El 31 de gener del 1994 encara perviu en la memòria de molts barcelonins. Les imatges espectaculars del Gran Teatre del Liceu en flames van quedar gravades en la retina tant dels testimonis que van presenciar l’escena de primera mà com d’aquells que ho van veure a través de la televisió. Els fets van tenir lloc entre dos i tres quarts d’onze del matí, quan les guspires del bufador que estaven utilitzant dos operaris, que treballaven en la reparació del teló d’acer del teatre, el mecanisme que precisament havia d’impedir que el foc passés de l’escenari a la sala en cas d’incendi, van prendre els plecs de la guardamalleta.
La resta és història. Les flames van calcinar completament la sala, que va acabar convertida en un gran esquelet de pedra foradat. El que havien estat en el seu origen les bigues de ferro que vertebraven el recinte, s’havia transformat en una espècie de raïls completament deformats que s’aplegaven al terra del teatre. Les flames les havien modelat al seu gust, com si es tractés de xocolata calenta, tenyint-les d’un color rogenc oxidat característic i contribuint a enaltir aquesta aparença fantasmagòrica que presentaven les instal·lacions ubicades a la Rambla.
La peça estrella d’un museu improvisat
La tragèdia del Liceu -el segon incendi que patia el teatre després de l’ocorregut el 1861– va sacsejar la societat civil i política barcelonina, que van unir forces per afrontar la difícil empresa que suposava reconstruir-lo. Abans del seu desmuntatge i enderroc, un pas necessari per poder tornar a erigir el recinte, els efectius dels Bombers de Barcelona van demanar poder emportar-se una part de l’estructura de ferro que havia quedat calcinada. En concret, els membres del cos es van endur una de les impressionants bigues del vell teatre, que havia quedat completament deformada.
Aquesta relíquia es va portar aleshores a la caserna dels Bombers del carrer de Provença, on juntament amb una columna de ferro deformada en forma de creu que va sobreviure a l’incendi d’Ibèria Ràdio del 24 de novembre del 1971, en el qual van morir tres efectius sepultats, s’utilitzaven com a mostra del poder que tenen les flames i de com poden afectar estructures com aquestes. Amb l’imminent enderroc del parc de l’Eixample, les dues peces van ser traslladades a un altre emplaçament per evitar que es poguessin perdre amb la demolició. En el cas de la creu de ferro, aquest vestigi acabaria exposat i formant part del memorial que es pot trobar a l’antic Parc del Poble-sec, el més vell de l’Estat construït expressament amb aquesta funció, i ara convertit en l’Espai Bombers – Parc de la Prevenció, un centre de divulgació tant de la història del cos com de consells per evitar situacions de risc.
Pel que fa a la biga del Liceu, aquesta es va traslladar al Parc de la Vall d’Hebron, on amb els anys acabaria engrossint la col·lecció magnífica de vehicles històrics i material antic que un grup de bombers jubilats, infermeres i entusiastes de l’equip d’emergències de la capital catalana ha anat recuperant i conservant des del 2010. La peça és, doncs, un dels reclams estrella d’aquest museu improvisat de la història dels bombers barcelonins, que es troba temporalment ubicat en un dels soterranis d’aquestes instal·lacions municipals i que només es pot visitar de la mà d’aquests voluntaris o en jornades de portes obertes. “La gent se sorprèn molt quan ensenyem la biga de ferro deformada. Ho guardem per això, per demostrar quin és el poder del foc i perquè no és una bona estructura per als edificis”, assenyala Pere González, bomber jubilat i alma mater de la Plataforma per a la Defensa del Patrimoni Històric dels Bombers de Barcelona.
