L’inici de les obres per enderrocar el Camp Nou ja són una realitat. Les desoladores imatges de l’emblemàtic estadi blaugrana caient literalment a trossos han generat un fort impacte en el món del futbol i han portat molts aficionats a recordar els grans moments i vivències viscudes en aquestes instal·lacions, que han presenciat sens dubte l’època més daurada del club.
Aquest enderroc, però, no és el primer que viu el barcelonisme. Abans del Camp Nou, fins a dos estadis del FC Barcelona van haver d’anar a terra, emportant-se amb ells una part de la història de l’entitat i obrint un nou camí per poder seguir evolucionant i assolint reptes més ambiciosos. Parlem del Camp del Carrer Indústria i del Camp de les Corts. Aquests dos recintes van ser testimonis d’algunes de les etapes més complicades del club, però també del seu ascens meteòric fins a les elevades cotes en les quals es troba en l’actualitat.
L’origen dels culers i el primer Barça mediàtic
Conegut popularment com l’Escopidora, el primer camp que el Barça va adquirir en propietat es va inaugurar el 14 de març del 1909 en un terreny ubicat al carrer de la Indústria, l’actual carrer de París de la capital catalana, indret del qual n’acabaria apropiant-se el nom. El Camp del Carrer Indústria va ser el feu blaugrana durant gairebé tretze anys i que passaria a la història com l’escenari on va néixer el sobrenom culers.
Malgrat que inicialment només tenia un aforament de 1.500 espectadors, els responsables de l’entitat van decidir l’any 1916 aixecar una tribuna de dos pisos, la primera en un camp de futbol a tota Espanya. Aquesta actuació extraordinària va permetre ampliar la capacitat fins als 6.000 espectadors. L’augment d’aforament també va venir acompanyat d’un notable creixement social. En només deu anys, el club blaugrana va passar dels 201 socis que tenia el 1909 fins a prop de 3.000 afiliats.
Bona part de la culpa d’aquest creixement la va tenir Paulino Alcántara. Aquest jugador d’origen filipí es va estrenar amb el club la temporada 1911-1912 quan només tenia 15 anys i va erigir-se de seguida en el primer crac popular del Barça, convertint-se en el màxim golejador de la història del club fins a l’aparició de Leo Messi, amb 395 gols. El van acompanyar al camp figures emblemàtiques del FC Barcelona com Samitier, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. Aquest elenc d’ensomni va portar el FC Barcelona a plantejar-se la construcció d’un nou estadi més gran i el 20 de maig del 1922 es materialitzava el trasllat al Camp de les Corts i l’inici de les obres d’enderroc d’aquesta primera casa blaugrana.
Kubala i el Barça de les Cinc Copes
La Catedral del futbol -amb el permís de San Mamés- va començar a escriure la seva història amb un partit amistós contra l’equip escocès del Saint Mirren que va acabar amb victòria per la mínima dels locals. La seva construcció en un temps rècord de tres mesos va ser un perfecte reflex del moment d’efervescència que vivia el club, immers en la seva primera etapa daurada. Amb una capacitat per a 22.000 espectadors i ubicat en uns terrenys anomenats de Can Ribot o Can Guerra, l’estadi va ser fins a l’any 1957 el feu blaugrana per excel·lència i van patir durant les dècades que va estar en funcionament nombroses remodelacions per adaptar-se al creixement fulgurant de l’entitat, arribant a poder acollir un total de 48.000 aficionats.
Després d’uns primers anys marcats per la duresa de la Guerra Civil Espanyola i la postguerra, la llegenda de Ramallets primer i l’arribada de Ladislau Kubala després van suposar un punt d’inflexió en la trajectòria del club, que passaria als annals de la història gràcies a la consecució de cinc trofeus diferents en els inicis de la dècada dels cinquanta: la Lliga, la Copa d’Espanya, la Copa Llatina, la Copa Eva Duarte de Perón i el Trofeu Martini & Rossi. El conegut com a Barça de les Cinc Copes va evidenciar la necessitat de continuar creixent en un nou estadi i la directiva va començar a plantejar-se la construcció del que seria el futur Camp Nou.
Aquest canvi de terreny de joc es va materialitzar el 24 de setembre del 1957, quan es va inaugurar el Camp Nou, un estadi amb capacitat per a prop de 99.300 persones i ubicat en uns terrenys pròxims. Durant gairebé una dècada més, el Camp de les Corts es va utilitzar com a pista d’entrenament i també era l’escenari on jugava els seus partits el filial blaugrana. Aquesta segona vida de les instal·lacions es va allargar fins al 4 de març del 1966, quan el recinte va ser enderrocat i el solar es va vendre per 226 milions de pessetes, que van anar destinades a l’amortització del deute per la construcció del nou estadi.
