Hi ha un error que es repeteix en diversos mapes de la Barcelona de finals del segle XIX. A tocar de la plaça de Catalunya, on començava formalment la ronda de Sant Pere, apareix un gran edifici identificat com a Institut Provincial. Aquest immoble aparentment ocupava l’espai delimitat entre aquesta via i els carrers contigus de Bailén, Ausiàs March i Bruc, de manera que s’estenia per una superfície pràcticament equivalent a dues illes de cases de l’Eixample.
Aquest gran recinte no només figura dibuixat en molts dels plànols de l’època. També apareix en una detallada litografia de l’autor Antoni Castelucho i Vendrell de l’any 1882, que mostra una perspectiva aèria de la ciutat amb el parc de la Ciutadella en primer terme i encara sense els edificis que es construirien amb motiu de l’exposició universal del 1888. En aquest gravat -probablement elaborat a partir d’una fotografia realitzada des d’un globus aerostàtic- es pot veure l’espectacular recinte d’aparença robusta flanquejant l’extrem superior del nucli antic de la capital catalana amb una gran volta de canó sobresortint del conjunt i alçant-se per sobre de la resta d’immobles dels voltants.
L’escena que ens presenten tant la litografia com els mapes, però, no va correspondre mai amb la Barcelona real. Aquest edifici en qüestió mai va arribar a existir, sinó que es va quedar només en un projecte dissenyat sobre els plànols. L’autor del concepte darrere aquesta obra irrealitzada era un jove Lluís Domènech i Montaner, que aleshores començava a fer-se un nom entre els arquitectes barcelonins de l’època. Ho aconseguiria definitivament només uns anys després d’aquesta construcció fallida amb tres peces que amb els temps s’han convertit en verdaderes icones del modernisme català com la Casa Lleó Morera, el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau.
L’antagonista de l’edifici històric de la UB
L’encarregat de recuperar aquests documents del calaix de sastre que són arxius com el de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ha estat David Martínez, periodista i autor del popular blog Històries de Barcelona. La troballa d’aquest material és l’excusa perfecta per treure la pols a la història de l’edifici d’Institucions Provincials d’Instrucció Pública, unes instal·lacions impulsades per la Diputació de Barcelona amb l’objectiu d’agrupar sota un mateix sostre tots els serveis d’ensenyament mitjà i superior que s’impartien des de l’òrgan durant la segona meitat del segle XIX.
Per poder entendre l’origen d’aquesta iniciativa cal remuntar-se fins a l’any 1837, quan la Universitat de Barcelona (UB) recupera la seva activitat després de 120 anys sense poder exercir a causa del Decret de Nova Planta promulgat pel rei Felip V el 1719. Durant gairebé quatre dècades, la institució va poder anar ampliant a poc a poc tant el seu nombre d’estudis com d’alumnes fins a la inauguració del majestuós edifici històric l’any 1874, obra de l’arquitecte Elies Rogent i encara vigent. Va ser en aquest context quan la Diputació va decidir obrir el 1877 un concurs de projectes per a la construcció d’un recinte d’unes dimensions semblants al de la UB on poder concentrar centres educatius aleshores dependents d’aquesta institució com l’Instituto de Segunda Enseñanza, l’Escuela Normal o l’Escuela de Artes y Oficios.
Un entramat d’unitats independents
Com no podia ser d’una altra manera, el guanyador d’aquest concurs va ser Domènech i Montaner, que de la mà del també arquitecte Josep Vilaseca van presentar un projecte de bella factura que de seguida va atraure l’atenció dels barcelonins. Segons la informació recollida per la Fundació Lluís Domènech i Montaner, la proposta escollida consistia en un entramat de diversos edificis d’un estil “eclèctic amb ressons centreeuropeus” connectats per grans patis interiors amb galeries porticades. El cos central del recinte acollia l’Acadèmia i l’Escola de Belles Arts que a través d’un jardí que donava a la façana exterior del carrer de Girona comunicava amb la joia de la corona, un gran saló d’actes cobert per la característica volta de canó que es podia apreciar en la litografia de Castelucho i que estava formada per una estructura de ferro i de vidre a tall de claraboia.
Tant la sala d’actes central com l’Escola de Belles Arts feien de nexe d’unió entre les tres unitats diferenciades que conformaven el conjunt, que es podia “concebre aïlladament”, llegint-se cadascuna de les cantonades com una unitat independent. L’ambiciós projecte, però, no només destacava per la seva esvelta estructura, sinó que també incloïa tota una sèrie d’estudis sobre l’acústica, la calefacció, la ventilació o el sanejament de les instal·lacions que completaven una proposta referent a l’època i que marcaria el camí a les següents obres del mateix Domènech i Montaner.
Paràlisi sobtada i possible especulació
L’edifici d’Institucions Provincials d’Instrucció Pública semblava destinat a convertir-se en una de les construccions icòniques de la ciutat. Això explica per què figurava en els mapes de les guies de la capital catalana de l’època o en la detallada litografia inclús abans d’haver començat les obres. La qüestió és que tothom donava per fet que el complex seria una realitat. Els arquitectes encarregats del projecte van arribar a crear una oficina tècnica amb una desena de treballadors i van viatjar per diversos països europeus amb una carta de recomanació de la Diputació per estudiar immobles i equipaments de tipologia semblant. De fet, encara es conserven diverses variacions dels plànols originals que van ser exposades recentment al Col·legi d’arquitectes de Catalunya (COAC) com a part de la mostra El llegat de Lluís Domènech i Montaner i que fins al pròxim 9 de gener es poden veure al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) com a part de l’exposició gratuïta Domènech i Montaner, urbanista.
Tanmateix, el recinte mai va arribar a veure la llum. La Diputació va decidir finalment paralitzar l’ambiciosa proposta l’any 1884, argumentant que les obres tindrien un cost massa elevat i que hi havia altres prioritats sobre la taula. “És probable que la institució especulés amb el solar, venent-lo molt més car que el preu de compra original perquè s’hi fessin pisos. Amb els diners reservats per al projecte, la Diputació va poder comprar un solar a les Corts on s’hi va construir la Maternitat”, assenyala Claudia Sanmartí, arquitecta i membre tant de la Fundació Lluís Domènech i Montaner com de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni (AADIPA).
L’edifici que la ciutat va perdre
Els arquitectes van portar el cas als jutjats, però, tot i la indemnització que van rebre, la causa va quedar en punt mort i no es va arribar a recuperar mai el monumental complex projectat, que va quedar reduït a mer paper mullat. “Inclús anys després d’aquest fracàs, l’edifici seguia en l’imaginari col·lectiu. Fins i tot els mateixos autors el posaven en els seus currículums”, assegura Sanmartí, que considera que en aquella època no existia cap projecte semblant o d’unes dimensions comparables.
L’arquitecta té clar que aquest edifici irrealitzat va tenir una influència clau en construccions emblemàtiques que va dur a terme posteriorment Domènech i Montaner com l’Hospital de Sant Pau, tant pel que fa a l’estructura com als coneixements aplicats en acústica, aïllament tèrmic i il·luminació. Tot i no conèixer els detalls concrets del projecte definitiu que van presentar els autors, ja que la documentació ha desaparegut misteriosament de l’arxiu de la Diputació on hauria d’estar emmagatzemada, Sanmartí està segura que -d’haver-se construït- el recinte hauria esdevingut una obra referent del patrimoni barceloní, que aleshores estava a punt de viure una de les seves èpoques més daurades amb la irrupció del modernisme. “Bona part de l’edifici és d’un estil arquitectònic clàssic, però, en canvi, projecten aquesta cúpula que fora d’estacions i mercats no era comuna a l’època. El projecte era molt trencador i s’hi entreveuen els primers inicis del modernisme”, conclou.
