Són dos quarts de sis de la tarda i al carrer de Leiva hi ha un local amb la porta oberta de bat a bat. Encara amb la ressaca de les eleccions del 12-M, els voluntaris de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) preparen com cada dilluns la sala central d’aquest espai -ubicat en una via poc transitada del barri d’Hostafrancs- per poder acollir l’assemblea de benvinguda. Una vintena de persones esperen a l’interior assegudes en cadires, mentre una de les integrants de l’entitat rep els nouvinguts que amb comptagotes i molta indecisió s’acosten a la porta per demanar ajuda.
“Un cop travesses aquesta porta, no tornaràs mai a estar sol“. Aquesta espècie de leitmotiv és una de les frases més repetides per aquest equip de benvinguda, que s’encarrega de fer la primera acollida dels nous casos que arriben cada setmana a la PAH Barcelona. Només aquest dilluns, l’entitat s’ha trobat amb cinc noves demandes de desnonament i diverses famílies amb problemes administratius. La majoria dels voluntaris han viscut en les seves pròpies carns diversos intents de desallotjament. Saben com dirigir-se als afectats, però són conscients de les seves limitacions. “No fem miracles, però, si et mous, t’ajudarem amb tot el que puguem. Avui per tu, demà per mi“, insisteix un dels membres de la comissió.
La desesperació d’un desnonament
La Sílvia és una de les persones que ha acudit al local per primer cop aquest dilluns. El seu cas és peculiar perquè, tot i portar tota la vida vivint a Barcelona, un problema administratiu no li permet empadronar-se en el pis de Sant Martí de Provençals on resideix ni demanar ajudes per subsistir. Té una sentència executòria per desnonament i no pot evitar arrencar a plorar quan explica la seva història i les cicatrius emocionals que encara arrossega per un episodi de violència masclista. Al seu costat, la Roxana també viu amb el neguit d’un desnonament imminent. Aquesta dona de 65 anys té fixada la data de llançament per al pròxim 4 de juliol. Ha aconseguit cita amb els serveis socials municipals, però l’alta demanda no li permet ser atesa abans del 24 de juny, quan faltarà poc més d’una setmana per al desallotjament.
Unes cadires més endavant, un home explica com la mort de la propietària del pis on resideix des de fa més d’una dècada podria deixar la seva família al carrer. Després d’acceptar diversos augments del lloguer aparentment fraudulents, les filles de la fins aleshores titular van decidir vendre’s l’habitatge. Malgrat tenir certificat de vulnerabilitat, el llogater denuncia que va començar a rebre pressions i que al final li va arribar el burofax amb la denúncia. El desnonament està fixat pel 13 de juny i l’home està desesperat.
L’única alternativa davant el col·lapse dels serveis socials
Aquests són només alguns exemples dels casos que arriben cada setmana a mans de la PAH. En sessions com les dels dilluns, els voluntaris de l’entitat intenten assessorar les famílies perquè puguin esgotar tots els cartutxos al seu abast per evitar els llançaments. Ajuda com la que proveeixen entitats com aquesta és molts cops l’única alternativa que tenen els afectats davant uns serveis socials al límit del col·lapse per l’alta demanda i que sovint no són capaços d’aportar les solucions necessàries amb la rapidesa que alguns processos requereixen.
Els mateixos membres de la PAH són un exemple de fins a quin punt pot arribar a ser crucial aquesta intermediació i suport. Cap al final de la sessió pren la paraula la Irina, una mare de dos menors que després de quatre anys esperant a la mesa d’emergència podrà accedir finalment a un habitatge protegit. El cas desperta eufòria entre els assistents, que aixequen les mans i les fan rotar de costat a costat. El petit miracle de cada dilluns.
