Un Edgar Degas original venut en una subhasta per només 926 euros. El titular és cridaner i la història de la família sabadellenca que el va posar a la venda ara fa tres anys a través de la plataforma Todocolección pensant-se que era una reproducció o falsificació encara més. La història probablement l’heu vist en molts mitjans de comunicació, que s’han fet ressò del cas d’aquest quadre del reputat pintor impressionista francès que després de 70 anys amagat en una col·lecció privada va veure la llum el passat 28 de maig en un acte celebrat a l’Institut Francès de Madrid. La presentació en societat de l’obra es va fer després que el seu nou propietari encarregués un informe a diversos experts per comprovar l’autenticitat de la peça en qüestió, que ara està taxada en uns dotze milions d’euros.
Segons la informació facilitada pels responsables d’aquest estudi, l’ara batejat com a Elogi del maquillatge és un pastel que el dibuixant barceloní Julià Bastinos Estivill hauria comprat per 3.000 francs a l’autor francès el 1887 durant una estada a París. Amb la seva mort l’any 1918, els seus descendents s’haurien fet càrrec del quadre, que acabaria confiscat per les autoritats del moment dos anys abans de l’esclat de la Guerra Civil. L’obra seria reclamada després del conflicte pel comerciant Francesc Marió Ricart, qui actuant en nom de la família Bastinos -una coneguda nissaga dedicada al món editorial i a les llibreries- hauria venut la peça el 1940 a l’empresari i col·leccionista sabadellenc Joan Llonch Salas, els descendents del qual l’haurien posat a subhasta 80 anys després per un preu de sortida d’un euro.
Aquesta és la versió oficial de la història. Ara bé, una exhaustiva investigació independent ha revelat l’origen fosc d’aquest Degas i la seva relació amb un personatge barceloní molt vinculat al contraban d’art i patrimoni, Josep Carreras Obrador. El resultat de les indagacions capitanejades pels historiadors de l’art Beli Artigas i Santos M. Mateos i per la periodista del Punt Avui especialitzada en aquest sector, Maria Palau, no només posen en dubte la procedència lícita de l’obra, sinó també la seva autoria. Les troballes realitzades han fet aflorar una sèrie d’errors en l’estudi encarregat per l’actual propietari del pastel que contradirien el relat oficial i que posen el focus en el pis de la Vila de Gràcia on -segons els registres de l’època- es va comissar el quadre als anys trenta i en l’activitat delictiva que s’hi podria estar duent a terme.
Quatre etiquetes i un vincle erroni
La primera referència que ens posa sobre la pista d’aquesta trama barcelonina la trobem en el revers del quadre. Allà hi figuren quatre etiquetes: una d’una botiga de marcs de luxe de la ciutat egípcia d’Alexandria, una altra de la galeria Sala Gaspar de la capital catalana i una tercera on es pot llegir la frase Recuperado del enemigo amb data del gener del 1939 i amb el segell al costat del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), l’organisme que durant l’època franquista es va encarregar de retornar les obres artístiques comissades durant la República. El contingut de la quarta no ha estat revelat per ara.
L’informe encarregat per la nova propietat vincula la primera d’aquestes etiquetes als anys que Bastinos Estivill va viure al Caire, on va aterrar el 1909 per treballar en una espècie d’oficina notarial que donava validesa als contractes establerts entre clients espanyols i egipcis. Allà s’hi va estar fins que va morir nou anys després i els investigadors asseguren que va aprofitar aquesta estada per visitar la ciutat costanera i emmarcar l’obra en qüestió. La segona fa referència a una exposició que hauria tingut lloc el 1952 en aquesta galeria barcelonina i en la qual s’hauria exposat per primer i únic cop Elogi del maquillatge, que en aquell moment ja era propietat de l’empresari sabadellenc, juntament amb peces de Renoir, Monet i Manet.
Ayer se presentó un pastel perdido de Edgar Degas. El experto Michel Schulman, autor del catálogo razonado del maestro impresionista, descubre la fascinante historia de la obra “Eloge du Maquillage” que fue adquirida directamente del artista por el coleccionista Julián Bastinos. pic.twitter.com/BTHWaBF8Gk
— Ateneo de Madrid (@ateneodemadrid) May 29, 2024
La tercera és potser la més important, ja que ens permet saber detalls concrets de la procedència de la peça. Segons figura en els inventaris franquistes, el Degas va ser trobat en un pis del barri de Gràcia, concretament, al principal 2a del número 15 del carrer de la riera de Sant Miquel. Aquesta dada és capital perquè ens permet situar el quadre en un domicili, erròniament atribuït a la família Bastinos, on coincideixen els dos personatges tèrbols d’aquesta història: Marió Ricart i Carreras Obrador. Precisament, l’estudi independent aventura que els autors de l’informe encarregat per la propietat van relacionar la peça amb aquesta família barcelonina per la coincidència entre el segon cognom de Julià Bastinos, que era Estivill, i el sobrenom de la finca en qüestió, que estava batejada com a Casa Estivill, tot i no tenir cap mena de vincle directe amb la nissaga. De fet, cap dels descendents del dibuixant barceloní van viure en aquest immoble, sinó que ho van fer a la residència familiar ubicada al carrer del Consell de Cent. Seria possible aleshores que els Bastinos no haguessin estat mai propietaris de l’obra? Estava actuant Marió Ricart realment com a intermediari en nom d’aquesta família?
L’intermediari arrestat i l’anunci sospitós
Amb tots aquests dubtes sobre la taula, els dos historiadors de l’art i la periodista han trobat en aquesta adreça gracienca el filó que els ha permès estirar el fil i desmuntar part de la versió oficial. El número 15 del carrer de la riera de Sant Miquel apareix en un expedient de la Causa General, el procés impulsat pel franquisme per depurar responsabilitats sobre presumptes fets delictius ocorreguts sota els dominis del bàndol republicà, en el qual Marió Ricart va participar com a testimoni. El suposat intermediari -que durant la primera meitat del segle XX es dedicava a la compravenda de peces tant romàniques com gòtiques provinents del Pirineu- va explicar davant el fiscal que un grup de milicians havien entrat el desembre del 1937 a casa de la seva mare, al número 2 del carrer de la baixada de Sant Miquel, al districte de Ciutat Vella, i que s’havien emportat un conjunt de quadres. Entre les peces sostretes hi havia un Manet i un Degas que ell mateix definia com un “llenç pastel amb dues ballarines” que portava la firma de l’artista parisenc i que valorava en unes 3.000 pessetes.
La declaració del suposat intermediari treu a escena la peça protagonista de la història, però com si fos propietat del mateix Marió Ricart i no d’una tercera persona. Gràcies a l’expedient de la Causa General, es pot seguir el rastre de l’obra, que segons figura en el registre va ser localitzada en el domicili ubicat en la riera de Sant Miquel i no en el de la baixada de Sant Miquel, un habitatge petit on vivia la seva mare amb onze persones més, entre les quals diversos germans del comerciant, i sense gaire espai per emmagatzemar quadres. Després va passar temporalment pel monestir de Pedralbes, que en aquella època es va utilitzar com a dipòsit d’obres requisades pels republicans, fins que va acabar a la Caixa de Pensions de Montjuïc, actualment seu de l’Institut Cartogràfic i on Marió Ricart la va recuperar l’any 1940 al·legant que era de la seva propietat. Quatre mesos després, la vendria a l’empresari sabadellenc. D’aquesta operació es conserva un rebut on es pot llegir la següent frase: “Venut aquest quadre de la meva propietat a Joan Llonch per tres mil pessetes”.
Tanmateix, aquesta no és tota la informació que aquest triplet d’investigadors independents ha aconseguit esbrinar revisant l’expedient de la Causa General del presumpte intermediari. En aquesta carpeta s’indica també que Marió Ricart va ser detingut a finals del 1937 en un pis ubicat a la riera de Sant Miquel. Endevineu en quin? Exacte, en el principal 2a. Aquest domicili corresponia a Josep Carreras Obrador, un dibuixant i comerciant que, en acabar la guerra, va ser jutjat per apropiar-se d’obres i patrimoni que havia estat espoliat a particulars i amb el qual mercadejava. El pis de Carreras Obrador també apareix fugaçment a l’hemeroteca de La Vanguardia en un anunci peculiar d’una edició publicada l’octubre del 1936, just en el moment àlgid de les confiscacions sota domini republicà, on algú assegura que necessita vendre urgentment una sèrie de peces artístiques. “Bons quadres. Pels antics dono 385 pessetes i per altres moderns també. Valen el doble, però necessito diners“, es pot llegir en la falca, que dona com a adreça de referència aquest domicili concret de Gràcia.
No ens demaneu q diguem el q encara no sabem. L’article és dens, però conté claus per treure conclusions. Aquí un anunci publicat a LV l’octubre de 1936 del pis on hi ha havia el Degas de Todocolección. “Necesito dinero”. I jo tb xaval. pic.twitter.com/FBGZBtwjm2
— Maria Palau (@MariaPalau75) June 9, 2024
Un desenllaç per escriure
Marió Ricart va complir aquell mateix 1937 fins a tres mesos d’empresonament a la Model pels delictes de contraban i evasió de capitals. Què feia exactament el suposat intermediari en aquest pis? Quina relació tenia amb Carreras Obrador? Les respostes a aquestes preguntes encara són una incògnita. Només sabem que, un cop completada la lleu condemna, va sortir en llibertat i que el 1940 va reclamar diversos quadres que es trobaven al magatzem de Montjuïc, entre els quals el Degas de la discòrdia que protagonitza aquesta història. L’obra no veuria la llum fins a la ja esmentada exposició a la galeria Sala Gaspar, una mostra que -segons ha revelat la investigació independent- no era de peces originals de col·leccions privades, sinó que era principalment de reproduccions.
A l’espera de conèixer el desenllaç d’aquest rocambolesc cas i cenyint-nos a la versió oficial, Elogi del maquillatge té en aquests moments un valor aproximat de dotze milions d’euros, sempre donant validesa de l’estudi encarregat pel seu propietari actual. Només el temps i la perícia d’alguns investigadors com Artigas, Mateos i Palau dirà si la venda d’aquest Degas fins ara desconegut per 926 euros va ser una ganga o si realment tot plegat ha estat un cúmul d’errors flagrants que han portat a autentificar una peça que mai hauria d’haver portat la firma de l’artista francès. Ara bé, segur que no tot està escrit sobre aquesta història i que ben aviat tindrem una segona part que -parafrasejant el televisiu Carles Porta- ens ajudarà a posar llum a la foscor.
