L’escriptora Tània Juste (Barcelona, 1972) és molt clara i incisiva, sense embuts. Llicenciada en història per la Universitat de Barcelona (UB), l’escriptora barcelonina ha reconvertit la seva vida per dedicar-se a l’escriptura de “novel·la històrica contemporània” -tal com bé matisa en tot moment-, amb set publicacions dedicades a etapes del passat més recent de la societat catalana i espanyola. Aquesta conversa amb el TOT Barcelona la justifica la publicació de la seva darrera novel·la Les noies de Sants (Columna Edicions, Grup 62), una obra inspirada en la família Molina, la seva família. Cinc noies joves que, de la mà del seu pare i la seva mare, van abandonar el camp valencià per traslladar-se a la Barcelona industrial, més concretament al barri de Sants. En aquesta entrevista, l’escriptora barcelonina reflexiona sobre el paper de la dona durant la primera dictadura de Primo de Rivera, el breu període posterior de República, la Guerra Civil espanyola i la crua postguerra; i s’endinsa en els secrets que han convertit Sants en un nucli de resistència de l’esperit de vila, fins i tot després de l’annexió a la ciutat.
Les noies de Sants neix, tal com vostè explica en els agraïments del llibre, d’una conversa amb la seva mare. Com va ser el moment de connectar amb la història per primera vegada?
Exacte, la novel·la neix d’una conversa amb la meva mare, d’un d’aquells moments meravellosos que no sempre tenim temps per gaudir durant el nostre dia a dia. La meva mare em va acompanyar a una conferència que havia de fer a Madrid. L’endemà, abans de disposar-nos a tornar, esmorzàvem plegades a l’hotel i, sense cap mena de pressa, ens vam posar a xerrar. Jo ja tenia al cap la idea d’indagar sobre la vida de la meva àvia i les seves quatre germanes [les cinc noies de Sants], perquè em cridava molt l’atenció com aquestes cinc noies jovenetes van arribar del camp de València fins al barri de Sants, i com havia degut ser la seva vida a partir d’aquell moment, tenint en compte que els va tocar viure en un barri de Sants amb un ambient molt treballador, i amb molt teixit veïnal, molta vida de barri. Com devia haver sigut viure des d’allà tot el que els va tocar viure? Amb la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra, la postguerra… i tot el que va significar per a les dones aquesta etapa convulsa de la història…
La seva història em tenia encuriosida, i vaig començar a fer preguntes. Primer sobre la meva àvia Pilar, i després sobre les seves quatre germanes per descobrir quins rols tenien dins de la família. D’entrada, amb com les recordava la meva mare, com les interpretava. I, a partir d’aquí, sobre totes les descendents de les noies de Sants. Ha estat un exercici molt [amb èmfasi] enriquidor, perquè t’estan parlant de les dones de la teva família, però també t’estan parlant d’una època, de com era ser jove en aquells moments tan intensos… D’aquí, està clar, que n’havia de sortir una novel·la [riu].
Tenia algun coneixement sobre Les noies de Sants abans de la conversa amb la seva mare?
Coneixia algunes coses que els van passar en aquella època, però eren retalls inconnexos. En la meva família, com en tantes d’altres, es va instal·lar el silenci després de la guerra… Hi van passar moltes coses, vincles familiars que, de sobte, van començar a trontollar… Imagino que totes aquestes circumstàncies van portar moltes famílies a instal·lar un pacte de silenci. És per això que les generacions que vam venir després, la de la meva mare i les meves tietes, la meva i les meves cosines, ens hem perdut moltes coses. Jo volia escriure aquest llibre per mi, per connectar tots aquests retalls inconnexos, i per fer una investigació històrica. Com faig sempre, però amb el component familiar afegit. És a dir, començar per la meva família, per entendre exactament què va passar, i a partir d’aquí construir una ficció, construir una novel·la. Sempre dic que aquesta no és una biografia de les dones de la meva família. És un homenatge a elles, però és una novel·la, inspirada en cinc protagonistes que tenen molt a veure amb elles.
Com ha estat el procés d’investigació familiar?
He d’admetre que ha estat un procés que, en alguns moments, m’ha fet una mica de por… posar la mirada en tots aquests silencis no sempre és fàcil. Fa por perquè no saps amb què et toparàs. De fet, és molt probable que, a mesura que comencis a investigar, trobis coses que no t’agraden… I, clar, estàs parlant de la teva família, estàs parlant d’allà on vens, i aleshores és difícil emocionalment de gestionar. Però tot i així, també em podia més la curiositat i les ganes d’entendre. Jo penso que, com a novel·listes, tenim una certa capacitat d’empatia i de jutjar poc les històries amb què tractem. A mi m’interessa especialment la condició humana, els defectes de les persones, les seves imperfeccions… Tot el que fem malament com a societat, però també les coses bones. M’interessa de tota la societat, independentment de si són família meva o no. No m’importa, no els he de jutjar.
Quan vaig començar a investigar, vaig trobar començar a descobrir com havien sigut la meva àvia i les meves tietes àvies, que no les havia conegut com a dones joves. I això ha sigut un exercici molt enriquidor, molt bonic de fer. Ara m’estic trobant amb què quan la gent llegeix la novel·la pensa en les dones de la seva família, les seves tietes, les seves àvies, les seves besàvies… i això per mi és un regal. Pensen en totes elles que potser han viscut unes heroïcitats durant tots aquests anys més quotidianes i, per tant, menys vistoses que la dels homes, de la família, que van anar a la guerra, que van ser milicians. Però aquestes dones també van lluitar la seva pròpia guerra.
Quina va ser aquesta guerra a què es refereix?
El paper de la dona durant tota aquesta època, des de la dictadura de Primo de Rivera fins a la postguerra, va ser molt intens. Elles van haver de lliurar moltes batalles, perquè van fer la guerra, però no només la Guerra Civil espanyola des de la rereguarda, sinó que també van lluitar en moltes altres guerres simultàniament. En el cas de Les noies de Sants són cinc germanes que arriben des del camp valencià a un barri treballador com és Sants. Noies que tenen una escolarització molt minsa, amb una preparació molt pobre i, per tant, amb unes possibilitats molt escasses. Normalment, o eren cosidores a domicili, amb unes condicions laborals molt pèssimes, o es posaven a treballar directament, quan feien catorze anys a la fàbrica tèxtil de Sants. A l’emblemàtica Espanya Industrial, que era la gran fàbrica tèxtil de les primeres dècades del barri. És precisament en aquestes fàbriques on les dones han de lluitar per aconseguir un seguit de condicions laborals que, com els homes, no existien. Ara bé, les dones també han de lluitar més guerres, contra l’assetjament sexual, per exemple, o com el fet de no tenir baixes per maternitat… De fet, moltes dones perdien els seus fills durant l’embaràs perquè havien de treballar moltes hores dempeus davant els telers. Són circumstàncies afegides a les lluites laborals que també lliuraven els homes.
Llavors va arribar la República.
I llavors va arribar la República, exacte. De cop i volta, per a les dones, se’ls obrien moltes portes i finestres que, fins llavors, havien estat tancades. I en un barri com és Sants, i com era, amb molta vida associativa, moltes entitats socials… la vida els va canviar de cop. Investigant he descobert que aquestes entitats socials, el teixit veïnal, va tenir un gran impacte per aquelles jovenetes que s’havien escolaritzat molt poc, perquè no eren nens i nenes de la República, eren la generació anterior. L’esperit de barri que hi havia en aquella època, amb les dones que baixaven les cadires a les portes de casa seva per fer-la petar, la infinitat d’associacions i espais de trobada per als veïns i les veïnes… van ser claus per al seu creixement.
Com ens hem d’imaginar el barri de Sants de l’època?
És important posar-nos en context. Quan arriben les cinc germanes a Sants, el barri fa pocs anys que ha deixat de ser una vila independent i s’ha annexionat a la ciutat. Sants era una vila rural de la rodalia que sempre havia servit com a espai d’entrada i sortida a Barcelona, la qual a principis del segle XIX ja va anar-se omplint de fàbriques i xemeneies. Tot i annexionar-se a la ciutat, Sants va mantenir aquest esperit de poble, el teixit veïnal de tota la vida, les associacions, les entitats socials i culturals, com el cinema Liceu… Una personalitat pròpia, diferenciada. I aquesta personalitat única encara ha perdurat amb els anys, tot i l’evolució de la ciutat, que cada vegada s’ha anat fent més gran, els santsencs s’han mantingut una mica al marge i han conservat aquest teixit, aquest esperit de poble…
Aquesta personalitat pròpia, doncs, ha sobreviscut -i continua sobrevivint- als embats de la gentrificació.
Crec que, per sort, i esperem que encara ho pugui fer molts anys més, el barri de Sants ha sigut capaç de mantenir aquesta personalitat pròpia. Una personalitat que el diferencia d’altres barris de la ciutat, amb un comerç local molt arrelat i un teixit associatiu únic. Per mi, el simple fet que les Festes Majors del barri hagin mantingut el pes de sempre i la importància que tenen ja diu molt del caràcter dels santsencs. Sants encara manté el mateix esperit -readaptat- que fa uns anys, un esperit que ja no es troba en altres espais de la ciutat o, si més no, és molt més difícil trobar-los, com ara l’Eixample o el mateix barri de Gràcia.
En les primeres pàgines de la novel·la apareix el dubte de com els hauria canviat la vida a Les noies de Sants si la Lola, la germana petita de les cinc, hagués sigut un home. Haurien arribat a Sants?
És molt difícil de saber. Les cinc germanes van marxar del camp valencià perquè, amb el naixement de la Lola, el seu pare es va cansar d’esperar que nasqués un fill home que el pogués ajudar a fer-se càrrec de les vinyes. Si la Lola no hagués sigut la cinquena germana, sinó el primer germà, potser mai haurien marxat mai del camp valencià. Potser, fins i tot, jo hauria nascut al País Valencià, o no perquè els meus pares no s’haurien conegut… L’atzar juga un paper molt important en les nostres vides. Hi ha aspectes que es poden predir, però mai es pot saber tot del cert. L’atzar és imprevisible. Potser, si no haguessin arribat a Sants i haguessin anat a parar a un altre barri, la seva vida hauria sigut molt diferent.
L’atzar, doncs, té un paper fonamental en les nostres vides. Què hauria passat si la República hagués durat més anys?
Durant la República, venint de la dictadura de Primo de Rivera, es van fer grans avenços per a la societat, especialment per als drets de les dones. Per exemple, el sufragi femení neix d’aquella època. Crec que, si la República hagués pogut durar molts més anys, tant les cinc de Sants com la resta de la població espanyola s’hauria desenvolupat molt més ràpid, i no haver-ho de recuperar després de l’aturada que es va produir per la Guerra Civil… La República va ser un període de la nostra història en què es van fer grans avenços que, després, amb la dictadura franquista es van perdre i la societat va haver de tornar a lluitar.
Ara sembla que l’extrema dreta torna a agafar força…
Ja ho hem anat veient aquests mesos arreu d’Europa, sobretot a les eleccions europees d’aquest estiu… L’extrema dreta i el seu discurs està tornant a agafar volada, sobretot entre un sector de la població el qual acabarà sent més perjudicat. Els discursos de l’extrema dreta, populistes, s’instal·len en barris obrers, més humils, i d’allà en treuen molts vots, però aquesta mateixa gent que els compra el discurs fàcil perquè respon al que volen sentir acaba sent la més perjudicada, a qui se li retallen més els drets… Crec que, com dic sempre, és molt important conèixer la nostra història, perquè si no es repeteixen errors. I això és feina de l’escola, però també de la societat. És molt important llegir per conèixer, i cada vegada sembla que costa més preservar i conèixer el nostre passat.
