La Lucila Rodríguez va ser una de les moltes persones que va perdre la feina amb l’esclat de la pandèmia del coronavirus. Aquesta psicòloga de formació treballava com a responsable d’equips de neteja en diferents hotels de l’àrea metropolitana barcelonina. Amb l’arribada del confinament i el tancament dels allotjaments turístics, l’empresa va fer fora tots els empleats i ella es va quedar amb 53 anys a l’atur havent de pagar un pis a la capital catalana a mitges amb la seva parella d’aleshores, amb qui just s’acabava de casar. La dona no feia massa que s’havia instal·lat definitivament a la ciutat. Filla d’emigrants asturians, després de tota una vida al Perú i amb els fills ja independitzats havia decidit traslladar-se a Barcelona per allargar la seva vida laboral i buscar un tractament per a la malaltia que patia des de feia anys i que al seu país no li sabien detectar.
“Pagàvem 850 euros i vam poder aguantar una mica. Vaig demanar inclús una ajuda per poder pagar el lloguer, però me la van denegar i quan se’m va acabar l’atur ens van demandar”, explica. Malgrat que el titular del pis era un gran tenidor, la propietat va aconseguir que abandonés l’habitatge en el segon intent de llançament, després que el primer fos aturat pels activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Rodríguez va haver de deixar el domicili de Sants-Montjuïc on havia viscut els darrers anys a finals de setembre del 2021. Només va poder endur-se la seva roba, la resta de pertinences -inclosos els mobles que havia comprat ella mateixa- es van quedar dins i no els va poder recuperar. Va ser reallotjada temporalment en una pensió a Cerdanyola del Vallès amb qui era oficialment el seu marit encara, tot i que la relació s’havia acabat feia temps, i va entrar aquell mateix dia a la mesa d’emergència d’habitatge.
Gairebé tres anys després, Rodríguez continua vivint en aquesta mateixa pensió. Només una fina paret la separa del seu exmarit, amb qui no té cap mena de relació. L’habitació té bany privat, però no té cuina, de manera que només pot comprar menjar preparat. La malaltia que no li podien detectar al seu país ha acabat sent una afecció immunològica que afecta els ronyons i també ha desenvolupat recentment fibromiàlgia. Els metges li prohibeixen treballar amb el seu estat de salut, té atorgat el 35% de discapacitat i només cobra la renda mínima per malaltia, que són aproximadament 740 euros mensuals. La seva situació fa que poder accedir a un habitatge protegit sigui pràcticament l’única alternativa que té al seu abast.
700 famílies en llista d’espera
Lamentablement, casos com el de Rodríguez no són aïllats. Moltes famílies es veuen forçades a malviure en allotjaments suposadament temporals per l’eternització de la mesa d’emergència, una problemàtica que la PAH fa temps que posa sobre la taula de les diferents administracions. De fet, un centenar d’activistes i d’afectats vinguts d’arreu de Catalunya ja van denunciar a principis de maig en una concentració davant l’Agència de l’Habitatge de Catalunya que el mecanisme que havia de garantir un reallotjament per les persones vulnerables en risc de desnonament està col·lapsat i s’està convertint “en un repartiment d’engrunes”.
Les darreres dades indiquen que hi ha prop de 870 famílies que esperen un pis de la mesa d’emergència en una onzena de localitats catalanes, unes xifres que no paren d’augmentar si tenim en compte que a Catalunya hi ha aproximadament 20 desnonaments cada dia. La pitjor part se l’emporta Barcelona, que concentra el 80% de la llista d’espera, l’equivalent a unes 700 famílies. Segons denuncien des de l’entitat, el mecanisme s’ha vist “desbordat” per l’emergència de l’habitatge i la burocràcia ha fet que aquestes meses siguin “ineficaces” i no actuïn a temps per evitar que les persones desnonades tinguin alternatives d’habitatge dignes.
“Amb l’excusa que no es pot tramitar fins que ve l’ordre de desnonament, és massa tard. Estem parlant d’un procés de mesos, quan el desnonament arriba la gent no té garantit el desallotjament i acaben en pensions, càmpings, hostals i moltes vegades són allotjaments super precaris amb plagues, sense cuina…”, assenyalava el passat mes de maig el portaveu de les PAH Catalanes, Juanjo Ramon, en una atenció als mitjans de comunicació després de l’acció a la seu de la delegació central del servei. Ramon lamentava que l’entitat ja fa gairebé set anys que ve denunciant aquest col·lapse i assegurava que la solució és una qüestió de voluntat política: “S’han d’acabar les excuses i passar als fets. Els polítics han de decidir si volen governar per a les persones amb problemes d’habitatge o per als fons voltor“.
Una odissea de quatre anys
La família de la Irina és un altre cas flagrant que demostra l’eternització d’aquesta mesa d’emergència. Aquesta mare de dos menors de 13 i 11 anys es va apuntar a la llista d’espera l’any 2020 després d’un primer intent de desnonament del pis del districte de Gràcia on havia viscut durant prop d’una dècada. Una pujada del preu de lloguer i la pèrdua de la feina per part del seu marit van fer que, un cop esgotat l’atur, el sou que cobrava ella de 900 euros en el sector de l’hostaleria fos insuficient per poder pagar el pis. Van buscar ajuda al servei d’habitatge municipal, però com que només tenien un últim any de contracte no va poder intermediar. La propietat -dues germanes que es repartien tot el bloc- els va demandar.
L’esclat de la pandèmia va paralitzar el desallotjament fins a l’octubre del 2023, quan finalment es va efectuar. Durant aquest temps, la Irina va provar de trobar un nou habitatge a la borsa de lloguer del districte, però totes les opcions disponibles se n’anaven de pressupost. El mateix dia del desnonament, el consistori els va oferir allotjar-se temporalment en una pensió a Sarrià amb la condició que no podien emportar-se el seu gosset. La família va declinar la proposta i se’ls va plantejar l’opció del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), però només una visita a les instal·lacions ja va convèncer els progenitors que no era un bon lloc per viure amb menors. Van aconseguir que un familiar els acollís durant dos mesos, però el pis de 60 m² que compartien era massa petit per vuit persones.
Amb l’arribada de Nadal, la família va traslladar-se 10 dies a un càmping de Tarragona aprofitant les vacances dels petits i amb l’esperança de trobar una alternativa amb el canvi d’any. Res més lluny de la realitat. Trobar una habitació per quatre persones va ser impossible i van acabar instal·lats en un altre càmping de Gavà, on van resistir tres mesos pagant un lloguer amb alguna ajuda dels serveis socials. La Setmana Santa va fer disparar els preus de l’allotjament i la Irina va haver de demanar a uns amics que els deixessin viure durant un temps a una segona residència que tenien a Cunit pagant un petit import. Això suposava que els pares havien de fer un trajecte en tren de gairebé hora i mitja cada dia per anar a treballar i portar els fills a la seva escola, que està ubicada al districte d’Horta-Guinardó.
Solució amb clarobscurs
Quatre anys després, la Irina per fi va rebre el passat mes de març la notificació on els informaven de l’adjudicació d’un pis de la mesa d’emergència. Malgrat que el procés s’havia completat a principis del 2024, ningú sabia explicar-li a la dona perquè no podien accedir a l’habitatge. Finalment, la família va esbrinar que el domicili estava encara en obres i que la data d’entrega prevista era pel mes de juny. Això va suposar un cop dur per a la dona: “Per a una família que està patint tant com nosaltres, era massa lluny“. La Irina va ser una de les afectades que va participar en la protesta davant la seu de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. “Un dia després de l’acció, em van trucar per dir-me que ja podia pagar la fiança per entrar al pis”, assegura.
Els problemes no es van acabar aquí. Quan van arribar fins al domicili, ubicat al barri de Can Baró del mateix districte d’Horta-Guinardó, van comprovar que la porta d’accés a la finca no tancava i un cop ja signat el contracte, que els dona accés a l’habitatge durant set anys amb possibilitat de pròrroga, es van trobar amb una fuita d’aigua al lavabo que ha creat una gran taca d’humitat a l’habitació que comparteixen els dos menors. Dues setmanes després, l’avaria segueix sense arreglar-se. “La lluita no s’acaba aquí. També tenim un deute acumulat durant tot aquest temps esperant a la mesa de més de 40.000 euros. Almenys el malson sembla que està més a prop d’acabar-se i ara podem respirar, començar de nou“, afirma.
