sofert el barri en les darreres tres dècades. “He viscut tota la vida a la Dreta de l’Eixample. Abans era una zona on hi havia molts advocats, metges i arquitectes, però cada cop s’està convertint en un barri més turístic que residencial”, lamenta. Olivé parla amb coneixement de causa: va ser president de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample a finals dels setanta. “Potser teníem uns 500 socis aleshores. No es feia ben bé vida de barri perquè la zona no tenia el caliu de llocs com el Clot, però ara això ja serà impossible d’aconseguir perquè gairebé no queden veïns de tota la vida”, assenyala.
Un escut amb els dies comptats
A poc més de 400 metres trobem una altra finca on els processos de desnonament silenciosos només han deixat una de les famílies històriques del bloc. Es tracta d’un matrimoni que resideix des de fa dècades en un dels pisos de l’edifici que s’erigeix en el número 84 del carrer del Bruc. El seu domicili és fàcilment identificable donant una ullada a l’intèrfon de l’immoble perquè és l’únic que continua ocupant tota una planta. Des que un fons àrab va comprar la finca poc abans de l’esclat de la pandèmia, els propietaris s’han dedicat a dividir en dos cadascun dels habitatges a mesura que anaven quedant buits per la no renovació dels contractes de lloguer dels inquilins.
El contracte de renda antiga que té vigent la parella d’avis és l’escut que fins ara els ha permès conservar casa seva. Això sí, patint les obres de reforma que s’han fet en la resta de pisos del bloc i inclús veient-se obligats a permetre la col·locació d’una espècie de porta de separació dins de l’habitatge, tota una declaració de quines són les intencions de la propietat un cop pugui disposar del domicili.
L’arribada d’aquest fons d’inversió també ha complicat l’activitat dels dos negocis històrics que ocupen els baixos de l’edifici, que per por a possibles canvis en les condicions s’han vist forçats a no dur a terme les tasques de manteniment que requereixen els locals. Els desperfectes van des de problemes amb l’abocament d’aigües fecals al pati interior de la finca a humitats i bigues de fusta corcades per les goteres. En un dels casos, la propietat inclús va demandar la dependenta de l’establiment en considerar que el llogater havia subarrendat l’espai, una acusació desmentida per sentència judicial.
El pecat de la segona residència
Els tribunals també hauran de mediar en el cas d’un matrimoni de jubilats barcelonins que des del 1975 viu en una altra finca de la Dreta de l’Eixample. El fons inversor que va comprar l’edifici a finals del 2021 els va demandar quatre mesos després per abandonament de la llar, en considerar que la parella passava massa temps a la seva segona residència. Els afectats rebutgen aquesta acusació i es neguen a donar el seu braç a tòrcer, de manera que la disputa es decidirà -amb tota probabilitat favorablement per als llogaters- als jutjats.
Amb aquesta estratègia, els propietaris pretenien trencar el contacte de renda antiga que vincula el matrimoni amb l’habitatge per poder continuar reconvertint els pisos de l’immoble en oficines. Actualment, només queden tres famílies més residint a la finca, només una de les quals amb un contracte de renda antiga semblant, que durant aquest temps han hagut de patir les molèsties pel soroll i la pols derivats de les corresponents obres de reforma dels habitatges que anaven quedant buits. Llevat d’aquests quatre domicilis, la resta de pisos ara funcionen com a despatxos i locals per a negocis.
Un desgast que passa factura
Un capítol a part mereix la situació que viuen els veïns del número 209 del carrer de Roger de Flor. Aquesta finca té un llarg historial de desnonaments des del 2017, quan va ser adquirida per un fons d’inversió que es va negar a renovar el contracte als llogaters de la majoria dels 28 pisos de l’edifici. Set anys després, només resisteixen al bloc tres famílies amb contractes de renda antiga i un pare que ocupa amb el seu fill menor un dels domicilis des del febrer del 2019. Alguns veïns com la mare de la Neus Canals van optar per marxar en el moment que van trobar una alternativa d’habitatge i després de molts anys de desgast i pressions per part dels nous propietaris.
“Nosaltres ens vam mudar a l’edifici el 2005 amb els pares i l’àvia. Després de 12 anys vivint al pis, ens va arribar el burofax on ens avisaven que ens rescindien del contracte. Les negociacions amb els propietaris van ser molt dures, impossibles, i després de quatre anys vaig aconseguir treure la mare i portar-la a un pis per a gent gran de l’Ajuntament”, relata Canals amb resignació. Els veïns que no han optat per aquesta via han vist com el bloc s’omplia de pisos turístics i d’habitatges de lloguer per temporades a preus estratosfèrics. “Tenim obres a dojo i fins i tot han instal·lat uns teclats electrònics per entrar a la majoria dels pisos”, explica en Jordi, el pare que ocupa un dels domicilis. En el seu cas, una sentència judicial va decretar fa un parell d’anys que la propietat havia de fer-li un lloguer social, una circumstància que no s’ha complert i que podria no arribar a veure mai: “He viscut a Barcelona tota la vida, però el meu fill diu que vol marxar fora. Ha arribat al punt d’odiar la ciutat”.
2 
