El passeig de Sant Joan és menys passeig de Sant Joan des de fa prop d’un any i mig. El que havia de ser un tancament provisional per un problema de salut del responsable ha acabat convertint-se en la clausura definitiva d’un dels membres del trio d’establiments emblemàtics que resistia en aquesta avinguda barcelonina, en una espècie d’alineació astral o miracle. La Ferreteria Llanza ha abaixat la persiana per la jubilació als 82 anys d’en Jaume Llanza, tercera generació de la família al capdavant. Ho ha fet sense fer soroll i a les portes del seu centenari, que hagués estat el colofó perfecte a una trajectòria que es remunta al 1928. La notícia -avançada per l’Ara i confirmada pel TOT Barcelona- no ha agafat per sorpresa els que des de fa tota una vida són els companys de viatge del negoci: la Fusteria Ribas i la Lampisteria Sáez. Dos comerços històrics alineats entre els números 59 i 61 del passeig de Sant Joan que ara veuen com la baula que els unia -literalment, perquè la ferreteria està ubicada al mig- tanca les portes per sempre.
“Ell segur que hauria continuat si hagués pogut, però ja tenia 82 anys. Jo estic mig jubilat i en faig 76 la setmana que ve. Mentre pugui aguantar, continuaré“, assegura en una conversa amb aquest mitjà en Daniel Ribas, propietari i responsable de la fusteria que porta el seu cognom. Per respondre a la pregunta de quants anys fa que el negoci està obert, assenyala una fotografia en blanc i negre que hi ha col·locada a l’aparador de la Ferreteria Llanza i que encara s’entreveu entre els forats de la persiana abaixada. La imatge mostra una berlina, arrossegada per un cavall mort, que acaba de rebre l’impacte de la metralla d’una de les bombes llançades a l’Eixample durant la Guerra Civil. Al fons de la instantània, apareixen els rètols de la ferreteria i la fusteria. “Aquí hi va haver morts i tot [un dels quals a la mateixa porta del local del Llanza]. Buscaven l’Elizalde”, explica l’home, en referència al propietari de la coneguda fàbrica automobilística que porta el mateix nom.
Mentre xerrem sobre la deriva d’aquesta avinguda barcelonina, envaïda des de fa anys per les franquícies, una clienta s’acosta a l’establiment per demanar pressupost per arreglar un tamboret antic dels de reixa. “No el vull tirar perquè la fusta és molt bona i només té feta malbé la part de dalt”, diu la dona. Ribas fa una fotografia del moble i s’ho apunta per comentar-li a l’especialista. “Ara ja ningú està preparat per fer aquestes feines… Em va costar molt trobar algú que pogués”, reconeix. El fuster és autònom, molts cops treballa a domicili i en té prou amb els clients que té repartits pel barri per subsistir. Va tenir la sort de poder comprar el local en el seu moment, esquivant els intents -inclús per la via judicial- de fer-lo fora de la finca. Tit i la tranquil·litat que li dona ser-ne el propietari, és conscient que, quan decideixi jubilar-se completament, no hi haurà relleu. “Abans hi havia fusters aquí i allà i tots teníem feina. Ara gairebé només quedo jo. El meu fill va estar amb m una temporada, però viu fora i ha fet la seva vida allà”, apunta.
Retalls d’una època que desapareix
A l’altra banda de la Ferreteria Llanza, els llums led i alguns neons trenquen amb l’aparença sòbria de tota la vida de la Lampisteria Sáez. Si fora destaca principalment el rètol antic en lletra lligada, dins encara es manté bona part de l’estructura original, així com l’aparador i diverses estanteries farcides de capses. Tot i dedicar-se a sectors completament diferents, els tres establiments tenen una distribució interior semblant, hereva d’una època en què els responsables dels comerços vivien al pis superior dels locals. A la primera planta de la lampisteria es va criar precisament l’Antonio Sáez, de 60 anys i el petit dels dos germans que actualment comanden el negoci fundat el 1940 després d’agafar el relleu del seu pare. “El passeig de Sant Joan era el nostre camp de futbol. Recordo que quan passava el sereno ens treia la pilota perquè no volia que juguéssim aquí enmig. Encara mantenim amistat amb alguns dels nens que aleshores ens ajuntàvem. Va ser una bona infància”, explica.
Sáez ha vist de primera mà la mutació de l’avinguda i la pèrdua no només dels comerços de tota la vida, sinó també del teixit veïnal. “El meu pare treia la cadira i es posava a parlar amb tothom que passava. Ara ja no coneixes ningú, la gent gran s’ha anat morint i els clients de sempre tampoc hi són”, lamenta. Els lampistes -que també són autònoms- estan de lloguer al local de la finca del número 59. Tot i no haver pogut adquirir-lo en el seu moment, sí que han pogut renovar el contracte recentment. Si no hi ha contratemps, podran aguantar al capdavant de la botiga almenys fins a la jubilació del petit dels germans. És a dir, d’aquí a uns cinc anys o així.
Sobre l’adeu de la Ferreteria Llanza, Sáez assegura que ha estat un comiat per força major, però admet que la notícia els entristeix, sobretot si pensen en qui pot acabar ocupant el seu lloc. “És una pena, ha estat un molt bon veí. Hem estat aquí els tres negocis des de sempre, però, d’aquí a cinc anys, potser ja no hi serem cap”, vaticina el lampista, que considera que les administracions podrien fer més per evitar que almenys algun d’aquests negocis històrics no acabi tancant.
