La Gessamí Catafau s’ha acostumat a veure esquenes des del taulell de la seva llibreria de vell. No perquè no sigui cridaner l’aparador magnífic de fusta presidit per quatre plafons de postals, sinó perquè davant té la façana principal del Palau de la Música. “Quan vaig arribar era molt diferent. La vorera feia dos pams i el Palau no es podia visitar com ara, només s’organitzaven visites concertades quan hi havia prou gent interessada”, recorda en una conversa amb el TOT Barcelona. Aquesta dona de 65 anys està al capdavant des de fa gairebé quatre dècades de la Llibreria del Palau, un dels pocs negocis de tota la vida que sobreviu en un epicentre de la gentrificació a la ciutat com aquest. Tenia 24 anys quan va agafar el relleu al seu pare, que només feia uns mesos que llogava aquest local ubicat als baixos del número 6 del carrer de Sant Pere Més Alt. Ell es dedicava a vendre objectes i estris de tota mena que anaven des de setrills a draps de cuina, però ella va decidir apostar per obrir una llibreria. “Jo no vaig buscar el local, van ser un cúmul de circumstàncies personals i familiars que m’hi van portar. M’agradaven els llibres, però no en tenia ni idea de l’ofici”, admet.
Una de les primeres coses que va fer només agafar el negoci va ser anar-se’n als Encants. Allà va omplir una furgoneta de volums d’Aranzadi, una sort d’enciclopèdia del món jurídic i legislatiu, per poder col·locar-los a les prestatgeries i que no es veiessin tan buides. Els inicis van ser molt durs, però Catafau tenia un pressentiment que la va portar a no tirar la tovallola. “No era possible que el Palau de la Música estigués tan infravalorat. Veia que tard o d’hora deixaria d’estar-ho i, per això, em vaig aferrar a aquest local. Si hagués estat al carrer de sota, hauria plegat al cap d’un any”, assegura. De fet, la llibretera pot presumir d’haver estat la primera que va poder vendre postals de l’obra de Lluís Domènech i Montaner fora del recinte modernista. “Abans no es feien postals per comercialitzar com ara, les tenien a dins del Palau en unes vitrines. Quan vaig preguntar, em van dir que em deixaven comprar-les per vendre-les a la llibreria sempre que les posés cinc pessetes més cares“, rememora. En aquells primers anys d’aprenentatge de la professió, va jugar un paper clau en Felip Maria de Dalmases, un bibliòfil que un dia va passar per casualitat davant de la llibreria i, en veure el panorama, va voler ajudar la jove responsable. “Va ser el meu mestre i una de les grans sorts de la meva vida”, subratlla.
Aquesta formació ha convertit Catafau en una rara avis en el sector de les llibreries de vell. En comptes d’abastir-se en subhastes i anar a buscar aquelles peces de més valor, ella ha gaudit sempre més la feina d’investigació i de rata de biblioteca, rebuscant pels arxius i les biblioteques especialitzades. “Per al col·leccionista de veritat no són un bon lloc perquè no em moc. De seguida vaig deixar d’anar als Encants i visc del material que guardo als magatzems i dels exemplars que em porta la gent”, admet. I afegeix: “No tinc aquest esperit de comerciant, de negociar i regatejar. Si m’ha funcionat el negoci tot aquest temps és perquè soc perseverant”. Interromp la nostra conversa una parella que acaba d’entrar a la llibreria. “Podem anar a dins?”, pregunten assenyalant el passadís que s’obre al cantó dret del taulell. Uns minuts després, surten de les entranyes de l’establiment sense cap llibre a les mans. “No heu trobat res?”, els pregunta Catafau. La parella s’acomiada i marxa. “La majoria de la gent se’n va sense comprar, però la foto dins sí que se la fan… Molts no es fan càrrec que no estàs aquí perquè sí”, lamenta la responsable.
Un passat com a perruqueria
El local de la Llibreria del Palau consta de dos espais diferenciats. L’estança principal és la primera que trobem quan traspassem l’entrada, té les prestatgeries desbordades de llibres i també hi ha exemplars que s’amunteguen en caixes a terra. Hi ha tal quantitat de material que, moure’s d’una banda a l’altra de l’habitació, no és fàcil. El pas és estret i s’ha d’anar salvant obstacles. Al costat dret del taulell, trobem el mateix passadís per on ha desaparegut la parella fa només uns instants. Aquest comunica amb una mateixa estança dividida en diferents espais més petits per prestatgeries. En un dels racons d’aquest passadís destaquen dos quadres penjats de la paret. Un és una fotografia de l’entrada del local abans de l’aterratge del pare de Catafau. La fusta llueix pintada de verd i també hi ha dues portes de vidre decorades amb forjats on avui dia trobem l’aparador. Al plafó on ara es pot llegir el nom de la llibreria hi apareix una paraula en majúscules i amb lletra daurada: Peluqueria.
Durant bona part del segle XX, aquest establiment va funcionar com a perruqueria per a homes i dones. “A l’entrada hi havia els sofàs i la barberia, però la joia de la corona era la part reservada a les senyores, que entraven per una altra porta que dona a la porteria de l’edifici”, explica l’actual responsable. Al costat de la fotografia, hi ha penjats dos retalls de la premsa de l’època en què s’anuncia en castellà la Perruqueria Puig amb el reclam de comptar amb la tecnologia més innovadora per fer ondulacions permanents als cabells, un estil que estava molt de moda entre el públic femení aleshores. De la vida passada del local, només es conserva la portalada de fusta -que està protegida patrimonialment- i un armariet ubicat entrant a mà esquerra que s’utilitzava per guardar els estris de barberia i que Catafau va restaurar per reaprofitar-lo. Costa d’imaginar que fa mig segle això havia estat un altre negoci.
Sort i desgràcia del turisme
Quan aquesta llibreria de vell va obrir les portes l’any 1986, el barri era ple de majoristes de teles i el tràfec dels camions que carregaven i descarregaven material era constant. Quatre dècades més tard, no en queda pràcticament res d’aquella època. “A poc a poc va anar desapareixent. Ja no hi ha cap botiga de les antigues i, al nostre edifici, tampoc cap dels veïns de tota la vida. Que encara aguantem és ben bé el miracle de Lourdes“, afirma la responsable, que manté un contracte de lloguer de renda antiga. Catafau va provar d’actualitzar el negoci per ampliar les vendes, amb una pàgina web i un catàleg en línia, però l’experiència no va sortir bé. Actualment, el seu únic contacte amb el món digital és a través d’una amiga seva que li porta les xarxes socials, on cada dia es promociona un llibre diferent. Tot i aquest esforç per arribar a un públic més local, la majoria dels clients són turistes. “Sort en tinc d’ells i de què aquest tipus de comerços estiguin desapareixent arreu. A la gent li fa gràcia trobar-se un lloc així, on tot és més humà, hi ha un cert desordre i -tot i que em faci ràbia- una mica de pols”, diu.
L’efecte nostàlgic, però, no deixa grans marges entre setmana. En el temps que portem de conversa, que té lloc una tarda de dimecres feiner, Catafau ha venut només un llibre i una postal. “Hi ha dies que no en venc ni un. Altres que faig vint euros…”, reconeix. Ara bé, aquests dies de sequera es compensen normalment amb els caps de setmana. “Estic en un lloc que és de turistes. Hi ha molts diumenges que treballo i faig més que durant tota la setmana“, apunta. Ara se les ha de manegar tota sola, però abans de la pandèmia havia arribat a tenir tres persones contractades per torns. “Ja no m’ho puc permetre”, lamenta. Malgrat les dificultats, la responsable no es planteja per ara abaixar la persiana. “Mentre estigui bé de salut, aniré tirant. Ara ja és una qüestió de resistència”, indica. Catafau sap que si tanca no hi haurà continuïtat amb el negoci, almenys per part de la seva filla. “No li he hagut ni de proposar. Les sensibilitats no s’hereten”, comenta dibuixant un somriure.
A només dos mesos de celebrar oficialment les quatre dècades de trajectòria darrere el taulell, la llibretera reconeix que no hauria sobreviscut tant de temps si no li agradés la seva feina i considera que aquesta és una de les claus de l’èxit. “Si feu alguna cosa, que us agradi. Jo m’imagino treballar cada dia en un forn o una carnisseria…”, reflexiona. També té molt clar que el paper de les administracions hauria de ser més proactiu i que hi ha una falta crònica de suport que fa pràcticament impossible la supervivència dels negocis de tota la vida. “Tothom ens diu que no tanquem, però després d’ajudes no arriba res de res. És molt bèstia la pressió a la qual estem sotmesos i la sensació és que no estem valorats”, rebla.
