Quan en Josep Beltrán parla de la seva infància, ho fa com si s’hagués criat en un poble. Aquest veí de Sants de 66 anys va néixer un passatge a tocar de l’estació de Mercat Nou, en una de les barriades més desconegudes d’aquesta zona de Barcelona. Les dues fileres de casetes que conformen aquest nucli s’amaguen rere la porta del número 43 del carrer de Burgos i donen per la part posterior a la subcentral elèctrica que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) té des del 1926 davant de la parada del metro. Per accedir-hi, s’ha de travessar un estret passadís de prop de trenta metres de llarg que culmina en una via central amb dotze habitatges d’una única planta amb jardí alineats a banda i banda. La sensació és ben bé la d’haver fugit per uns segons del tràfec i els gratacels de la gran ciutat.
“Aquí celebraven les revetlles de Sant Joan sense la por de fer massa soroll. Vaig aprendre a anar en bicicleta i també jugava a pilota […] Recordo que quan el primer veí es va comprar una tele, la treia fora i ens ajuntàvem tots a veure-la plegats com si fos un cine. Érem una família”, relata en una conversa amb el TOT Barcelona. D’aquella generació que va fer d’aquest passatge la seva particular república independent ja només en queda Beltrán i un altre inquilí. La resta van acabar marxant o van morir, ocupant el seu lloc altres llogaters. La imatge de comunió i aquest oasi idíl·lic que dibuixen els records del nostre protagonista poc tenen a veure amb l’escenari actual. Les dotze casetes estan afectades des del 2003 per la tercera fase del projecte urbanístic del Calaix de Sants, que comprèn els carrers de Burgos, Jocs Florals, Riera de Tena i Bonaventura Pollés, així com l’edifici de Can Vies.
Malgrat que inicialment es preveia enderrocar una vuitantena d’habitatges, la darrera proposta plantejada pel govern municipal redueix el nombre de demolicions a una quinzena de domicilis. Entre els quals, els dotze del passatge, que hauran de ser expropiats i bona part dels seus residents reallotjats. Aquesta afectació urbanística que plana des de fa dues dècades sobre la barriada del carrer de Burgos ha convertit aquest paisatge idíl·lic en una font de problemes constant per als inquilins. Com que les casetes havien d’anar a terra, la propietat -un gran tenidor- va deixar de fer-hi un manteniment i tampoc va introduir millores per adaptar-les als nous temps. Això ha deixat els habitatges en un estat força precari, amb greus humitats, sense un sistema de clavegueram com mana i amb parets plenes d’esquerdes que cauen a trossos i sostres d’uralita que s’esfondren. En el cas de Beltrán, a tot el cúmul de deficiències que presenta casa seva, s’hi afegeix una ordre de desnonament per una subrogació de contracte acordada que mai es va arribar a posar sobre paper.
Tres generacions amb contracte de renda antiga
Per entendre el cas d’aquest veí de Sants ens hem de remuntar a la postguerra. El seu avi havia deixat Benassal (Castelló) de ben jove per buscar-se la vida a la capital catalana, on havia trobat feina posant llambordes per a l’Ajuntament. Aquí havia conegut l’àvia, una dona provinent d’un altre poble castellonenc amb qui es casaria i tindria dos fills. Abans del conflicte, la família vivia en un pis de l’avinguda de Madrid, aleshores encara sota el nom de carrer de París. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els infants van ser enviats amb la mare al poble, mentre que l’avi es va quedar treballant a la ciutat. Quan van tornar a Barcelona, ja sota la dictadura franquista, la família es va instal·lar a la caseta del número 9 d’aquest passatge del carrer de Burgos. Ho van fer sota un contracte indefinit signat l’1 d’abril del 1943. Quan va morir l’avi el 1960, el lloguer va quedar a nom de la seva dona i, quan es va produir el traspàs d’aquesta el 1986, el seu fill gran i pare del nostre protagonista en va demanar la subrogació. Aquell mateix any, la família arribava un acord per llogar la caseta contigua, la del número 10, per 60.000 pessetes l’any i un període també indefinit. Van demanar permís per ajuntar els dos habitatges i així va quedar configurat definitivament el domicili. Va ser aquest moment que els domicilis van passar a mans del seu actual propietari per una xifra aproximada d’un milió de pessetes.
L’afectació urbanística pel projecte del Calaix de Sants no va tenir cap efecte pel que fa al contracte. Es van mantenir les dues rendes antigues, en les quals ja figurava el nom de Beltrán com a inquilí. El seu pare va provar d’adquirir les dues casetes, però la propietat es va negar a vendre-les per separat tot al·legant que no podien fer divisions del terreny. “Ell volia comprar-les, però li van dir que era o tot el passatge o res. No podíem pagar el milió de pessetes que ens demanaven i es va quedar així”, assenyala. Tot i haver marxat del domicili després de casar-se als noranta, el nostre protagonista va acabar tornant a la seva casa natal el 2005 quan es va separar de la seva dona. Hi ha viscut des d’aleshores, primer amb els seus fills i el pare i, des que aquest darrer va morir el juny del 2021, ho ha fet sol. Un tràmit que havia de ser una mera formalitat com la subrogació es va convertir en una proposta de canvi de contracte que implicava multiplicar desorbitadament la renda fins als 1.400 euros, 700 per cada caseta. La propietat es va negar a subrogar-li la renda antiga i, davant la manca d’acord, el va denunciar per impagament, procés que ha culminat amb una ordre de desnonament fixada pel pròxim dilluns 10 de novembre.
Doble vulnerabilitat i irregularitats
Beltrán afronta el llançament de la casa on va néixer i pràcticament ha viscut tota la seva vida en una situació de vulnerabilitat important. Aquest òptic de formació fa temps que està a l’atur i que no troba una feina que li permeti jubilar-se en condicions. Els únics ingressos que rep són una ajuda d’uns 400 euros, totalment insuficient per poder buscar una alternativa en el mercat lliure. Als problemes econòmics se li sumen els de salut. El 2023 va patir un ictus i, tot i haver-se recuperat favorablement, el seu estat continua sent delicat. “No em puc permetre perdre el dret a la subrogació. Si em fan fora, no tinc on anar“, assegura, tot remarcant que l’única solució que li quedaria seria fer ús dels allotjaments d’urgència que el consistori posa disposició de les persones vulnerables sense cap altra alternativa. Ell estaria disposat a renunciar a una de les dues cases mantenint la renda antiga, però el propietari s’ha negat a negociar aquesta via i tampoc s’ha reunit amb el Grup d’Habitatge de Sants, que assessora i acompanya l’home en aquest procés.
Més enllà de defensar el dret a quedar-se a la seva casa natal, el veí denuncia que el desnonament s’està tirant endavant sense tenir en compte ni les greus deficiències que presenten tant el seu domicili com la resta dels habitatges del passatge ni tota una sèrie d’irregularitats que envolten la propietat. Beltrán assegura que hi ha diverses casetes que tenen la cèdula d’habitabilitat caducada des de fa més d’una dècada i que almenys hi ha dos domicilis separats que comparteixen la mateixa referència cadastral i cèdula. Tampoc hi ha comptadors d’aigua individuals, sinó que només n’hi ha un de col·lectiu i les factures de l’aigua se sumen a la renda automàticament, sense que hi hagi cap rebut pel mig. Si mirem el Portal d’Informació Urbanística (PIU) de l’Ajuntament podem comprovar que -segons el Pla General Metropolità del 1976– els terrenys en els quals s’erigeixen les dues fileres de casetes no estan qualificats de sòl d’habitatge, sinó que la meitat de la superfície està catalogada com a zona verda i l’altra com a equipament. Tot i això, el propietari continua llogant irregularment aquests domicilis per uns 700 euros cadascun.
Una eternització amb conseqüències tangibles
El pal de paller de tot plegat, però, és la situació de bloqueig del projecte del Calaix de Sants. Veïns com Beltrán fa més de dues dècades que esperen que es desencalli la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que ha de permetre la transformació d’aquest àmbit, desafectant més de mig centenar d’habitatges i reubicant de les famílies afectades per les expropiacions. La previsió és que els inquilins acabin reallotjats en el nou edifici que ha d’erigir-se al solar que s’estén a la cruïlla entre els carrers de Burgos i de la Riera de Tena, davant de l’estació de Mercat Nou. Inicialment, l’immoble havia d’estar construït a principis del 2020, una data de sobres sobrepassada. Per a molts dels afectats aquest endarreriment ha suposat problemes importants, principalment amb la manca de manteniment dels seus habitatges i finques. Tanmateix, per al nostre protagonista, podria marcar la diferència entre perdre casa seva i el dret a reallotjament o no.
“Si l’administració hagués complert els terminis previstos, no estaria en aquesta situació perquè el meu pare encara estava viu el 2020. Si hi estic és perquè encara no només no tenim l’edifici per reallotjar-nos, sinó que ni tan sols tenim el planejament aprovat”, lamenta Beltrán. El seu cas també ha arribat a mans de la Sindicatura de Greuges de Barcelona, que en una resolució emesa aquest mateix any insta l’Ajuntament a trobar una “solució adequada i consensuada” que permeti la tramitació de la MPGM, avançant així en l’execució del planejament en aquest entorn i el reallotjament dels afectats. Cal recordar que l’executiu va decidir retirar la proposta de la comissió d’Urbanisme celebrada el passat mes d’abril davant la impossibilitat d’aprovar-lo. Des dels Comuns reclamen que es garanteixi que els habitatges que es desafecten amb aquesta modificació no quedin a preu de lliure mercat, mentre que des d’ERC demanen solucionar abans la situació dels domicilis que sí que han d’expropiar-se.
