La Maria i el Pedro ja no agafen l’ordinador per buscar pis. “Hem deixat de buscar fins a l’estiu”, expliquen, resignats, després d’un any cercant un habitatge “assequible” on independitzar-se. Tenen 24 i 25 anys, respectivament, són parella i viuen a casa dels seus pares, un al Clot, l’altre a la Pau. L’optimisme és escàs. No han aconseguit passar ni tan sols els primers filtres de les immobiliàries –malgrat ser mileuristes tots dos, reiteren– i ara es resignen a trobar un “conegut” que tingui pis i els faci un favor. En una situació semblant estan la Irene i la Sara, dues germanes de 26 i 31 anys que han passat per aquestes situacions. La Irene encara viu a casa, a Sant Andreu. La Sara, la més gran, és de les joves que ha tingut sort. Fa dues setmanes que viu a Sant Martí, lluny de casa, però en un pis “a bon preu” que li cedeix una amiga “temporalment”.
Aquests casos exemplifiquen, en diferents formats, la dificultat que tenen els joves per independitzar-se. Aquesta és una altra de les realitats que amaga la crisi de l’habitatge i que el TOT Barcelona analitza a la sèrie El drama del lloguer. Tots quatre testimonis tenen al cap la nova regulació que a Catalunya entra en vigor el 13 de març. L’observen amb cert escepticisme, a l’espera de saber si funciona i abaixa uns preus que, ara per ara, els allunya de les seves expectatives. Segons l’informe Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya presentat al gener, només 2 de cada 10 catalans entre 16 i 29 anys poden emancipar-se. La xifra més alta des de 2020, però igualment inferior a la del 2008 –abans del primer boom immobiliari de la dècada– quan l’emancipació juvenil superava el 25%. Segons aquest estudi, a més, aquest segment de població hauria de destinar tot el seu salari al lloguer si volgués viure sol. Catalunya es troba a la cua d’Europa, on la taxa d’independitzats encara ronda el 32%.

Requisits impossibles d’assolir
El Pedro relata un reguitzell de requisits que els “bloqueja”. “Ens demanen, entre les dues nòmines, triplicar el lloguer del pis, tenir una antiguitat de contracte laboral superior a l’any i mig. No hem aconseguit ni parlar amb elles [les immobiliàries]. No passem el filtre de la màquina, un robot que ni tan sols et pot orientar. I potser pots mentir en alguna pregunta, però no en totes”, explica. Diu que aquest fet els ha impedit “entrar a la roda”: “Primer tenies la barrera del preu, i un cop assumeixes com està el mercat i estàs disposat a pagar més, t’adones que les condicions que et posen fa impossible que visitis un pis”.
En Guillem Domingo, tècnic d’Habitatge i Ciutat a l’Observatori DESC, atribueix aquesta situació a un mercat de l’habitatge “desbocat”. El preu del lloguer a Barcelona és de 1.171 euros mensuals de mitjana, segons les dades del tercer trimestre del 2023 publicades per l’Incasòl; un màxim històric que ha generat “barreres claríssimes” amb què els joves topen. “Buscar un pis és una mena de ‘jocs de la fam’, ja ni tan sols és una carrera d’obstacles, és una missió impossible, és molt complicat. Que la taxa d’emancipació sigui de les més baixes d’Europa no és casualitat”, apunta el tècnic.

Des del Sindicat de Llogateres, Enric Aragonès critica la situació “d’indefensió” que viuen molts joves. “Cada setmana arriben al sindicat desenes de persones, gent de totes edats, però, evidentment, també molta gent jove, amb la sensació que tothom t’intenta prendre el pèl”, explica Aragonès. L’activista detalla que la sensació d’estar passant un càsting genera “molta frustració” perquè en joc hi ha “una cosa tan bàsica com tenir un habitatge”. A més, afegeix que hi ha força joves, amb sous baixos, que viuen amb el temor d’una pujada de preu. “La garantia de tenir un pis, no només té a veure amb la possibilitat de tenir un sostre, sinó també amb el fet de viure tranquil”, conclou.
Poques alternatives per al seu ritme vital
El Pedro i la Maria viuen amb resignació la saturació que hi ha Barcelona. Han buscat i han trobat pis fora de la ciutat, però prefereixen que el primer cop lluny de casa sigui a prop de la família i els amics. “A més, el nostre dia a dia no ens ho permet”, argumenta en Pedro per justificar la decisió: tots dos treballen i estudien un màster, amb la qual cosa, si visquessin al Vallès, l’altra zona que han mirat, haurien de sortir a les 7 h de casa i tornar gairebé a la mitjanit. La Irene té impressions similars. Creu que marxar del barri no suposaria “un problema vital molt gran”, però que li seria difícil. “A Sant Andreu he crescut, tinc els amics i un ambient còmode per a mi”, explica, afegint que treballa a mitja jornada i estudia l’altra mitja.
Les quatre veus asseguren tenir un bon ambient familiar a casa i que, en cas contrari, potser sí que haurien rebaixat les seves expectatives. Malgrat tot, malgrat estar bé, arriba un moment en què un vol marxar de casa. “Viure amb la família té l’inconvenient que no tens l’espai i la intimitat que tindries a casa teva. Potser vols anar al lavabo i està ocupat, vas a la cuina i tothom hi és a dins… Evidentment, es pot conviure, però a vegades és una mica difícil, sobretot si ja has estat vivint sola o en parella”, explica la Sara, la més gran dels quatre.

Canvi de mentalitat
Segons una enquesta del CIS de 2019, el 64,4% dels joves considera que “sempre és millor comprar un pis” que no pas viure de lloguer. En tot cas, els col·lectius defensen que els joves han canviat de mentalitat. És el cas del Pedro, per citar un exemple, que assegura que no li importaria viure de lloguer tota la vida, però que aquest hauria de ser “molt assequible”. En Guillem Domingo recorda que la pregunta del CIS feia referència a les condicions actuals i detalla que els resultats són diferents –fa esment a les conclusions de la Radiografia Llogatera del CNJC– quan la pregunta es fa dibuixant un horitzó de preus assequibles. “Cadascú pot tenir les seves preferències. Hi ha qui preferirà tenir alguna cosa que passi als seus fills, segurament sí, però el que és segur és que tota persona necessita tenir un sostre per poder construir un projecte de vida estable. I si aquesta estabilitat te la dona el lloguer, la percepció potser canvia”, argumenta.
Enric Aragonès també fa esment al camí que han fet les hipoteques. “Gran part de les generacions anteriors podien accedir a una propietat, amb unes hipoteques que duraven menys anys. Ara, realment, tenir una propietat requereix més inversió i més estalvi”, comenta. Per aquest i altres motius, l’activista remarca que “ens hem de treure del cap” la idea que el problema del lloguer és un problema exclusivament dels joves. Creu que aquest segment poblacional té condicions laborals “més inestables” i que la problemàtica “es reflecteix més” en ells, però manté que cada cop hi ha més persones que allarguen el lloguer. “La gent jove que viu de lloguer es fa gran sense comprar-se un pis. Cada vegada hi ha més llogaters i alhora més arrendadors”. Tot plegat, conclouen des dels col·lectius, afavoreix una “concentració de la propietat de l’habitatge” que eixampla diferències. Que els pares tinguin un segon pis, de vegades és l’única sortida.