La vida de la Josefa Viu està des de fa dies empaquetada en capses de cartó. No és un eufemisme, cada racó del pis del número 192 del carrer de Sants en el qual ha viscut l’última dècada n’és ple. Les caixes amuntegades guarden records, estris i pertinences diverses que aquesta dona ha anat acumulant al llarg dels seus 80 anys. “Perdó pel desordre, ja veus com està tot”, diu abans d’asseure’s en una de les darreres tres cadires que encara queden al domicili. La Pepi -com se la coneix al barri- es prepara per haver d’abandonar definitivament la que ha estat casa seva des de finals de juny del 2014. Ho fa a contracor, després que la mort de la propietària de l’habitatge a principis del 2023 precipités que els hereus volguessin posar-lo a la venda. “El febrer d’aquell mateix any, estava jo dinant quan van venir els fills i em van dir que havia de marxar. Era el primer cop que tenia contacte amb els amos en deu anys”, explica en una conversa amb el TOT Barcelona.
Li van donar fins a l’estiu per buscar-se una alternativa. Acostumada a guanyar-se les garrofes per si mateixa des que va deixar el seu poble -Tamarit de Llitera, una localitat de la franja pròxima a Barbastre (Osca)- amb poc més de vint anys per marxar a la capital catalana, l’octogenària va anar immobiliària per immobiliària a la recerca d’un pis que pogués pagar amb la seva pensió de jubilació. El seu límit estava al voltant dels 800 euros, però tot el que trobava no baixava dels 1.000. “He treballat des dels 15 anys. En una fàbrica de gèneres de punt, de cambrera, de caixera… Hauré cotitzat uns 45 anys, però, tot i això, no trobava res que pogués pagar”, lamenta. Va aconseguir una mica més de marge, però no va ser suficient per evitar l’inici del procés de desnonament, ara al·legant que el pis el necessitava un dels nets de l’antiga propietària. Després d’un primer llançament que es va poder aturar in extremis als despatxos, la dona s’enfrontava dimarts a un segon intent. Aquest cop, però, no ho feia sola. La convocatòria del Grup d’Habitatge de Sants aconseguia aplegar gairebé un centenar de persones a les portes de l’edifici per evitar el desallotjament.
Aturat fins dilluns.
— Grup d’Habitatge de Sants (@HabitatgeSants) May 27, 2025
Cada cop son més curts els dies entre un desnonament i altre
Insuficient per una solució digne.@PSOE amb la boca plena i una llei d’habitatge que deixa un forat de pissos de temporada, que fa que actualment sigui una odisea trobar un pis a preu assequible. https://t.co/8puuyL7H8S
La mobilització ciutadana, sumada a la manca d’efectius policials disponibles, va aconseguir forçar l’ajornament de la data fins al pròxim dilluns 2 de juny. “La nit d’abans gairebé no vaig dormir perquè estava nerviosa. Havia fet la maleta com qui se’n va de vacances per si de cas. L’endemà va ser molt emotiu. Van venir molts veïns i jo no podia ni parlar, només donar les gràcies”, recorda emocionada. Tanmateix, la victòria del dimarts només va ser una petita baula d’oxigen que no evitarà un nou assalt dilluns i que no ataca l’arrel del problema: la manca d’alternatives disponibles en el mercat de l’habitatge. “Sé que hauré de marxar. Des que m’ho van dir ja no estic del tot a gust al pis. Només busco alguna cosa habitable, on poder viure tranquil·la”, assegura. Resignada a haver d’abandonar casa seva, la Pepi ja fa uns dies que s’ha instal·lat en un hostal que li han ofert temporalment els serveis socials municipals mentre acaba d’empaquetar i emportar-se les seves coses a un guardamobles. “És un pegat, una tireta sobre una ferida oberta”, insisteix.
El desgast d’encavalcar desnonaments
El cas d’aquesta octogenària no és el primer ni molt menys d’aquestes característiques que arriba a mans del Grup d’Habitatge de Sants. L’entitat ja fa uns anys que està notant els efectes de la gentrificació en aquesta zona de la ciutat, sobretot pel que fa als “preus inassumibles” i al creixement exponencial dels lloguers de temporada. “Amb la Llei de l’Habitatge a mitges estem posant una catifa vermella als fons inversors i això fa que els veïns no puguem continuar vivint al nostre barri”, apunta la Llum, una de les integrants. A aquesta selva en què sembla haver-se convertit el mercat immobiliari, s’ha de sumar un nou factor que complica la resistència ciutadana davant l’especulació i els processos de desnonament: cada cop hi ha menys temps entre les dates de llançament. “Abans teníem uns mesos de marge, però ara s’aturen només uns dies o una setmana. Sembla que hi ha pressa per desnonar i això genera un desgast tant per a la mobilització com per als afectats”, subratlla. Prova d’això en són els casos força recents de la Medusa el Poble-sec o d’en Juanjo Hernández a Ciutat Meridiana.
La situació és extremadament delicada si tenim en compte que l’administració té dificultats per aportar solucions més enllà de les temporals i que la mesa d’emergència està col·lapsada. En el cas de la Pepi, donat que no compleix amb els requisits per ser declarada com a vulnerable, se li permet quedar-se unes setmanes en aquest hostal a l’espera que s’alliberi un habitatge de la borsa de lloguer social que s’adeqüi a les seves necessitats. Abans, se li havia proposat d’anar a un alberg o inclús la possibilitat d’una residència d’avis. “Jo soc independent. No tinc fills ni puc demanar una hipoteca o pagar una residència. Només demano un pis, si pot ser de dues habitacions, amb ascensor -té problemes de mobilitat- i un plat de dutxa”, remarca, tot recordant que les opcions que li han plantejat tant des de la propietat com des de consistori no compleixen els mínims.
La dona estaria disposada a traslladar-se a una altra zona de la ciutat. Ja va viure de lloguer durant tres dècades a la cruïlla entre els carrers de Padilla i Mallorca, al barri de la Sagrada Família. De fet, va decidir canviar-se quan van instal·lar l’ascensor a la finca i només van donar les claus als propietaris, tot i ser coneixedors dels seus problemes de mobilitat. Ara bé, li agradaria poder continuar residint a Sants, on ha viscut l’última dècada i ha fet xarxa. “Aquí tinc amistats i tothom em coneix, des del forn de pa a la ferreteria o la farmàcia. Em sento còmode perquè és casa meva”, afirma. La Pepi no es planteja, però, marxar de Barcelona, on porta més de mitja vida. “M’han arribat a dir que per què no marxo a Lleida o Terrassa. Fa uns anys encara m’ho hauria pensat, però ara no. Haver de viure tot això a 80 anys… Estic decebuda“, rebla. Malgrat la tessitura difícil en què es troba, l’octogenària no escatima elogis ni agraïments per als membres del Grup d’Habitatge de Sants, amb qui es van conèixer fa només tres setmanes. “Ells fan allò que molta gent no fa. Hi ha molts desnonaments silenciosos i és important que se sàpiga. Per a mi ha estat com passar de la nit al dia, ara sento que tinc un suport darrere. Només em penedeixo de no haver-los conegut abans”, conclou.
