Sense cultura, no hi ha festes. Aquest ha estat el leitmotiv que ha marcat l’edició d’enguany de les festes de Gràcia. La disputa entre la Coordinadora de Colles de Cultura Popular de Gràcia i la Colla Vella ha acabat desposseint la festivitat de la seva essència, obligant a cancel·lar la gran majoria dels tradicionals actes de cultura popular. En un any en què el pregó ha alertat sobre els perills de la gentrificació ferotge que pateix aquesta zona de la capital catalana, el barri barceloní s’ha quedat sense precisament aquells trets distintius que ens recorden que no és un decorat fet per als turistes i que doten els seus carrers d’aquesta identitat de poble que reivindiquen molts graciencs.
Les processons amb crits de protesta per la pèrdua d’aquest paper protagonista de la cultura s’han convertit sens dubte en la banda sonora d’aquest any, substituint d’aquesta manera el buit deixat per les gralles, les batucades, els timbals i els trabucaires. Enmig d’aquest soroll i d’unes disputes on l’Ajuntament també ha sortit mal parat pel fracàs en la mediació, un petit carreró ha aconseguit alçar la veu entre el guirigall per recordar que no tot està perdut i que aquest esperit popular gracienc també es troba en el ja clàssic concurs de carrers guarnits. Fent bons els pronòstics, que el situaven des de bon inici com un dels favorits per endur-se el guardó, el carrer de Mozart ha aconseguit aquest dilluns guanyar l’edició d’enguany del certamen gràcies a la seva preciosa recreació de l’univers d’Hayao Miyazaki.
Aquesta via gracienca ens proposa un viatge per algunes de les grans produccions del director japonès i del reconegut Studio Ghibli, responsables de films d’animació alabats per la crítica com El viatge de Chihiro, El meu veí Totoro o La princesa Mononoke. Tots ells tenen cabuda a Mozartzaki, un recorregut amb un decorat molt cuidat que abstrau el visitant del bullici i el soroll de la veïna plaça de la Vila de Gràcia i l’endinsa en un món de fantasia que sembla comptar amb la seva pròpia banda sonora, que, com fa Miyazaki en les seves pel·lícules, acompanya els personatges fins a convertir-se pràcticament en un protagonista més.
Un microclima que et trasllada al Japó
Només accedir al carrer de Mozart ens trobem amb un gran bust de la bruixa Yubaba, un dels personatges principals d’El viatge de Chihiro. La seva presència imponent presideix una espècie de túnel fosc que transporta el visitant directament a un dels escenaris del film. En aquest punt, és impossible no imaginar-se de fons la suau melodia de les peces del compositor Joe Hisaishi, que al llargmetratge acompanyen la protagonista durant tot el seu recorregut per un món paral·lel governat pels esperits. La poca amplada de la via fa que es generi una mena de microclima que trasllada el públic a un carreró fosc japonès ple de comerços tradicionals i establiments de menjar ràpid. Aquí trobem un altre dels personatges més icònics del film com és la figura sense rostre que acompanya la Chihiro en el seu viatge en tren pel més enllà, que en aquest cas s’ha convertit en parada obligatòria per a molts dels visitants, que aprofiten per fer-se una fotografia al seu costat.
A només uns metres trobem referències a dues altres pel·lícules de Miyazaki com són una reproducció del personatge d’en Totoro (El meu veí Totoro) o de la mateixa princesa Mononoke (La princesa Mononoke), així com una representació d’en Haku, el gran drac que acompanya i ajuda la Chihiro en la seva tornada al món dels vius. Inclús la tradicional barra de bar on se serveixen cerveses i combinats sembla convidar a demanar-se un got de sake o algun altre producte japonès. El recorregut culmina amb l’escenari, que enguany dona a la plaça de la Vila i que està protegit per una gran figura estelada també extreta de l’univers de l’aclamat director asiàtic.
El valor de la perseverança
Cal recordar que el carrer de Mozart ja va estar l’any passat a punt d’alçar-se amb el primer premi gràcies a la seva interpretació de l’obra Alícia al país de les meravelles de l’autor britànic Lewis Carroll. Cinc punts els van separar aleshores del carrer del Progrés, que es va acabar imposant amb un decorat inspirat en la pel·lícula A Bug’s Life de Pixar en una de les edicions més disputades que es recorden i on molts els donaven com a favorits. “L’any passat tothom va quedar meravellat amb el guarnit. No vam guanyar la votació del jurat, però sí la del públic. Per això aquest any hem decidit mantenir el mateix esperit”, explica Marcelo Domínguez, un dels membres de la comissió encarregada del decorat.
Sobre la tria de la temàtica, des de la comissió asseguren que la reflexió que fa el director japonès en els seus films sobre temes com la infantesa i la guerra els va semblar adient per poder plasmar-ho aquest any i enviar un missatge més enllà del concurs. “Volíem crear un recorregut que representés aquesta màgia que Miyazaki aconsegueix amb les seves pel·lícules. Que poguessis entrar en el seu món. Veure que els nens reconeixen els personatges i que la gent que entrava acabava meravellada ha estat emocionant”, assegura Domínguez.
La perseverança, doncs, sembla ha estat la clau perquè aquesta via gracienca pogués enguany finalment endur-se el guardó, superant d’aquesta manera la versió gracienca de les icòniques capelles de noces de Las Vegas que ha presentat la plaça de Rovira i Trias i la festa discotequera de finals del segle XX que ha proposat el carrer de Jesús, que han quedat en segon i tercer lloc, respectivament. Una menció a part mereixen tant el carrer del Progrés (quarta posició), fins ara vigent guanyador i que ha preparat un decorat inspirat en el món dels videojocs, des dels vuitanta fins a l’actualitat, i el carrer de Ciudad Real, que tot i acabar en dotzè lloc en el rànquing ha meravellat i emocionat els visitants amb el seu homenatge a l’escola republicana, un escenari inspirat en la pel·lícula recentment reconeguda El mestre que va prometre el mar. L’alta qualitat dels decorats d’enguany sembla que en certa manera hagi volgut compensar la pèrdua dels actes de cultura popular, com un recordatori de la importància de mantenir les tradicions en un context com l’actual. Caldrà esperar a l’any vinent per comprovar si aquesta essència gracienca està en extinció o si bé aquest revés acaba convertint-se en una revàlida per recuperar el terreny perdut a la gentrificació.
