La filla de la Rocío tenia només uns mesos quan totes dues van entrar a viure en un pis de compra a Ciutat Meridiana. Mare soltera, aquesta dona de 51 anys va estar pagant religiosament durant prop de 10 anys la quota de la hipoteca fins que aquesta va arribar a doblar el seu preu inicial i se li va fer impossible. “Tenia una nena petita i vaig haver de decidir”, recorda. El seu expedient va acabar en mans de la gestora immobiliària Anticipa, que va denunciar l’impagament. Després de diverses peticions per aconseguir un lloguer social que van ser rebutjades, el procés va desembocar en una ordre de desnonament i en un primer intent de llançament aturat el passat mes de març.
El seu cas és l’únic dels tres llançaments programats per aquest divendres que la PAH Barcelona ha aconseguit aturar. El mateix dia que la Rocío podria haver perdut la casa, a l’altre extrem de la ciutat, els dirigents de Blackstone, el fons d’inversió que controla la filial propietària del seu pis, participaran en la clausura del polèmic congrés immobiliari The District, que va arrencar dimecres novament entre protestes i sota un blindatge policial extraordinari. Aquestes dues realitats conviuen en una Barcelona assotada per una pressió immobiliària sense precedents que converteix trobar un pis assequible en ben bé una quimera. La celebració d’aquest congrés ha acabat d’encendre les torxes de les entitats socials i en defensa d’un habitatge digne, que ho veuen pràcticament com una provocació que no fa res més que aguditzar la situació crítica que viu el mercat immobiliari de la capital catalana. Mentrestant, des de Nebext, l’empresa que organitza l’esdeveniment- es remarca en conversa amb el TOT que la seva funció consisteix a “posar a l’abast de tothom un espai de reflexió per millorar el sector”. De fet, entre les diferents iniciatives plantejades en la tercera edició del saló, s’hi ha pogut trobar l’habitatge assequible, entès com un “actiu a potenciar” en termes de col·laboració publicoprivada.
“Sempre es parla de lloguer assequible, però ningú assegura que sigui més barat”, reconeix Jaime Palomera, codirector de l’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona (IDRA). Per a ell, la nomenclatura “no és innocent” i valida un cop més que el lloguer sigui vist des del sector com una font de benefici i no com un dret dels ciutadans. Des del saló immobiliari, la situació es viu molt diferent. Cansats de ser els dolents de la pel·lícula de manera sistemàtica, els promotors sobrevolen la idea d’impulsar més lloguers assequibles, però sempre amb la premissa que l’administració pública els doni un cop de mà. “No és només una qüestió d’obtenir més sòl, calen reduccions dels impostos i corroborar que hi haurà beneficis pels promotors”, reflexionava Henry Gallego, CEO de Ktesios Socimi en una intervenció durant una de les moltes conferències del congrés. A parer seu, l’administració no està preparada per afrontar les innovacions del sector i, per tant, es veuen amb les mans lligades en termes d’augmentar el parc d’habitatge sostenible. “En els 200 anys d’història del mercat d’habitatge, fins i tot quan no existia un marc regulador, cap promotor ha inundat el mercat de pisos”, remarca Palomera, que en contraposició a l’opinió del sector, assegura que “la necessitat principal del sector no és millorar la situació, sinó tenir beneficis“.
Lucrar-se en el sector de l’habitatge és un dels principals motius pels quals els promotors inverteixen en la compra, rehabilitació o construcció de pisos. De fet, ni sindicats ni experts neguen que les inversions puguin tenir un benefici, però lamenten que no es tingui en compte el moment de crisi. “Els promotors treballen amb un benefici del 8%, molt més elevat que el d’altres sectors”, explica Palomera. Per tant, la raó de pes de la inversió és el retorn, és a dir, “fer del lloguer assequible un bon actiu”, remarcava el líder de CBRE Spain, Javier Kindelon en unes declaracions en una taula rodona del The District.
Aquesta visió “curtterminista”, per experts i sindicats, suposa un gran cop pel mercat, que ja devorat per la crisi i la manca d’oferta, s’enfronta a l’incansable augment del preu dels habitatges pel lucre unilateral dels promotors. “Ells diuen que hi ha propostes d’inversors molt interessants, però el lucre ha de ser molt limitat”, reclama Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres i de la Plataforma en contra del The District, qui afegeix que les reflexions que hem sentit aquests dies sobre el món de l’habitatge “serien impensables amb altres drets”. Així doncs, mentre dins del The District es dibuixen infinites possibilitats per mantenir el lloguer assequible com un actiu, fora es lluita per buscar una opció de llarga durada. “Si volen solucions, que limitin el seu benefici”, etziba Palomera.
Traves burocràtiques: problema i solució
La crisi del 2008 va colpejar pràcticament de mort les promotores catalanes. La fallida de bona part de les empreses i l’entrada al terreny de joc d’empreses multinacionals es va convertir el caldo de cultiu perfecte per a la construcció d’un mercat “oportunista més preocupat per les rendes que per la societat”, relata Palomera. Per això, les constructores actuals han basat el seu model de negoci en l’enriquiment i no en l’estabilitat del mercat. “El sector privat està més preocupat per extreure rendes que per generar oferta assequible“, relata Palomera, amb el suport dels sindicats que reclamen més intervenció pública per regular el mercat: “Si ho poden fer és perquè és legal; s’ha de vetllar perquè aquest tipus de pràctiques no ho siguin”, remarca Arcarazo. D’aquesta manera, la solució no va lligada al fet que l’administració pública faci més concessions al sector privat, sinó a la “voluntat de regenerar-se” d’aquest darrer, diu Palomera. Una opinió que dista molt de la que s’anuncia des de dins del The District, on les promotores coincideixen a afirmar que “els projectes innovadors d’habitatge a vegades topen amb legislacions i traves burocràtiques”.
“Algunes regulacions produeixen l’efecte contrari al desitjat”, asseguren en unes declaracions a l’ACN diversos directius assistents al The District. De fet, per als promotors, facilitar l’accés a l’habitatge no passa per la regulació del seu mercat lliure, sinó per incentivar les constructores amb descomptes, baixades d’impostos i propostes de col·laboració. “Tenim menys habitatge, menys habitatge protegit del que s’havia previst i això fa que per un desequilibri entre oferta i demanda els preus cada cop siguin més alts”, opina Oriol Barrachina, conseller delegat de la consultora Cushman & Wakefield. Una opinió que també recull la directora financera de la promotora AEDAS Homes, María José Leal, qui apunta que “si dones facilitats i generes molta oferta, ja es generarà la mateixa regulació de preu”. Lluny de coincidir, els sindicats neguen l’existència d’aquesta voluntat de millorar la col·laboració publicoprivada i Palomera, des d’IDRA, remarca que “hi ha solars lliures, possibilitats de construir i ganes de col·laborar per part de l’administració, però falta el sí del sector immobiliari”.
El saló “obert a tothom que no rebutja ningú”
The District sempre ha estat un saló polèmic a la ciutat de Barcelona, però les fonts de l’organització de l’esdeveniment confirmen que “les manifestacions no els fan plantejar si marxar de la ciutat”. D’aquesta manera, admeten que la crisi de l’habitatge és a l’ordre del dia, però també revelen que la seva funció és de “debat i reflexió entre totes les parts”. “Aquest saló està obert a tothom, no hem rebutjat mai ningú”, repeteix la cap de comunicació i màrqueting de Nebext, Silvia Avilés. De fet, s’alcen com l’espai de creació de sinergies entre el sector públic i el privat i mantenen que la seva funció “ha ajudat a la col·laboració publicoprivada”. Una opinió ben diferent tenen els sindicats sobre el paper d’aquest saló. Per a la portaveu del Sindicat de Llogateres, la mera existència del conflicte al voltant d’aquest saló només reafirma que The District “és un congrés d’especuladors”. Així doncs, Arcarazo expressa que l’espai de reflexió que assegura haver creat el saló només és la resposta a “la repressió brutal” que han patit els manifestants any rere any. “Al The District li ha fet vergonya que una protesta pacifica hagi estat aplacada amb violència, per això s’han volgut desmarcar i deixar un espai“, ha reflexionat la sindicalista.
Aquesta predisposició al diàleg, però, no sempre es garantia d’arribar a cap acord. Les posicions dels inversors i dels sindicats es troben encara massa allunyades i això, més enllà d’escenificar-se en les declaracions d’uns i altres, té un efecte sobre el terreny i sobre els més vulnerables. La disputa sobre la necessitat de veure l’habitatge com un dret o com un actiu i la poca intervenció de l’administració pública per apaivagar el conflicte, només ha aconseguit tensar més la relació d’un mercat que sembla no aixecar el cap. En casos com el de la Rocío, aquesta dicotomia suposa quedar-se al carrer. Tanmateix, la pressió d’entitats com la PAH ha aconseguit aquest cop evitar el mal major i, després d’una reunió in extremis, Anticipa acceptava suspendre temporalment el desnonament. “És un alleujament, però han estat mesos d’incertesa. Al final és com David contra Goliat. Per molt que diguin que tenen les portes obertes, per a nosaltres són pràcticament inaccessibles”, lamenta.
