La muntanya de Montjuïc ja no ret homenatge a Josep Tarradellas. Tampoc a Robert Schuman, Jean Monnet, Winston Churchill, Carles Pi i Sunyer o Gregorio Marañón. Aquests són alguns dels noms que figuraven -sí, en passat- en el fris que flanqueja la cascada de la plaça d’Europa, al bell mig de l’Anella Olímpica i inoperativa des del 2019 per unes fuites d’aigua. Les plaques es van instal·lar el 1998, quan es va inaugurar aquest espai obra dels arquitectes Federico Correa i Alfons Milà, i reconeixien el paper que van jugar en la conformació de l’actual Unió Europea (UE) tant polítics de diversos països com personalitats d’altres àmbits com la cultura, la recerca o la filosofia. En total, 25 noms alineats amb les seves corresponents dates de naixement i defunció que acompanyen un fragment de l’article 1 del tractat de la UE, inscrit sobre la paret i dissenyat per Enric Satué: “una unió cada vegada més estreta entre els pobles d’Europa, en la qual les decisions seran preses de la manera propera possible als ciutadans”.
Tres dècades després de la seva inauguració, només queden 15 dels membres d’aquest llistat. I els que resisteixen, ho fan en molts casos de manera incompleta. És el cas de Pau Casals i José Ortega y Gasset, que són orfes de dates, o de John Maynard Keynes i Salvador de Madariaga, convertits en “rd Keynes” i “Salvador de Ma”, respectivament. Les peces supervivents presenten un estat força degradat, sobretot les que es troben exposades més temps del dia a la llum solar. De fet, hi ha almenys un parell de fragments del fris que ja llueixen completament torts i que amb tota probabilitat seran els següents a caure si algú no ho impedeix. El precedent amb la resta de noms no convida a l’optimisme i tot fa pensar que correran la mateixa sort que els seus companys. Amb aquest escenari, és inevitable fer-se la següent pregunta: què passa amb les peces que acaben a terra?
El cementiri de paraules trencades
Aquesta mateixa pregunta és probable que se l’hagin fet al llarg dels anys sense poder treure’n l’entrellat moltes de les persones que han visitat algun cop l’Anella Olímpica. La casualitat, però, va fer que un grup de defensors del patrimoni de la capital catalana topés de nassos amb la resposta en una de les seves incursions a aquells espais de la Barcelona oblidada que poca gent coneix i encara menys persones transiten. En un dels extrems de l’antiga barriada de Can Tunis, als peus de la cara sud de la muntanya de Montjuïc, hi ha un solar que des de fa temps s’utilitza com a magatzem municipal improvisat a l’aire lliure. Per accedir-hi, s’han de travessar les vies de tren per a mercaderies que connecten amb el recinte del Port per un pas a nivell ubicat just a sota de la ronda del Litoral. Aquest camí dona a una de les seus de la històrica fàbrica Riviere, que es remunta al 1896 i se centrava principalment en l’elaboració de filferro. L’estructura exterior del recinte a base de maons vermells continua dempeus i fa de porta d’entrada tant al solar com a la carretera serpentejant que comunica amb el far de Montjuïc. Per aquest mateix indret va circular durant sis dècades el tramvia 48, un transport molt popular entre els barcelonins que connectava Can Tunis amb l’avinguda del Paral·lel, passant per l’aleshores nou cementiri de Montjuïc, i que es va substituir per una línia de bus a mitjans dels seixanta a causa dels despreniments a la carretera del Morrot.
Darrere l’esquelet de les velles instal·lacions fabrils, s’obre a la vista un terreny erm on s’amunteguen grans blocs de pedra de diferents mides i formes. També hi ha centenars de totxos provinents de teulades, pilars de columnes o capitells escapçats. Tots aquests elements es disposen en diverses fileres que van des de la tanca que limita amb les vies de tren pràcticament fins als peus de la muntanya de Montjuïc. Més enllà del pas a nivell, no hi ha cap barrera que bloquegi l’accés a aquest espai. Apilades contra la reixa perimetral d’aquesta espècie de magatzem, es troben precisament els fragments del fris de la plaça d’Europa que s’han anat desenganxant al llarg d’aquestes dues dècades de trajectòria a l’altra banda de la muntanya.
Les peces estan col·locades sobre palets i, si jutgem per l’estat de conservació que presenten, la majoria fa anys i panys que estan en aquest lloc. Els esbarzers han engolit gairebé la totalitat dels trossos despresos i, en molts casos, és difícil identificar a quin nom pertanyen. A terra, recolzat en vertical sobre una d’aquestes piles, es pot llegir “Greg”, un dels fragments mutilats que abans completaven el nom de Gregorio Marañón. Una de les poques peces que no han estat menjades per la vegetació és l’any 1973 seguit de la lletra W, que correspon a Winston Churchill i que hauria caigut en els darrers dos anys, de manera que és una de les últimes víctimes del desgast i el pas del temps que han arribat a aquest particular cementiri de noms ubicat a uns quatre quilòmetres aproximadament del seu lloc d’origen.
La complexitat d’un projecte de reforma per aterrar
Fonts municipals consultades pel TOT Barcelona confirmen que la font central de la plaça d’Europa està fora de servei, en compliment de la fase actual del Pla espacial de sequera, i precisen que la cascada està pendent d’una renovació del sistema després de les filtracions d’aigua que es van detectar fa uns cinc anys aproximadament. Les mateixes veus indiquen que el projecte bàsic de l’actuació ja està redactat i que en aquests moments s’està avaluant la possibilitat d’incloure en la posada a punt del sistema de la font també la remodelació de tot el conjunt monumental. Aquest factor és clau, no només perquè suposa recuperar l’esplendor del fris, sinó també perquè és el condicionant que marcarà el calendari d’execució dels treballs, ja que aquesta restauració previsiblement encariria les obres.
Si finalment s’aposta per dur a terme una reforma integral del conjunt, l’estat de conservació que presenten la majoria de les peces que es guarden a la intempèrie en aquest solar municipal, a la mercè de les inclemències del temps i de possibles actes vandàlics, sembla indicar que serà pràcticament impossible restaurar el fris amb els noms originals. Això implicaria, per tant, que s’hauria d’encarregar la fabricació de nous suports que emulessin els que es van col·locar l’any 1998 en aquesta part de l’Anella Olímpica. Tot plegat, però, no deixar de ser un projecte encara força eteri. Caldrà esperar per veure com s’acaba aterrant el planejament i si el consistori finalment pren la iniciativa de recuperar aquest homenatge als pares de la UE o si, per contra, segueix permetent que es vagi degradant, engrossint aquesta espècie de fossa comuna que és el magatzem municipal de Can Tunis.
