La durabilitat és una capacitat intrínsecament lligada a l’èxit d’un edifici. Que una construcció pugui resistir el pas del temps inalterable o conservant bona part de la seva esplendor original és sinònim d’un treball arquitectònic ben fet i motiu d’elogi per als seus artífexs, que en molts casos es guanyen una menció en els llibres d’història i en classes magistrals universitàries. La virtut, però, també es pot trobar en l’efímer. Una obra feta sense cap mena de pretensió de perdurar en el temps que acompleix a la perfecció la seva funció pot accedir a aquest particular Olimp de l’arquitectura. En alguns casos, inclús, es vulnera aquest principi de construcció temporal per fer valdre la magnificència de la creació, com París va fer per exemple amb l’indult a la Torre Eiffel, que no estava pensada per sobreviure més de dues dècades i ja va camí de bufar 135 espelmes.
A Barcelona, la memòria històrica ha aconseguit preservar el record d’una d’aquestes grans obres efímeres que -malgrat certes reticències- va acabar desapareixent del mapa. Es tracta d’un edifici projectat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner amb motiu de la celebració a la capital catalana de l’Exposició Universal del 1888 i que actualment estaria ubicat a la zona del Moll de la Fusta: el Gran Hotel Internacional. A diferència del recinte d’Institucions Provincials d’Instrucció Pública, unes instal·lacions impulsades per la Diputació de Barcelona que no van arribar mai a veure la llum, aquest equipament sí que va erigir-se en uns terrenys aleshores propietat del Port per tal de poder acollir la verdadera allau de visitants que van acudir a la ciutat amb motiu d’aquest reconegut esdeveniment, una xifra que finalment es va situar al voltant de les 425.000 persones.
Primera gran transformació urbana des del 1714
“L’exposició del 1888 en comparació amb la del 1929 és més desconeguda, però m’atreviria a dir que inclús va ser més important perquè suposa el primer episodi de transformació urbana del centre històric de la ciutat i de tota una zona que pràcticament des del 1714 havia quedat com un buit urbà”, assegura Daniel Venteo. Aquest historiador i museòleg considera que aquest esdeveniment va tenir gran importància en el posicionament de Barcelona com una de les grans capitals europees i va deixar un gran llegat en forma de l’arribada dels primers tramvies, que s’havien exposat en el pavelló de la delegació nord-americana, o de l’electrificació generalitzada de la capital catalana, entre molts altres.
En l’àmbit més purament arquitectònic i urbanístic, la cita internacional va suposar la transformació integral del parc de la Ciutadella, on resisteixen alguns dels pocs edificis que encara sobreviuen de l’exposició com el Castell dels Tres Dragons o l’Hivernacle, i la metamorfosi de l’actual passeig de Lluís Companys en una gran avinguda seguint l’estil de l’època amb imponents construccions a banda i banda i coronada per un grandiloqüent Arc de Triomf. L’esdeveniment, però, també es va aprofitar per transformar part de la façana marítima de l’actual districte de Ciutat Vella, que va canviar totalment la fisonomia que havia tingut fins aleshores amb l’enderroc de la muralla de Mar, una actuació que juntament amb el desplegament de l’Eixample resulten cabdals per entendre la ciutat actual, tal com remarca Venteo.
És precisament en aquest context de canvis al front litoral quan entra en joc el projecte del Gran Hotel Internacional. Amb el compte enrere per a l’exposició en marxa i davant la falta de suficients places hoteleres per absorbir l’enorme quantitat de visitants que s’esperaven, donat que aleshores la ciutat tenia poc més de mig milió d’habitants, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per a la construcció d’un gran allotjament que suplís temporalment aquestes mancances. El guanyador de la licitació va ser el promotor Ricard Valentí, que va encarregar la iniciativa a Domènech i Montaner, qui va projectar un edifici monumental de prop de 5.250 m² que havia d’estar enllestit en menys d’un any per poder erigir-se en l’hotel de referència dels visitants a la capital catalana durant la cita i que estaria ubicat en els terraplens alliberats després de la demolició de la muralla de Mar.
Un enginyós procés de 83 dies
L’arquitecte barceloní, però, no només va aconseguir de sobres el seu propòsit, sinó que ho va fer deixant tothom bocabadat. En només 83 dies, el flamant hotel ja estava dempeus i preparat per acollir els seus primers hostes. “Es tracta d’un procés de construcció mai vist fins aleshores per la velocitat en la qual es fa. Quan va córrer la veu, diuen que inclús va arribar un telegrama de Nova York preguntant si era cert que s’havia pogut erigir un edifici d’aquestes característiques en tan poc temps. En el seu moment, va ser una autèntica proesa i és sens dubte una de les obres desaparegudes de l’arquitecte més importants”, afirma Claudia Sanmartí, arquitecta i membre tant de la Fundació Lluís Domènech i Montaner com de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni (AADIPA).
Sanmartí considera que una de les grans innovacions introduïdes per l’arquitecte modernista va ser l’enginyós sistema a través del qual aquest va suplantar la inexistència de fonaments, ja que en tractar-se d’un edifici efímer ubicat en uns terrenys molt inestables, no es podia utilitzar el mecanisme convencional d’ancoratge al sol, molt costós i lent d’executar. En contrapartida, Domènech i Montaner va apostar per crear una espècie de graella de bigues metàl·liques provinents de raïls de trens superposades a unes voltes de maons invertides, una combinació que permetia configurar una superfície plana estable des d’on erigir el recinte, que ocupava l’equivalent a una illa i mitja de l’Eixample.
Un cop resolt el problema amb els fonaments, els promotors necessitaven enllestir com més aviat millor l’allotjament, de manera que es van establir torns entre els operaris, que estaven dividits per especialitzacions. Aquesta situació feia que pràcticament es treballés les 24 hores del dia, inclòs durant la nit. Per pal·liar la falta de llum, es va crear tota una potent instal·lació lumínica que permetia als obrers seguir amb els treballs, un sistema que va despertar molta curiositat i admiració a l’època.
El nou gènere i l’intent fallit d’indult
El resultat va ser un gran hotel de fins a sis plantes inaugurat el 5 d’abril de 1888 que podia donar servei a 2.000 hostes i que disposava de 600 habitacions i 30 apartaments per a famílies. Malgrat el seu caràcter efímer, l’edifici tenia uns acabats decoratius exteriors de bella factura dissenyats pels artistes Alexandre de Riquer, Joan Llimona i Dionís Baixeras i les estances interiors presentaven un aspecte senyorial digne dels millors allotjaments de les grans ciutats europees de finals del segle XIX.
“Va tenir molta repercussió i va sortir molt a la premsa. Inclús anys després de l’enderroc, l’edifici seguia a la memòria dels barcelonins. Domènech i Montaner ja havia fet algunes obres, però, tenint en compte que l’hotel es va fer en paral·lel a altres edificis icònics com el Castell dels Tres Dragons, podem dir que aquest va ser el moment que va catapultar definitivament la carrera de l’arquitecte“, assenyala Sanmartí, que ja veu en aquestes construccions els primers traços d’un nou gènere arquitectònic molt vinculat al nacionalisme català que a partir dels anys quaranta serà batejat amb el nom de modernisme.
Tal va ser l’impacte que va generar l’allotjament entre els ciutadans que tant el promotor del projecte com alguns sectors de la societat barcelonina van orquestrar un darrer intent per salvar-lo de l’enderroc. El cas es va arribar a debatre en una tensa sessió a les Corts Espanyoles, però la de l’edifici ja era la crònica d’una mort anunciada: no tenia fonaments, els materials utilitzats no estaven pensats per perdurar en el temps i estava ubicat en uns terrenys cedits temporalment pel Port de Barcelona. Els treballs de demolició van arrencar l’1 d’abril del 1889, poc més d’un any després de la seva inauguració, i van posar punt final a la trajectòria d’un hotel efímer que va enamorar la Barcelona del 1888.
