Barcelona concentra el seu parc d’habitatge públic principalment als barris perifèrics de la ciutat, amb una presència significativa a la Clota, Trinitat Vella, Sant Andreu, el Poblenou i la Marina del Prat Vermell. En canvi, la major part dels barris centrals, especialment als districtes de Gràcia i Ciutat Vella, registren una presència molt reduïda d’habitatge protegit, que a l’Eixample és directament inexistent. Unes dades que agreugen la situació dels barris centrals, que concentren la major part d’operacions especulatives detectades entre el 2016 i el 2024. Aquesta distorsió és una de les conclusions principals de l’estudi presentat aquest dimecres per la comissió d’habitatge de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que aterra sobre el mapa la crisi de l’habitatge amb dades públiques i dels portals immobiliàries recollides els últims vuit anys.
El districte de Sant Martí concentra tres de cada deu habitatges del parc públic de Barcelona (4.789 unitats); tot seguit trobem Sant Andreu (2.874 habitatges, el 17,8%), Nou Barris (2.301, 14,4%) i Sants-Montjuïc (2.228, 14%). I a l’altre extrem, els impulsors de l’estudi apunten molt especialment la crisi que viuen districtes com Ciutat Vella i l’Eixample.
En el cas del nucli antic de la ciutat, la manca d’habitatge assequible –només el 9,9% del total– i l’augment dels pisos turístics augmenten la tensió urbanística que viu el centre. A l’Eixample, l’informe alerta d’una “manca total d’iniciatives d’habitatge assequible” que contrasta amb la concentració “més alta” d’operacions especulatives. L’Eixample només té 228 habitatges públics, segons les dades de l’Agència Catalana d’Habitatge; xifres similars als 295 pisos registrats a les Corts i els 205 de Sarrià-Sant Gervasi. Gràcia, amb només un 2,4% del parc públic (382 habitatges), és l’altra zona amb pitjors registres.
L’especulació es dispara al centre
La radiografia de l’habitatge protegit permet detectar, sobre el mapa, una evolució contrària a l’evolució del mercat especulatiu. En aquest sentit, l’entitat veïnal remarca que entre el 2016 i el 2024 s’han deixat de renovar 75.000 contractes. Aquesta dada fa referència als “contractes extingits sense continuïtat” registrats per l’Observatori de l’Habitatge de Barcelona. És a dir, contractes que el propietari ha decidit no renovar. Malgrat que les dades no distingeixen entre contractes trencats pel propietari o pels llogaters, el portaveu de la comissió d’habitatge de la FAVB, Jaume Artigues, ha aclarit que “l’experiència diu que quan la gent marxa per voluntat pròpia, no espera a esgotar el contracte”. Per tant, es poden parlar de 75.000 “desnonaments invisibles” que afecten, segons els càlculs de l’entitat, uns 180.000 persones els últims vuit anys.
L’informe de la FAVB alerta justament que les principals operacions s’estan produint en zones sense alternatives residencials assequibles. Si bé no hi ha cap llei que descrigui amb exactitud què és la compra especulativa, des de l’entitat han agafat de base les compres d’edificis sencers per a la posterior comercialització, la cancel·lació unilateral de contractes, els lloguers turístics i de temporada, rehabilitacions comercialitzades al mercat com a “luxe” i vendes que superen l’índex de preus mitjà de cada barri.
El resultat d’aquesta llarga suma recull 619 compres especulatives des de 2016, uns 11.900 habitatges en total. L’espai més ocupat per l’especulació és Gràcia, Sant Martí, Ciutat Vella i l’Eixample, amb 568 compres destinades a la revenda. En termes relatius, l’Eixample –amb només l’1,4% d’habitatge protegit– agrupa el 40,9% de compres especulatives. El segueix a més distància Ciutat Vella (14,8%), Sant Martí (9,6%) i Sants-Montjuïc (8,7%). Gràcia, el tercer barri amb menys habitatge assequible, agrupa el 5,3% de l’especulació.
La FAVB acusa el PSC del fracàs del 30%
Artigues ha admès que no hi ha una única solució que pugui revertir aquesta tendència, però ha carregat contra el govern de Jaume Collboni per no creure’s el potencial del 30%. Des de la FAVB apunten que la reforma impulsada per Ada Colau només ha generat 115 habitatges protegits a tota la ciutat, però vehicula aquest fracàs a “irregularitats que no són habituals als planejaments urbanístics”. Algunes de les causes del fracàs, segons les conclusions exposades per Artigues, són la moratòria de dos anys entre el 2018 i el 2020 i al “frau en les llicències d’obres en grans rehabilitacions” del centre de Barcelona. L’activista també ha lamentat que les llicències d’obra es disparessin en el moment de la moratòria, un aspecte que vincula a una suposada connivència del PSC amb els promotors. El mateix estudi, en les seves conclusions, culpa el PSC de “desvirtuar” el 30% “anunciant-lo prèviament als promotors i alleugerint el sistema sancionador”.
En tot cas, els impulsors de l’estudi mantenen que l’experiència a altres ciutats avala una mesura com aquesta, que Collboni intenta reconduir a un sistema més flexible que permeti agrupar l’habitatge assequible de diferents blocs cèntrics a altres zones no massa llunyanes. Artigues insisteix en el model de París, que aplic el 30% sobre el parc d’habitatge consolidat, és a dir, sobre les promocions ja existents que es reformen. L’informe sentència que, a la capital francesa, la mesura ha contribuït a “abaixar el preu del sòl”.
