La Rita González es va assabentar de la pujada del lloguer del seu pis al supermercat. Quan va anar a passar-se diners de la cartilla a la targeta per pagar, va comprovar que només hi tenia 50 euros. “Vaig haver de tornar-ho tot perquè si no, no tenia per passar el mes“, assegura en una conversa amb el TOT Barcelona. Aquesta veïna del Raval fa gairebé una dècada que viu en un dels pisos del número 2 del carrer de Santa Elena, una finca propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Hi va arribar de la mà del seu pare, que n’era el titular i que hi va viure fins a la seva mort. Des de fa dos anys, ella figura com a llogatera de l’habitatge, que és de protecció oficial i en el qual resideix amb les seves dues filles. “Els meus ingressos són de 1.000 euros al mes i pagava uns 120 de lloguer. No ens donava per anar de vacances, però, si necessitava canviar la rentadora perquè estava espatllada, podia fer-ho sense hipotecar-me”, reconeix.
Sense avís previ, el seu lloguer va passar a partir del passat mes de febrer a ser de gairebé 500 euros, quatre vegades més que inicialment. Davant d’aquesta situació, va acudir a l’Institut Municipal de l’Habitatge per demanar explicacions per aquest augment. “Em van dir que, si volia saber el motiu de la pujada, havia de signar abans una clàusula. M’hi vaig negar i vaig presentar una instància. Encara no he rebut resposta”, apunta. El seu cas no és únic. Almenys sis veïns de la mateixa finca del Raval que es troben en una situació semblant a la de González han vist com en l’últim any s’incrementaven els seus lloguers fins a cotes similars sense que ningú els informés ni de les raons ni tan sols del canvi de preu. L’hemeroteca ens diu que aquest tipus de pràctiques amb famílies vulnerables són habituals quan a l’altra banda hi ha un gran tenidor o un fons voltor, però sorprenen si tenim en compte que l’interlocutor i propietari dels habitatges és en aquest cas el consistori barceloní.
De l’emergència a la precarietat
En el cas d’en Samir Sriheb, el que va aixecar la llebre sobre la pujada del lloguer del seu pis va ser una visita al banc. “Vaig veure que m’havien cobrat uns 500 euros i no els 210 que pagava fins ara. Em va sorprendre perquè ningú ens havia avisat, pensava que seria un error“, assenyala. Aquest home de 44 anys viu amb els seus pares en un altre dels habitatges del número 2 del carrer de Santa Elena des del 2015, quan hi van accedir gràcies a la mesa d’emergència municipal. La pensió per incapacitat que cobra ell són els únics diners que entren a casa perquè els seus progenitors fa temps que estan jubilats. Amb aquest recent increment, es veuen amb l’aigua al coll. “Hem de fer un gran esforç per arribar a final del mes”, admet.
La família de la Hafsa llmaziani pensava que havia trobat per fi l’estabilitat buscada quan van entrar a viure en un dels pisos d’aquest bloc del Raval l’any 2019. Després de patir un desnonament força polèmic en una finca del carrer Nou de la Rambla i de veure’s forçats a abandonar la que havia estat casa seva durant gairebé dues dècades, els més de set mesos d’espera a la mesa d’emergència van acabar de donar els seus fruits en forma d’un habitatge de protecció oficial. Allà s’hi va instal·lar amb el seu marit i els quatre fills. Van començar pagant 240 euros, però ràpidament els van pujar a 270. Durant la pandèmia del coronavirus, es van suspendre els pagaments. Tanmateix, els llogaters van haver d’abonar els imports no cobrats per la crisi epidemiològica progressivament en els següents mesos.
L’última gran pujada va ser fa prop d’un any, quan el preu es van enfilar fins als 580 euros, una xifra que van poder rebaixar lleugerament gràcies a una subvenció per pagar el lloguer. Malgrat això, la situació econòmica d’aquesta família continua sent eminentment precària. El marit cobra uns 800 euros de la baixa per incapacitat, mentre que llmaziani treballa les hores que pot per tenir una mica de coixí. Els ingressos familiars els completa la filla gran, que tot just acaba de començar a treballar a la vegada que estudia. “Tot el que rep el meu marit se’n va en l’aigua, el gas i la llum. A vegades inclús ni ens arriba… El que cobro jo serveix per poder menjar els sis, però és molt dur. Anem ofegats”, afirma la dona.
Una normativa que ofega els vulnerables
Fonts municipals consultades pel TOT Barcelona asseguren que totes les persones adjudicatàries d’habitatges de protecció oficial han de fer una revisió cada dos anys per analitzar la seva situació actual i ajustar-ne el preu en funció. Les mateixes veus indiquen que aquest és l’únic supòsit en el qual es permeten increments d’aquest tipus, però precisen que els imports “mai seran superiors al 30% dels seus ingressos”. Aquestes afirmacions contrasten amb alguns dels casos de veïns d’aquesta finca del Raval recollits per aquest mitjà, on no s’estaria complint aquesta regla perquè no s’està respectant el llindar fixat al reglament. En altres caos, però, els increments proposats s’emmarquen en la Llei, però posen contra les cordes les famílies afectades, que no deixen de ser beneficiàries d’un pis de protecció municipal per la seva condició de vulnerabilitat.
La situació comuna d’aquests veïns els ha portat a unir forces i plantejar-se la possibilitat de presentar una demanda conjunta per exigir explicacions a l’Ajuntament, tant per no haver notificat les pujades com per la magnitud d’aquestes. “És veritat que comparats amb els preus del mercat són lloguers assequibles, però és que estem parlant de pisos de propietat municipal i de famílies molt vulnerables“, remarca José Luis Valverde, un dels veïns veterans del bloc que fa les funcions de portaveu de la comunitat. Valverde fa dues dècades que viu en aquesta finca, després que l’edifici on residia abans al carrer de Sant Ramon fos enderrocat als noranta per obrir la rambla del Raval. En aquest temps, l’home ha vist passar nombrosos inquilins i ha comprovat com el tracte amb el consistori sempre és força complicat per a qualsevol gestió, sigui quina sigui.
Un exemple simptomàtic d’això és el fet que l’immoble fa gairebé un mes que no té intèrfon perquè algú el va arrencar i també té la porta que va a parar al carrer trencada. De fet, cada dos per tres, els veïns han de reclamar que s’arregli l’accés principal perquè ha estat vandalitzat. “És com si els féssim nosa i volguessin desentendre’s“, lamenta. Al seu costat, González assenteix i lamenta que a la lluita contra la degradació del seu edifici i dels voltants hagin de sumar ara les dificultats per poder pagar el lloguer. “La meva filla gran va al matí a la universitat i a les tardes fa pràctiques. Què ha de fer com vaig fer jo i deixar-ho tot a 14 anys per posar-se a treballar? Sembla que et vulguin sempre ofegat, que no puguis treure el cap“, etziba.
