En Mohamed Essaghir i en Madani Jaghidal són veïns. Tots dos viuen al número 12 del carrer Gran de la Sagrera, però ho fan lluny de les comoditats dels blocs de pisos que en els darrers anys han proliferat en aquesta zona del districte de Sant Andreu. Les barraques que van construir amb les seves mans en aquest solar abandonat propietat d’Adif estan paret amb paret. El primer té 63 anys i va arribar a aquests terrenys ara en fa dos. És de Mohammedia, una ciutat portuària al nord de Casablanca, i fa 25 anys que resideix a Catalunya. Després de passar per Mataró, fa sis anys que volta per diferents assentaments com en el que es troba actualment, a tocar de l’antiga estació de mercaderies de la Sagrera, tocada de mort i pendent d’enderroc. “Abans feia de paleta, però ara ja no tinc força per treballar d’això i, a sobre, tinc la mà malament”, diu mostrant una protuberància de dimensions considerables a la mà esquerra.
L’home es dedica a la recollida de ferralla, una de les poques feines a les quals pots optar si no tens els papers en regla. Cada dia surt a les vuit del matí en direcció a Collserola i va arreplegant el que va trobant pel camí. “Abans es pagava millor. Ara, treballant fort, puc aconseguir trenta euros a la setmana per comprar menjar. Si no busco ferralla, no menjo“, assegura mentre pela una ceba amb un ganivet de cuina. Essaghir ha provat d’obtenir el padró en múltiples ocasions, però denuncia que sempre se li ha acabat denegant. Conscient que aquesta setmana s’ha desallotjat un altre nucli de barraques a la Sagrera, entorn del pont del Treball i a escassos metres d’aquí, assumeix amb resignació que molt probablement el seu assentament serà el següent. “Ens haurem de buscar la vida. No tinc diners per a un lloguer, així que acabaré un altre cop tirat al carrer“, lamenta, tot criticant el que considera és fruit d’una “falta de control” per part de les administracions, que només traslladen el problema i no van a l’arrel d’aquest.
El seu veí de barraca té 56 anys i en fa 39 que va deixar la seva Tànger natal a la recerca d’una millor vida a Catalunya. Durant un temps va estar treballant i podia llogar un pis a la ciutat, però, quan es va acabar el contracte, no li van renovar i es va veure al carrer. Des de fa quinze anys que volta per diversos assetaments de la zona de Glòries o inclús del municipi veí de Badalona. També es dedica a recollir ferralla amb la seva bicicleta. “Tinc el meu currículum, però, sempre que l’he deixat a un lloc, se’l miren una mica per sobre i acaba a la brossa“, afirma. I afegeix: “Recollir ferralla no és fàcil, molts cops tornen amb les mans buides perquè no hi ha res”. A diferència del seu compatriota, Jaghidal sí que té els papers en regla i ha aconseguit accedir a una ajuda municipal de gairebé 700 euros. “La majoria ho envio directament a la meva família al Marroc. Allà tinc la meva dona i una filla de quatre anys. Els diners són per pagar el lloguer, menjar, roba i per a l’escola de la nena“, indica.
A l’assentament ubicat en aquests terrenys d’Adif es calcula que hi resideixen prop d’un centenar de persones. Ho fan en almenys en dos nuclis diferenciats: un que es troba pràcticament davant de l’antiga terminal de mercaderies i que s’estructura de manera circular al voltant d’una mena de placeta; i un altre de més exposat a l’escrutini públic, que ressegueix el traçat de la baixada de la Sagrera fins a l’avinguda principal i on viuen els nostres protagonistes. Totes dues barriades hauran de desaparèixer més d’hora que tard perquè estan afectades per la construcció de la nova estació intermodal de la Sagrera i el planejament urbanístic que l’acompanya.
Qualificació d’infrahabitatge i desallotjament imminent
Essaghir va rebre fa uns dies una resolució només en català del departament de Serveis Jurídics del districte de Sant Andreu que qualifica el seu domicili d’infrahabitatge i ordena el desallotjament del solar en un termini de 48 hores des de la notificació de la resolució, que porta per data el 20 de març. En cas de no abandonar els terenys, s’assenyala que es procedirà a sol·licitar un desnonament per via judicial per l’existència de “greus mancances en matèria de seguretat, salubritat i higiene“. Per justificar aquest posicionament, es remeten a una inspecció feta a finals del passat mes d’octubre per la Guàrdia Urbana i el Servei de Protecció Civil, Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament (SPEIS). L’informe resultant apunta que aquest assentament està format per autoconstruccions a base de fustes, lones, ferralla, plàstics i materials tèxtils. Algunes de les barraques -com les dels nostres protagonistes- aprofiten l’estructura d’un antic mur que antigament separava les parcel·les i tenen les parets exteriors i les cobertes farcides d’elements diversos acumulats, com matalassos, roba, plàstics, bicicletes, mobiliari o ferralla.
De la inspecció s’extrey que els habitatges presenten unes dimensions reduïdes i amb un únic espai de dormitori amb aparells de cocció a gas butà sense extracció. No disposen de sistema de subministrament d’aigua ni higiene, tot i que alguns sí que tenen instal·lació elèctrica, però de manera precària i amb subministrament a través de plaques solars. S’observa una acumulació important de material combustible en alguna de les barraques. Així doncs, l’informe del SPEIS conclou que els domicilis no reuneixen els requists mínims per obetenir la cèdula d’habitabilitat i que hi ha un “risc molt greu per a les persones que hi viuen“, tot instant l’administració a “realitzar les actuacions oportunes amb caràcter urgent“. Tot sembla indicar que aquest nucli casetes autoconstruïdes serà el següent en ser desallotjat per part de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra després del dispostiu desplegat dimecres per desmantellar l’assentament del pont del Treball. Per justificar la celeritat amb la intervenció, el consistori es va basar en una altra inspeció dels Bombers de Barcelona que alertava d’un “risc imminent d’incendi“, donat que les construccions estaven també fetes a base de fustes i de materials diversos altament inflamables, suposant un risc per a la integritat dels seus inquilins.
Què diuen les dades?
Si mirem les darreres dades facilitades per l’Ajuntament de Barcelona, podem comprovar que a la ciutat hi ha prop de 450 persones vivint en infrahabitatges, més de la meitat en assentaments. La majoria dels inquilins es troben en una situació com la d’Essaghir, atrapats en un cul-de-sac per la manca de papers, fet que els complica trobar una feina estable. L’empadronament o la regularització plantejada pel govern espanyol semblen ser les úniques vies que tenen al seu abast per poder reintegrar-se en la societat i abandonar aquesta precarietat.
