“La vostra àvia no era mala persona, però l’amor i la passió van poder més que el sentit comú”. Amb aquesta frase concisa, la Carme Alled trencava l’omertà que durant gairebé tot un segle havia pesat sobre la seva família. Era el seu 90 aniversari i després d’anys d’insistència dels seus fills, la dona havia decidit revelar finalment el secret que durant tant de temps havia guardat per pudor, una herència d’uns temps passats on l’autocensura era vista com un instrument per a la supervivència. L’anècdota d’aquell extraordinari acte de confessió ens l’explica en José María Goñi, un dels fills que va ser-hi present i una figura que molts recordaran com a cap visible de les primeres disputes entre les VTC i els taxistes l’any 2019. “Nosaltres sempre havíem sabut que darrere hi havia una història interessant, però no ens imaginàvem la seva dimensió”, reconeix en una conversa amb el TOT Barcelona.
Durant els següents tres anys i mig que Alled va viure a casa el seu fill abans de morir el 27 de novembre del 2017, el moment d’anar a dormir es va convertir en una espècie de ritual. Ella explicava de viva veu la història de la seva mare mentre Goñi apuntava en un bloc de notes tots els detalls. La magnitud del relat -tant per llargària com per importància- va portar el net de la protagonista a iniciar en paral·lel una investigació juntament amb el seu germà i els seus cosins per comprovar si tot aquell reguitzell de vivències tenien fonament o eren només fruit de la imaginació senil de la seva mare. “Estàvem preocupats per si tot plegat no era res més que el deliri d’una àvia, però a mesura que avançàvem en la història ens adonàvem que tot encaixava. No hem sabut trobar el més petit error ni cap contradicció“, assegura.
Una dècada després de la confessió de la seva mare, aquell secret familiar guardat en un calaix durant dècades ha fructificat en la novel·la La española de Montmartre (Bookman, 2025), que es va presentar fa unes setmanes al Museu Picasso de Barcelona. El llibre que signa el mateix Goñi recupera en primera persona la trajectòria de la seva àvia, Francisca Calpe (1885-1965), una jove provinent d’un petit poble de la demarcació de Castelló que arriba a Barcelona el 21 de juliol del 1909, només uns dies abans que esclati la Setmana Tràgica. A la capital catalana s’enamorarà d’un jove pintor amb qui fugirà a una París amb la Belle Époque en plena efervescència, on trobarà refugi entre l’àmplia colònia d’artistes catalans i espanyols establerts a la ciutat a l’època, entre els quals Pablo Picasso, Juan Gris, Isabel Güell o María Blanchard. Allà experimentarà les vicissituds de la vida bohèmia entorn de Montmartre, però també el dolor de la pèrdua i el preu del sacrifici, una penyora que arrossegarà fins a la seva mort.
Amor i misèria a la ‘Ciutat de la Llum’
La història arrenca a Montanejos, un petit municipi castellonenc pròxim a Terol de parla castellana. Allà neix en el si d’una família acomodada vinguda a menys Francisca Calpe el 1885. El seu pare -conegut al poble com l’afrancesat– va morir quan ella tenia només dos anys, però, com era un gran amant de la literatura i l’art, va deixar escrit abans de desaparèixer que volia que la seva filla estudiés. A diferència de la gran majoria de nenes de la seva edat, ella va poder accedir a una educació i ràpidament se li va quedar petita la seva localitat natal. Amb només 23 anys, decideix abandonar el poble camí de Barcelona, on viva la seva germana Maria. Tres dies després de la seva arribada a la ciutat, arrencava la revolta coneguda amb el nom de la Setmana Tràgica. Durant els dies de conflicte, un jove pintor format a l’Escola Moderna, una institució pedagògica pionera i d’estil racionalista impulsada pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia resultat ferit en combat es refugia de les autoritats a casa les germanes. El seu nom era Carlos Túrrez i era només uns anys més jove que la nostra protagonista.
Tots dos s’enamoren perdudament, però l’estreta relació de l’artista amb el pedagog, que va ser empresonat com a presumpte instigador de la revolta i finalment executat mesos després, fa que les autoritats el busquin també per arrestar-lo. Decideixen abandonar la capital catalana per posar rumb a París, en una fugida no exempta de dificultats. La notícia de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia els agafa establerts ja a la Ciutat de la Llum i actua com a catalitzador per integrar la parella en la comunitat artística. El poeta André Salmon els cedeix el seu estudi al Bateau-Lavoir, un edifici convertit en residència i punt de trobada de la bohèmia de Montmartre. Calpe treballa de bugadera mentre Túrrez comença a fer-se un lloc com a pintor en el moviment avantguardista. Allà té els primers contactes amb aquell grup a l’exili, sobretot amb les dones que en formaven part, com la pintora cubista María Blanchard o Fernande Olivier, el nom fictici que utilitzava la primera parella i musa de Picasso. Amb aquesta darrera estableix una gran amistat que esdevindrà encara més íntima coincidint amb l’ocàs de la relació tortuosa de la francesa amb el geni malagueny.
A principis del 1910 es produeixen unes grans inundacions a la capital francesa. El Sena havia desbordat els seus límits i l’aigua negava carrers i places. Davant d’aquest escenari catastròfic, molts parisencs van optar per refugiar-se a les zones més altes de la ciutat com el turó de Montmartre. Calpe va ser una de les persones que van ajudar els desplaçats i duent a terme aquesta tasca humanitària va conèixer la compositora i pianista Isabel Güell, hereva de la poderosa família barcelonina i amb qui encaixaria de seguida. El juny de l’any següent naixeria la seva primera filla amb Túrrez, Amélie. Lluny dels privilegis d’una vida acomodada, la vida de la parella és molt precària i es mou entre la fam i la misèria més absolutes. El resultat últim d’aquesta situació d’indigència és la mort prematura de la primogènita el febrer del 1913. Aquesta pèrdua marcarà un punt i a part en la vida de la dona i en la seva relació amb el pintor, que acabaria com tants altres absorbit per l’espiral autodestructiva de la festa de París. Tots dos acabarien deixant la ciutat el 1914 amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
Una fugida endavant
La primera parada després de la capital francesa va ser Burgos, on Túrrez va treballar en la restauració de la Catedral. Després d’una breu estada a la ciutat lleonesa, la parella va dirigir-se a Santander, on va visitar Blanchard, qui va revelar a Calpe que només uns mesos abans havia acabat un retrat en el qual ella era la protagonista. Aquesta fugida endavant va acabar amb els dos instal·lant-se definitivament a Madrid el 1915. Allà el pintor freqüentava el Café Pombo, punt de trobada de la comunitat artística a la capital espanyola, i es feia amb personatges del calibre de l’escriptor Ramón Gómez de la Serna, amb qui va protagonitzar algun aldarull per defensar davant els crítics l’aleshores encara emergent art avantguardista.
Calpe es va quedar embarassada per segon cop i això va provocar una forta crisi en la parella. La dona volia el fill, però l’artista no. Ella va acabar forçant-lo a acceptar que tinguessin la criatura. Tanmateix, Túrrez continuava immers en el ritme frenètic de drogues i bordells de París i, davant la possibilitat que es repetís el desenllaç tràgic de la petita Amélie, la jove va prendre la seva decisió més difícil de la seva vida. Sense avisar ningú, va abandonar Madrid a peu amb la seva filla acabada de néixer en braços -batejada amb el nom d’Amèlia- per posa rumb a la seva Montanejos natal en una travessia de 52 dies per camins aleshores encara sense asfaltar.
Lluny d’una bona rebuda, la seva mare va acceptar quedar-se amb el nadó per cuidar-lo, però va fer fora de casa la seva filla fins que aconseguís fer “les paus amb déu”. La vida que havia portat era una deshonra per a la família, que no podia permetre que ella tornés com si res en pecat. La jove va refugiar-se aleshores amb la seva amiga Isabel Güell, per a qui va treballar com a dona de companyia. Va exercir aquest càrrec durant quatre anys, però les males llengües -alimentades sobretot per la llengua que parlaven entre les dues, el francès- van acabar portant els hereus dels Güell a buscar una sortida per a Calpe que li permetés refer la seva vida. La van trobar gràcies a un religiós amic de la família, que li va presentar un feligrès anomenat Blas Alled, que es dedicava al món ferroviari.
Retrat d’una tragèdia
La nostra protagonista es va casar amb Alled, amb qui va tenir diversos fills, entre els quals la Carme. Abans de fer oficial l’enllaç, la dona va haver de prometre que mai revelaria el seu passat i que renunciava a la vida que havia portat fins aleshores. Tenia només 33 anys. Calpe va complir la promesa i només quan s’acostava el seu final -ja amb 79 anys– va voler explicar als seus fills la veritat, entregant-los vuit quaderns on es relatava com si fos un diari personal la seva vida: des de les peripècies i la misèria parisenques al darrer adeu amb el seu enamorat a Madrid. Aquesta herència venia acompanyada d’un llibre que la parella havia comprat a la capital francesa i que ell li havia dedicat i d’una fotografia de tots dos durant el seu viatge a Santander l’any 1914. Cap dels quaderns ni la instantània han pogut ser encara recuperats.
Ara bé, la investigació dels nets de Calpe sí que ha assolit tres fites remarcables que donen sentit i una veracitat reveladora a aquesta història extraordinària. La primera és la troballa d’una imatge antiga on es pot veure un jove Túrrez durant la seva etapa de formació a l’Escola Moderna, on va tenir precisament a Picasso de mestre. La segona és la recuperació del registre de naixement i defunció de l’Amélie, la primera de les filles de la parella. Inicialment es pensava que la criatura havia estat enterrada a Montmartre, però la recerca no donava resultat. Finalment, les indagacions van permetre localitzar els documents i ubicar les despulles de la petita en una fosa comuna del cementeri de Sant Ouen, als afores de París. Havia estat enterrada allà perquè no tenien diners fer donar-li una sepultura com déu mana. Una curiositat del registre de la petita és que més enllà del seu nom de pila -en homenatge a la identitat real d’Olivier, Amélie Lang– hi figuraven dos noms més: Geneviève, en record a la mare de Túrrez, i Olympe, una referència al quadre preferit del pintor, l’Olympia d’Édouard Manet.
La tercera i potser la més significativa és el descobriment del quadre que Blanchard va dedicar a Calpe. La data indicada per la mare de Goñi i la descripció d’aquest coincidien amb una peça que està exposada al Museu d’Art Modern de París: La española (1913). La prova definitiva, però, va ser portar la Carme a la capital francesa perquè ella mateixa acabés de confirmar les sospites. Dit i fet. La família va organitzar una escapada breu a la ciutat i només entrar a la sala on estava exposada la pintura, la dona es va a posar a plorar. Acabava de veure la imatge de la seva mare, amb les mateixes arracades que va portar fins als seus últims dies. Un rostre trist, desconsolat, que, si ens fixem en la data de creació del quadre, pren encara més rellevància, ja que es va pintar just l’any que mor la petita Amélie. “En Carlos era un bohemi, un extraordinari amant, però un desastre com a pare. Ella no el va poder odiar mai, encara l’estimava i va decidir deixar volar lliure l’amor de la seva vida perquè sabia que amb ella no podria ser feliç […] Va anar de res que aquesta història extraordinària s’oblidés i es perdés. Em pregunto molts cops com van ser capaços d’amargar-ho durant tant de temps”, reflexiona Goñi. I afegeix: “Ella va haver de pagar un preu molt alt per la seva llibertat, per això, el llibre és ella”.
