Que una obra sobrevisqui al seu creador no és excepcional. En camps com les diferents disciplines artístiques o l’arquitectura, acostuma a ser la tònica dominant. És el cas contrari precisament, que una creació pereixi abans que el seu artífex, el que és inusual. I potser el que és encara més estrany és que autor i obra desapareguin gairebé al mateix temps. Potser un dels exemples més paradigmàtics d’aquesta darrera anomalia que tenim a Barcelona és del segon portal de Mar, erigit durant la dècada del 1840 per l’arquitecte i enginyer militar Josep Massanès (Barcelona, 1777-1857). Fa una setmana us parlàvem en un reportatge al TOT Barcelona de la primera portalada, que datava de mitjans del segle XVI i portava la firma de l’enginyer militar italià Giovan Battista Calvi, dissenyador també de la muralla de mar de la ciutat. Aquest segon accés marítim a la capital catalana -ubicat entre el pla de Palau i l’actual barri de la Barceloneta– va construir-se després de l’enderroc definitiu del seu predecessor el 1833 i va ser una empresa complexa que no es va poder culminar fins als anys 1846-1848.
A diferència del portal primigeni, del qual pràcticament només es conserva una descripció literària del poeta sard Antonio Lofrasso i una representació gràfica a través d’un dibuix de l’artista flamenc Anton Van der Wyngaerde, de la creació de Massanès han arribat fins als nostres dies esbossos i també algunes fotografies. Són, principalment, de la cara interior, la que donava al pla de Palau. Les instantànies supervivents mostren un conjunt monumental d’estil neoclàssic, presidit per quatre columnes jòniques i una cúpula. L’edifici tenia dues obertures laterals en forma de ferradura, una per entrar i una altra per sortir, i era en aquests accessos on es controlava les mercaderies que arribaven a través del port. Una placa de marbre col·locada a la façana sota l’escut reial resava el següent:
Reinando doña Isabel II, y siendo comandante general de este distrito el Excmo. señor don Antonio Van-Halen, conde de Peracamps, teniente general de los ejércitos nacionales, se concluyó esta obra que dirigió el coronel del cuerpo de ingenieros. don Francisco Huarte y Jaúregui.
Amb aquesta construcció es posava el colofó al projecte de reforma del pla de Palau, que havia de servir per esponjar aquesta zona de la capital catalana i erigir cinc noves illes de cases, una de les quals la coneguda com a Porxos d’en Xifré, on actualment hi ha el restaurant 7 Portes. També en aquella època es va inaugurar al bell mig d’aquest espai la Font del Geni Català, un element ornamental dedicat a José Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado i capità general de Catalunya entre 1824 i 1827. Aquesta escultura d’una figura masculina alada és un dels pocs exemples d’estil imperial que es conserven a la ciutat i s’atribueix la seva autoria a l’artista italià Faust Baratta. Escultura i portalada conviurien durant poc temps. El conjunt monumental acabaria enderrocat el 1859, juntament amb bona part de les muralles i els baluards, que ja no tenien massa sentit com a elements protectors i xocaven amb l’augment insostenible de la densitat de la població barcelonina. El portal moria només dos anys després que ho fes el seu creador.
Reticència històrica a la clausura del front marítim
Davant aquesta existència extremadament efímera, la pregunta del perquè es va deixar construir en un primer moment i enderrocar després és obligada. Per respondre a la qüestió ens hem de remuntar a abans inclús del primer portal del Mar. La idea de fortificar el front marítim de la capital catalana data del segle XVI. Fins aleshores, la ciutat havia viscut de portes obertes al mar. No va ser fins que Barcelona va patir una ofensiva de vaixells castellans i genovesos el 9 de juny de 1359 que es va decidir reforçar aquesta entrada per la costa. “Històricament, sempre hi ha hagut molta resistència a la clausura del front marítim. La comunicació amb el port es volia mantenir oberta, integrant-lo en la trama urbana, ja que era per on entraven les mercaderies i es fiscalitzaven […] Els primers intents van ser de posar i treure, inclús pactant-se amb fusters la venda del material que després es desmuntaria“, explica Mikel Soberón, arqueòleg del Departament de Col·leccions del Museu Etnològic i de Cultures del Món (MuEC). Aquestes reticències van provocar un conflicte entre l’emperador Carles V i el Consell de Cent. El primer pressionava per blindar la plaça forta marítima que ja era la ciutat aleshores, mentre que l’administració barcelonina ho veia com una mesura que anava en contra del seu model d’obertura al mar.
La pressió monàrquica acabaria pesant més que la resistència local, de manera que es va edificar tant el primer portal de Mar com el baluard de les Drassanes. L’accés obert a la muralla medieval es va fer monumental amb la voluntat de servir com a carta de presentació i alhora com a advertència per al visitant. La portalada, però, no devia satisfer les necessitats de rearmament militar de la ciutat, així que es va anar reforçant al llarg dels segles amb la introducció d’un parapet, un fossar o una contramuralla, entre altres. Aquests afegitons van quedar documentats en la intervenció arqueològica que es va fer el 2010 al pla de Palau i la plaça de Pau Vila, en la qual va treballar Soberón. L’apuntalament de la fortificació barcelonina va refredar fins al segle XIX aquestes ànsies d’obertura marítima. El sentiment devia revifar amb l’enderroc del portal de Mar el 1833, però encara aleshores es va optar per erigir-ne un de nou. “S’ha de tenir en compte que es tracta d’un tancament militar, no el va fer ni el Consell de Cent ni l’Ajuntament. No és una obra defensiva com a tal, sinó que és la monumentalització d’un espai que representava el poder“, subratlla l’arqueòleg del MuEC. Soberon remarca que les transformacions urbanístiques com la reforma del pla de Palau s’han d’entendre des de la lògica de la configuració d’un “espai teatralitzat“, ple de vida, que volia ser la cara que Barcelona oferís al viatger.
El colofó del primer Eixample derrotat per la modernitat
Per executar-ho no es va triar a qualsevol constructor. Massanès era un fervent constitucionalista. Havia estat capità dels sapadors -cos d’enginyers militars- i també havia capitanejat l’any 1811 un dels intents per alliberar el castell de Montjuïc de mans dels francesos. Set anys després projectaria l’ordenació del pla de Palau i el disseny del nou portal de Mar, un planejament que no començaria a executar-se fins al 1822, encara amb l’antiga portalada dempeus. Aquesta proposta suposava la primera idea d’Eixample que es va posar sobre la taula de les autoritats barcelonines, unes quantes dècades abans del Pla Cerdà que transformaria per sempre la ciutat. Moria el 30 de març de 1857, dos anys abans de l’enderroc -ara sí completament definitiu- del segon portal de Mar. Sobre la demolició tant d’aquest accés a la ciutat com de les muralles, operació que va culminar el 26 de març del 1890 amb l’enderroc del baluard del Rei, en parlava fa dos anys en un reportatge publicat en aquest mitjà Gregor Siles, historiador i membre de Tot Història Associació Cultural. “A finals del segle XIX la densitat de població de Barcelona superava la de ciutats com Londres o París. Les muralles medievals eren sinònim d’angoixa i el seu enderroc va suposar una pèrdua de patrimoni, però també un alleujament per als veïns. Aleshores, va ser un signe de modernitat“, assenyalava. Siles considera que aquestes actuacions destructives s’han d’entendre des de la perspectiva de l’època, quan la funció d’escut que feien les fortificacions havia perdut tot el sentit.
En el cas del segon portal del Mar, la seva presència no només no responia a una necessitat defensiva, sinó que feia ombra als grans edificis que presidien el nou pla de Palau, com l’antiga Llotja de Mar. Per això, es va optar per tirar-lo a terra només una dècada després d’haver-se construït. El seu emplaçament quedaria sense ocupar fins al 1931, quan es va edificar l’Escola de Nàutica, obra de l’arquitecte Adolf Florensa i únic immoble que separa actualment el pla de Palau de la plaça de Pau Vila.
