L’agost del 2024 arribava una notícia esperançadora per als veïns de l’Esquerra de l’Eixample. El projecte que havia de convertir l’antiga parròquia de Sant Isidor (carrer del Comte d’Urgell, 176-180) en la nova seu del Centre d’Innovació en Tecnologia Sanitària (CATI) de l’Hospital Clínic feia fallida. Les aspiracions expansionistes de l’equipament hospitalari acabaven frustrades per la pressió ciutadana, que va portar l’Ajuntament de Barcelona a ampliar el nivell de protecció patrimonial del recinte, condicionant dràsticament la reforma prevista i evitant-ne un possible enderroc. Aquest immoble havia estat construït originalment per albergar la Unió Cooperatista Barcelonesa, una entitat sorgida el 1927 de la unió de les també cooperatives La Dignitat i El Rellotge, que havien nascut a principis del segle XX al voltant de la barriada de Sant Medir d’aquesta zona de l’Eixample. Les seves dimensions, capacitat productiva i el nombre de socis -va arribar a comptar amb unes 2.000 famílies afiliades i diverses seus- van convertir aquesta entitat en la cooperativa de consum més gran de Catalunya a l’època.
Amb la fi de la Guerra Civil i els anys de postguerra va començar el declivi de l’entitat, que va acabar venent el seu edifici central a l’Arquebisbat de Barcelona per dignificar la parròquia de Sant Isidor, que fins aleshores estava en precari en un local del número 54 del carrer de Rosselló. L’església va estar en funcionament des dels seixanta i fins al maig del 2021, quan s’ordena el seu tancament amb previsió de cedir les instal·lacions al Clínic, que n’havia de poder fer ús a través d’un dret a superfície de 75 anys sota un cànon mensual de 25.000 euros. Amb el projecte frustrat, tant l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample com les diverses entitats contràries a la iniciativa -agrupades sota Plataforma Salvem la Unió Cooperatista Barcelonesa- van veure una oportunitat per reclamar l’espai per al barri, convertint-lo en un ateneu popular obert a les agrupacions locals i recuperant el teatre en desús que amaga el recinte a l’interior. La demanda anava acompanyada de les al·legacions presentades en el seu moment al consistori per ampliar encara més el nivell de protecció patrimonial d’alguns dels elements del recinte per garantir-ne la preservació.
Més d’un any després de la desfeta de l’acord amb el Clínic, la situació continua encallada en el mateix punt. Fonts de l’Arquebisbat consultades pel TOT Barcelona confirmen que per ara no hi ha cap projecte tancat per al futur de l’antiga parròquia. Les mateixes veus indiquen que tampoc s’està negociant en aquests moments un possible traspàs amb l’Ajuntament ni una cessió amb una fórmula de dret a superfície semblant a la que es proposava per a l’equipament hospitalari. En cas d’una eventual venda, cal tenir en compte que l’església taxava l’immoble ara fa quatre anys amb un valor de 9,8 milions d’euros, una quantitat important per a les arques municipals que no preveu la inversió que s’hauria de fer per reformar i posar al dia els diferents espais de les instal·lacions. Tampoc s’inclou en aquests càlculs el cost de la retirada i substitució de la teulada d’amiant de prop de 600 metres quadrats que té el recinte.
En paral·lel, des de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample i la Plataforma Salvem la Unió Cooperatista Barcelonesa esperen encara la resposta municipal a les al·legacions per blindar patrimonialment el conjunt més enllà de l’actual protecció com a Bé d’Interès Urbanístic, que obliga a conservar i restaurar la façana, així com el teatre o l’escalinata. Les entitats consideren que recuperar l’edifici per a usos veïnals és una empresa que només serà possible amb la implicació del consistori, ja que requereix una important actuació per rehabilitar i condicionar els espais, però lamenten que aquesta sembla no ser una prioritat ara mateix per a l’executiu de Jaume Collboni. En tot cas, el futur del recinte serà un dels temes que es tractaran en l’acte de cloenda de les jornades de patrimoni d’aquest districte de la ciutat. L’esdeveniment tindrà lloc el pròxim 23 d’octubre a la tarda a l’edifici Estel i servirà per tancar el primer mig segle d’història de l’agrupació veïnal.
Motor del barri, bressol d’una escola i esplai d’èxit
Per entendre la croada veïnal vers aquest edifici ens hem de remuntar un segle enrere. Quan es crea la Unió Cooperatista Barcelonesa, la nova entitat arrenca la seva activitat als locals originals de les dues cooperatives que en formaven part, ubicats al número 256 del carrer del Comte Borrell i al 163 del de Villarroel. A la part posterior d’aquest darrer espai, hi havia un terreny buit propietat de la família Rosés, una de les nissagues històriques de terratinents de la zona de les Corts. Els responsables de l’entitat consideraven que aquell era el lloc idoni per situar la seva seu central, ja que això permetia connectar l’edifici ja existent al carrer de Villarroel amb el nou. Van comprar el solar per un preu que no arribava a les 183.000 pessetes i hi van acabar invertint prop de 300.000 en la construcció de l’immoble, que va portar la firma de l’arquitecte Francesc de Paula Riera. El resultat va ser un edifici de planta baixa, pis principal amb teatre incorporat, segon pis i terrat que es va inaugurar l’octubre del 1931. Les instal·lacions tenien el seu propi forn de pa a vapor, infraestructura que va ser durant anys el gran motor econòmic de l’entitat, i també comercialitzaven productes carnis i produïen espardenyes, entre altres. A la sala d’actes s’hi celebraven congressos i activitats de tota mena, com balls o banquets, a més de representar-se obres teatrals.
Tal com queda documentat en un estudi històric del recinte realitzat per la historiadora de l’art Mònica Maspoch el desembre del 2021, el declivi de la Unió Cooperatista Barcelonesa es va produir de manera progressiva des de la fi de la Guerra Civil i fins a principis dels seixanta. La principal causa van ser els greus problemes econòmics que arrossegava l’entitat, que molt probablement eren resultat d’una “gestió deficient” dels recursos sumada al context històric del moment. Després d’haver de demanar un crèdit per poder continuar amb la seva activitat i veure’s incapaç de retornar-lo, els responsables de la cooperativa van optar finalment per vendre l’edifici de la seva seu central a principis del 1962. El va comprar l’Arquebisbat, que va pagar 7,1 milions de pessetes de l’època i va arribar a un acord per cedir durant deu anys de manera gratuïta una part de la planta baixa a l’organització cooperativista. D’aquesta manera, l’església aconseguia un espai per a la parròquia de Sant Isidor, que havia començat la seva activitat el 1948 en el local veí del carrer de Rosselló i depenia de la basílica de Sant Josep Oriol. Amb el canvi a les instal·lacions de l’antiga cooperativa, també es van mantenir gràcies al suport de les famílies implicades les classes de repàs en català que impartia en ple franquisme i en horari de tardes un dels mossens del temple, Antoni Amorós.
Les primeres misses i actes religiosos es van començar a celebrar provisionalment el mateix any de l’adquisició a la sala del teatre, ja que era l’espai que estava en millors condicions. En aquell moment ja va sorgir la necessitat d’adequar una part del recinte per convertir-lo en un temple com a tal. Després d’unes obres de reforma que es van allargar prop de tres anys, el 12 d’abril del 1981 s’inaugurava la parròquia tal com existeix encara avui dia, tot i que hagi perdut l’ús religiós. Pel que fa a aquestes classes de repàs, l’afluència creixent d’alumnes va portar Amorós a demanar la cessió d’una part de la primera planta de les instal·lacions per continuar amb l’activitat. Aquest va ser el primer pas per a la constitució el setembre de 1961 del patronat de la Institució Pedagògica Sant Isidor, l’embrió de l’escola IPSI. Un any després, Amorós penja l’hàbit per integrar-se com laic a l’organigrama del centre educatiu, que va iniciar oficialment la seva trajectòria el curs 1963-64 amb dotze alumnes de pàrvuls i setze de primer de batxillerat elemental. La línia pedagògica que promulgava el col·legi -afina amb el model de nova escola catalana de la República- va provocar el trencament amb l’església l’any 1974, quan el bisbat va lliurar un requeriment notarial al director de l’escola forçant-lo a deixar el recinte. La sortida del centre educatiu de l’antiga cooperativa es va fer efectiva dos anys després, quan el col·legi es va instal·lar en un principal del carrer de Mallorca.
Més enllà d’haver estat el bressol de l’escola IPSI, el recinte de la Unió Cooperatista Barcelonesa també va estar molt vinculat durant diverses etapes al moviment juvenil. Primer de la mà del grup escolta heretat de la parròquia primigènia del carrer de Rosselló, que va acabar dissolt el 1969 quan tenia una seixantena de membres. El seu relleu el prendria l’esplai de Sant Isidor el 1977, que dos anys després s’integraria al Moviment de Centres d’Esplais Cristians de Catalunya (MCECC) de la Fundació Pere Tarrés. L’organització mantindria la seva activitat en aquest recinte fins a l’abril del 2021, quan es va veure forçada a abandonar la seva seu davant l’imminent aterratge del Clínic. En aquell moment, l’esplai tenia una vuitantena d’integrants, que es van haver de traslladar a la Parròquia de Maria Mitjancera per evitar la dissolució de l’agrupació. Abans, ja havien hagut de readaptar la seva activitat per problemes amb filtracions d’aigua al soterrani que tenien cedit, una situació que es va convertir en insostenible després del pas del temporal Glòria.
