La Parra, la Caseta Blanca o la Jungla. Aquests són només alguns dels noms que al llarg dels anys s’han utilitzat per referir-se a un mateix espai ubicat al límit entre els barris de la Font d’en Fargues i el Guinardó. Potser la forma més reconeixible per parlar d’aquesta finca modernista de prop de 13.000 metres quadrats és el seu sobrenom actual: la Selva. Els seus orígens es remunten a finals del segle XIX, quan el mestre d’obres barceloní i conseller municipal Joaquim Rivera va comprar a uns pagesos de la zona uns terrenys forestals i de vinyes amb els diners que havia fet edificant immobles a l’Eixample. La seva propietat inicialment s’estenia per més de dues hectàrees, però amb els anys es fan anar fent escissions fins a configurar el perímetre actual, delimitat pels carrers de l’Arc de Sant Martí, de Camil Oliveres i de l’Alt de Pedrell. En un dels extrems de la parcel·la, Rivera s’hi va fer construir una casa de factura modernista, envoltada de jardins d’estil romàntic amb un estany i corriols que salvaven serpentejant el desnivell.
El constructor va morir el 1919. La finca va passar aleshores a mans del seu fill gran i, amb les successives morts dels germans als anys setanta, va acabar en mans de la petita, Dolors Rivera. És en aquest punt on es complica l’herència. Gràcies a una investigació El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, sabem que l’hereva va aportar els terrenys com a capital social d’una constructora de la família el 10 de desembre del 1979. Deu dies més tard, Rivera venia els mateixos terrenys a la que havia estat la seva cuidadora i infermera, Maria Freixas. La compravenda s’hauria formalitzat a Calaf i el notari mai va arribar a veure els diners aportats per la segona. Sobre el paper, l’espai tenia aleshores dos legítims propietaris.
El cas va acabar judicialitzant-se i pel camí va morir l’última hereva de la nissaga el 1987. Sabem que el litigi entre els familiars de la dona i la cuidadora es va allargar almenys fins al 2006, contribuint a la degradació de la finca i al seu abandonament. Aquesta situació va ser aprofitada per un grup de joves que la va ocupar a partir del 1999, rebatejant-la com la Jungla. Durant prop de dues dècades, l’indret es va convertir en un referent europeu dins del món okupa. S’hi organitzaven festes multitudinàries que comptaven amb la presència de grups musicals de renom en el circuit alternatiu.
Un incendi als terrenys va acabar amb la trajectòria de la Jungla. Va ser a finals de març del 2017 i hi van haver d’acudir diverses dotacions dels Bombers de Barcelona. Dos mesos després, els jutjats autoritzaven als Mossos d’Esquadra el desallotjament de la finca. L’espai quedaria tancat i sense ús fins al 2022, quan un altre col·lectiu de joves el va tornar a ocupar, adoptant el nom de la Selva. Lluny de la font de problemes constant que havien estat els anteriors inquilins, aquesta nova vida de la casa va permetre al veïnat descobrir que rere els murs que delimiten la parcel·la, hi havia tot aquest temps un tresor en forma de pulmó verd.
Un dels primers que hi va poder accedir va ser en Pablo Senino. Aquest pare de l’Escola Pit Roig -ubicada just davant de l’espai- encara recorda el primer cop que va treure el cap per la porta esbotzada pels okupes. “Em sembla que va ser una canalla que hi va entrar jugant… I nosaltres i vam anar darrere. Ningú havia estat dins fins aleshores”, explica. La descoberta del terreny va portar Senino a acostar-se a una de les sessions informatives que organitza l’Associació de Veïns de la Font d’en Fargues per preguntar pel tema. Allà va conèixer en Fèlix González, la persona que des de l’entitat lidera la reivindicació per preservar el verd de la finca. “Que això s’hagi conservat així és ben bé un miracle“, assegura, tot atribuint la situació de la parcel·la a l’eternització de la disputa judicial entre hereus.
Un projecte polèmic que podria acabar a tribunals
L’escenari de paràlisi fa temps que va fer un gir de 180 graus. Amb el litigi per la propietat resolt a favor dels descendents de Rivera i després de diversos intents fallits, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el passat octubre de manera definitiva el pla especial urbanístic que permet la construcció d’una residència de gent gran als terrenys. La iniciativa va tirar endavant malgrat la negativa d’ERC i els Comuns, que es van posicionar al costat del veïnat per demanar l’expropiació de la finca per convertir-la en uns jardins públics. El projecte del geriàtric preveu construir 9.000 metres quadrats repartits en dos edificis de tres plantes cadascun, ocupant gairebé la meitat de la parcel·la i només deixant obert a la ciutadania un espai de 1.300 metres quadrats del total de 13.000. La llum verda municipal a la residència implica de facto la destrucció dels vestigis supervivents de la casa modernista, el jardí romàntic i la majoria dels exemplars de vegetació que han crescut lliurement durant les últimes dècades. A canvi, la Font d’en Fargues guanya el que serà el seu dotzè geriàtric, un dels quals situat just darrere de la Selva. “Ens sembla bé que facin més residències perquè les necessitem, però que no siguin en aquest barri”, apunta González.
Agrupades des del 2023 sota la plataforma Salvem el Patrimoni, Salvem La Selva, les veus contràries a la proposta ja han confirmat que presentaran al·legacions contra el pla. No és el primer cop que ho faran. Des que es va començar a moure el projecte del geriàtric, l’entitat veïnal ha presentat una trentena de recursos, sense rebre mai una resposta per part del consistori. Aquests precedents poc encoratjadors fan que l’agrupació es plantegi recórrer als tribunals a través d’un contenciós administratiu, seguint el camí obert per altres plataformes ciutadanes com Defensem Can Raventós amb els jardins i la masia homònims de Sarrià. Tot plegat respon a una sensació de menyspreu per part de la corporació municipal, que mai ha cregut en la viabilitat d’una permuta o expropiació. “Preservar aquest espai com a parc és una iniciativa que hauria d’haver nascut de l’Ajuntament i no dels veïns. Estem lluitant contra l’administració per una cosa que clama al cel”, lamenta González. “Ens van arribar a dir que expropiar aquest terreny no responia a l’interès general i que la propietat demanaria una fortuna…”, afegeix Senino, que fa les funcions de secretari de l’Associació de Famílies de l’Escola Pit Roig, integrada també a la plataforma. La realitat és que els propietaris sí que estaven oberts a negociar una possible transacció que finalment no s’ha donat.
De la Mare de Déu d’ulls negres al drac ceràmic
El TOT Barcelona visita la Selva de la mà de González i Senino. Comencem la ruta a l’esplanada que s’obre en el punt més alt de la finca, que és la que utilitzen tant els veïns com les famílies de les escoles Pit Roig i Arc Iris, també contigua a la parcel·la. Aquí és on els nens poden jugar lliurement i també es duen a terme tota mena d’activitats, des de xerrades a barbacoes o projeccions de pel·lícules. Des d’aquí es veu una de les onze residències que hi ha al barri. A mesura que ens acostem a la casa pels corriols trobem alguns racons on el desnivell dona un respir i permet que siguin aprofitats com a horts comunitaris. També trobem un pou i una zona que devia utilitzar-se a l’època com a berenador. Baixant uns metres arribem a l’espai obert que comunica amb l’immoble, que està força degradat. Aquest mateix gener va caure un arbre, fent miques la glorieta modernista del mateix estil que la guingueta de la Font d’en Fargues que encara resistia.
En aquest punt dels terrenys trobem un dels vestigis del passat convuls de la Jungla. Diverses obertures a la paret s’endinsen en la roca per deixar pas a una estança diàfana, però fosca amb pareos penjats del sostre. Aquí és on antigament se celebraven els concerts i les sessions de música electrònica i ara encara de tant en tant s’hi fa alguna actuació puntual.
Aquesta galeria té diversos túnels amb volta de maons que es ramifiquen muntanya endins. Alguns arriben fins als vuitanta metres de longitud i ara estan plens de runa i deixalles. Els veïns pensen que podrien haver estat utilitzats com a refugi antiaeri durant la Guerra Civil o bé com a infraestructura d’una vella mina. En tot cas, ningú ha fet un estudi en profunditat de l’espai per saber el seu origen i si pot tenir un cert valor patrimonial.
A la casa actualment hi viuen en precari una quinzena de joves. Els inquilins saben que hauran de marxar tant si tira endavant el projecte de la residència com si finalment s’expropia la finca per fer un parc públic similar al dels jardins del Doctor Pla i Armengol. Tot i que en principi no té prou valor arquitectònic per ser protegida patrimonialment, des de la plataforma consideren que l’immoble podria reaprofitar-se com una aula ambiental per donar a conèixer la riquesa natural tant d’aquesta parcel·la com del veí parc del Guinardó.
Flanquejant l’edifici, trobem restes del jardí romàntic menjades per la vegetació, però on encara s’aprecien diversos estanys, sortidors d’aigua amb forma de cara de lleó i inclús una sèrie de frisos de pedra que semblen representar l’adoració a Jesús i les ofrenes dels Reis d’Orient. A la part inferior de la finca, es guarda un dels tresors de la Selva. En una mena de gruta també oberta a la roca, hi ha una volta feta a partir de rajoles ceràmiques amb uns motius florals particulars. Aquesta fa d’avantsala per a una Mare de Déu també feta de rajoles que sosté als seus braços el nen Jesús. Tots dos tenen els ulls pintats de negre, una altra relíquia força inquietant de l’època de la Jungla.
Acabem el recorregut a una de les dues entrades principals del recinte. Està ubicada a la part inferior dels terrenys, que estan flanquejats per un mur de pera i maons on destaca un altre fris, en aquest cas ceràmic, que representa la figura d’un drac. No es tracta d’una imatge massa comuna i alguns entesos apunten que podria portar la firma de la fàbrica Pujol i Bausis, proveïdora d’arquitectes com Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner. Aquesta ha estat la iconografia triada pel veïnat com a símbol per representar la Selva i és pràcticament l’únic element patrimonial que se salvaria amb el projecte actual.
